Espai de Dissidència

Jordi Martí Font, Secondina, crònica de la putrefacció, Pol·len Edicions, Sant Cugat del Vallès, 2024, 265 pp. 

Els historiadors som conscients de com n’és d’útil la literatura per entendre el zeitgeist -l’esperit dels temps-. També, com a font primària, per obtenir dades concretes i valuoses que ens permetin identificar allò que oculta la història oficial. En aquest sentit, Secondina, crònica de la putrefacció és una novel·la –escrita per un historiador de la literatura i filòleg– que precisament té aquesta vocació, fins i tot gosaria afirmar que de manera conscient i deliberada.  

La ficció, sobretot la més distòpica, expressa sovint una vocació de realisme brut, brutal si m’ho permeten. I aquest llibre, potser irregular i asincopat en el ritme, i amb una tensió creixent (especialment la seva segona meitat, quan l’autor va lligant les diverses trames paral·leles). Secondina, terme que sense dissimular massa parla de Tarragona, és relatada a partir del seu descriptiu títol “crònica d’una putrefacció”. Perquè, com molts recordaran, la ciutat del sud del Principat va tenir problemes recurrents amb la neteja, i tot plegat va esdevenir una al·legoria d’una ciutat de moltes possibilitats culminada amb múltiples frustracions, fruit de dècades de pèssima governança i decisions errònies.  

Jordi Martí Font, filòleg, professor, periodista militant, historiador de l’anarquisme, anarquista teòric i dels de la vella escola (és a dir, d’un incorruptible sentit moral), ha fet la seva segona incursió en la novel·la per presentar una mena d’història subjacent d’una ciutat dissortada i maltractada per la història. Probablement, la seva experiència com a regidor de la CUP a la ciutat el va portar a comprovar que bona part de les seves sospites, no només eren certes, sinó corregides i augmentades, de manera que en aquesta mena de ficció de la cara fosca de la ciutat s’hi percep un punt de ressentiment, de justificada emprenyança respecte a una ciutat que, a la manera argentina dels tangos, podria haver estat una cosa brillant i ha acabat esdevenint una realitat sòrdida, sovint entre l’aplaudiment entusiasta de plagues de llepons. Només cal recórrer a les lletres del Pets per posar-hi una banda sonora a aquesta fatalitat (per cert, que Martí i Font també va tenir un vessant musical amb els Llunàtics). 

La trama és simple. El protagonista, un periodista i professor de Secondina mira d’investigar les trames corruptes de la ciutat. Tanmateix, com és obvi, les forces vives són totes compromeses i formen part d’un ordre amb vincles arreu (especialment el de la premsa). A mesura que la novel·la avança, el que seria una màfia més, va descobrint-se com a quelcom més, com a una mena d’espai tel·lúric que abraça les estructures de la ciutat. Tot plegat, narrat des del més desolat fatalisme 

És aquí on arriba cert surrealisme, plagat de referències a Lovecraft, la mitologia antiga i fins i tot l’ocultisme, a banda de certs records nostàlgics de la generació nascuda a la dècada de 1970. Un surrealisme que implica una simbòlica plaga de paneroles (que efectivament, la ciutat de Tarragona va patir durant uns quants anys, vinculada amb les deficiències i martingales derivades dels contractes muncipals de la neteja) i de la “cultura del pelotazo” d’una classe política plenament espanyolitzada i vinculada estretament al Règim del 78. De fet, la culminació de les 263 planes té a veure amb la vergonya pública derivada dels Jocs del Mediterrani, una pèssima iniciativa de donar impuls a l’especulació immobiliària (probablement la principal indústria del país) i que va tenir com a colofó el vergonyant episodi de llepotisme suprem a l’arribada del Borbó a una inauguració deslluïda, en plena i despietada repressió post 2017. 

Ens trobem, doncs, amb una novel·la plenament política, desacomplexadament política, que representa el retrat despietat d’una ciutat a la deriva que, en els darrers anys, sembla trobar-se a gust en aquesta davallada als inferns. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!