Espai de Dissidència

Sospito que s’ha acabat la treva. Si el Govern ha decidit no implantar la República, i comportar-se com a un ens autonòmic, la pau tàcita que tenien agents socials i societat civilitzada, la societat civil organitzada es veu prou legitimada per donar-la per finida. Penso que, a banda del malestar social acumulat al llarg d’aquesta estafa amb nom de crisi, aquesta és la motivació profunda d’un seguit de vagues de la sanitat, l’educació i la funció pública que s’enceten aquesta setmana, i que probablement tindran continuïtat. Ja se sap, per als historiadors, l’agitació nacional sol estar associada a l’agitació social.

Certament, d’ençà el cop financer de 2010, el personal sanitari ha perdut de l’ordre d’un 30%, mentre que els docents ho han fet entre un 16 i un 20%. Alhora, els estudiants universitaris van veure més que duplicar el preu de les taxes, fins al punt que han de pagar més que cal altre súbdit de Regne d’Espanya, i són dels europeus que més ho han de fer. Tanmateix, el pitjor de tot no ha estat tot això, sinó que l’empitjorament traumàtic de les condicions laborals van implicar una òbvia pèrdua de qualitat dels serveis públics essencials. La reducció del temps per pacient, l’increment d’horari lectiu i les ràtios és obvi que han tingut greus repercussions en els pacients i la ciutadania. I, al darrere de tot això, amb l’excusa de la crisi i de tapar, mitjançant el dèficit, del forat que havien deixat els bancs, hi ha ideologia. Una ideologia de mercat proposats per personatges com Andreu Mas Collell, obsessionat a modelar Catalunya d’acord amb el model nord-americà de sanitat privada, d’escoles segregades, i d’una educació “d’excel·lència” per a aquell que se la pogués pagar, i si així no ho fos, que demanés un crèdit per generar una nova bombolla, la bombolla educativa.

És per tot això, que mentre és obvi que l’anomenat “govern efectiu” no sembla tenir intencions, a curt termini, de fer efectiva la República per iniciativa pròpia, ja no existeixen raons per mantenir la paciència. Davant l’excusa del “no hi ha diners”, o “els límits que ens imposa el dèficit”, o la discriminació fiscal (malgrat l’obvietat que es poden apujar de manera dràstica a les rendes més altes, les grans beneficiàries de la crisi, si ens atenem a les estadístiques), s’imposa la mobilització. Si no són capaços de desobeir l’estat, potser les mobilitzacions socials que hi facin una empenteta.

Les mobilitzacions d’aquesta setmana tenen un component més social que sindical. Es fa vaga per millorar el sistema. Que els diners, en comptes d’anar destinat a empreses privades –les anàlisis d’execució pressupostària assenyalen que els fons públics sobrefinancen serveis privatitzats, això és, mans particulars que externalitzen gestió de serveis- es concentrin a millorar l’atenció directa dels serveis públics sanitaris o educatius. La reducció de les taxes ha de servir per acabar amb la discriminació dels joves estudiants de famílies modestes. El retorn dels salaris endarrerits dels treballadors públics (entre 2.000 i 5.000 € per cap, segons categoria), a banda d’un acte de dignitat, aniran a parar a la dinamització de l’economia, no al forat negre d’una banca que no ha tornat el 92% del rescat bancari. La contractació pública es fa més que necessària en un moment en què la precarietat és norma.

Comença, doncs, un període d’agitació, que espero se sostingui en el temps, almenys que un govern que es reclama efectiu, faci alguna cosa més que repartir excuses o justificar-se. Si no sap ser a l’alçada de les circumstàncies, si no sap alliberar persones empresonades injustament, sotmetre’s a la decisió republicana del poble, si ni tan sols sap prioritzar les necessitats socials a les imposicions del dèficit, pot deixar el seu espai perquè gent que sí tingui el valor i la determinació, ho faci.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!