Espai de Dissidència

Difícilment em deixo enganxar per una sèrie de televisió. Crec que això només m’ha passat amb Doctor en Alaska (Northern Exposure) i de “Els Soprano” (a banda de notables sèries catalanes com Jet Lag o Porca Misèria. Tanmateix aquest estiu, i de manera inesperada, m’ha succeït amb una sèrie britànica, Skins.
Skins és un producte televisiu que produeix una falsa primera impressió. Tracta d’un grup d’adolescents en transició vers la joventut, allarats en una existència hedonista, superficial, despreocupada, i fins a cert punt, hostatges d’una indolència flaubertiana i, fins a cert punt, amoral. Tanmateix, allò que podria haver estat la típica sèrie costumista, que presenta amb superficialitat i tòpic el món adolescent, va gratant per la superfície dels personatges i s’endinsa en el viarany de l’ànima humana.
Així doncs, cada capítol se centra en cadascun dels personatges, tot presentant-nos llurs misèries i absència de grandeses. No cau en el determinisme, sinó en l’anàlisi. Trobem, per exemple, Tony, l’atractiu, seductor, manipulador i despreocupat que manté una absoluta incomunicació amb uns pares del tot dominats per les seves habilitats personals, capaç de viure la sexualitat nihilísticament, com un joc intrascendent, sense grans capacitats empàtiques (…)
(…) en aquest sentit em reaferma en la meva convicció que hem bescanviat educació sentimental (sempre dolorosa) per instrucció sexual (més fàcil). Michelle és la noia maca i amb una arrogant seguretat, que viu amb distanciament els enamoraments i ruptures en cadena de la seva mare, amb uns “nòvios”cada vegada més incompetents. Sid és l’amic d’en Tony, amb una tendència obsessiva per Michelle, i una indolència pròpia de l’addicte al Cànnabis. Tot i això és el més dolç i innocent, malgrat la seva obsessió per perdre la virginitat. Anwar és un noi d’origen paquistanès obsessionat pel sexe i per l’acceptació social, que viu les contradiccions entre la seva fe (com totes, superficials) i el model de vida que ha triat (o voldria) viure, a més d’ésser el millor amic d’un company de classe homosexual i refinat, fill d’un paleta i aspirant a ballarí. Jal és una noia negra, la de major talent, que toca el clarinet amb virtuosisme i és la filla d’un cantant de rap famís i respectat, i turmentat per l’abandonament de la mare dels seus fills. Incapaç d’expressar-se, Jal, la més assenyada de la colla, és el viu retrat de la seva mare, cosa que dificulta la relació amb el seu pare. Chris és el “pastillero” del grup, que rere la poligàmia en sèrie i la capacitat d’arrossegar-se de festa en festa, amaga que la seva mare desapareix. Finalment Cassi, la noia anorèxica i voluble, ingressada itermitentment, que rere la facilitat amb què el grup se la pot endur al llit amaga una terrible solitud entre la indiferència familiar i grupal.
Podria ser una sèrie fàcil, plena de tòpics i estereotips com “Física i Química”, i en canvi, indaga a l’interior d’uns personatges mentre afegeix càustiques crítiques a la societat britànica del moment; el desconcert parental, el conflicte de classes (la colla d’amics es troba en una àmplia frontissa d’unes classes mitges-baixes en procés d’empobriment), la hipocresia britànica, l’estúpida obsessió pel resultadisme de l’escola o l’obsessió pels diners. En aquestes circumstàncies, aquests nois que, tot parafrassejant Neil Postman, semblen voler diverstir-se fins morir, fent coses que ens haurien d’horroritzar, els magnífics guionistes ens els fan caure bé.
Jo els miro per la televisió Buzz, tot i que sembla que també els posen per Antena Neox. Al You Tube és possible veure la primera temporada, original amb subtítols en castellà.
A l’entradeta trobareu la primera part de l’episodi pilot

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!