Espai de Dissidència

Quan tenia dinou anys vaig ser destinat a una feina d’auxiliar administratiu a Tarragona. Això va implicar que m’instal·lés en la urbanització d’un poble petit a la costa. Les circumstàncies no van ser les millors. La situació econòmica era precària, les tensions familiars, grans i vaig haver de deixar els estudis de magisteri a mitges, de manera que el meu estat anímic no era el millor. En altres paraules, i en un moment transcendent de la vida, sospitava que s’esvaïen els meus plans d’estudiar a la universitat i encetar aquell camí d’ascens social que es prometia a la meva generació. El meu estat anímic, en aquest moment de transició entre la fi de l’adolescència i l’inici de la vida adulta (almenys durant la dècada de 1980) implicava un estat entre l’angoixa i el descoratjament, a banda del desconcert d’entrar en una dimensió desconeguda, a contracor, i empès per les circumstàncies.

Mai no he estat, allò que se’n diria, una persona simpàtica o sociable. Les festes, m’incomoden. No m’ha importat mai la distància llarga i amics generosos afirmen que guanyo en la distància curta. No només no em fa res parlar en públic davant desenes o centenars de persones, sinó que experimento una mena d’excitació que podria recordar al dels músics en un concert o un tenista davant l’oportunitat d’un match-ball. Tampoc no m’ha costat gens ser receptacle de confidències en moments de certa intimitat, revelant, potser esperit de confessor o d’escriptor preocupat per indagar en l’ànima humana. Tanmateix, la mitjana distància, la que fa que algú es pugui sentir còmode en una associació de veïns, entre el grup de pares de l’escola, en una celebració popular, entre un col·lectiu reduït, em fa una mandra infinita. Em sento intimidat. Potser, em fa una mica de por i tot. Avui, alguns amics comprensius pensen que presento lleus tocs d’Asperger.  Personalment, quan ja m’he sentit prou segur per defugir d’insatisfactòries etiquetes, més aviat hi veig una timidesa que, sense empènyer-me vers la paràlisi, sí em resulta irritant i limitadora. Potser tampoc caldria exagerar. Tot plegat es tracta d’una manera de ser, d’un caràcter com tants d’altres, un tarannà més comú del que podríem imaginar.

Tanmateix, tornem al poble. O més aviat, a la ciutat. Perquè he de dir que gairebé tota la meva vida he viscut en ciutats grans o mitjanes. Malgrat que la documentació i el testimoni familiar és fragmentari i inconcret, almenys el meu primer avantpassat a arribar a Barcelona va ser el meu besavi patern, que, per algun document que conservo, sembla va tornar de la guerra de Filipines, calculo que a finals de 1898 o principis de 1899. Hi ha un lapse de temps on va viure a Madrid els primers anys del segle passat, malgrat que finalment va optar per romandre al cap-i-casal en els primers anys del segle. La meva àvia paterna d’origen aragonès, a partir de les descripcions que em va transmetre (l’arribada a una ciutat en vaga i a les fosques) devia arribar a principis de 1919, en plena vaga de la Canadenca. La meva mare, provinent d’un minúscul poble de Galícia, va arribar a Barcelona  a mitjans de la dècada de 1950. En cap dels casos hi va haver retorn, ni es va plantejar mai la hipòtesi. Fins i tot, a diferència de molts dels pares dels meus amics, els lligams amb els pobles d’origen van ser tallats, i els viatges, ocasionals, episòdics i finalistes. Per tant, sempre he estat barceloní aborigen de quarta generació, una espècie estranya, quan mirava, en reenganxar-me a la universitat i passar per diversos pisos d’estudiants i de certa bohèmia precària, ser l’únic nascut i criat a la ciutat. En certa mesura, i amb un punt d’ironia, les meves companyes de pis sempre em mostraven com a una mena de curiositat antropològica: l’últim barceloní de Barcelona.

Certament, l’atzar –i un concurs de trasllats– em va dur a Girona ja fa trenta anys. Aleshores, es tractava d’una ciutat de poc més de setanta-mil habitants, i que havia fet el pas d’esdevenir una ciutat important, sòlida, granítica, i cada vegada –a mesura que anava acumulant nouvinguts fins al punt de passar dels cent mil residents oficials, i probablement més de cent trenta-mil d’oficiosos– més despersonalitzada. Ara, sense arribar a ser una metròpoli, i preservar cert atractiu de ciutat mitjana italiana, no deixa de ser una ciutat com, quan vivia a Barcelona, l’anonimat sembla garantit i ningú es preocupa massa ni dels teus orígens, ni de les teves intencions. Quan Lance Armstrong, el ciclista nord-americà, es va instal·lar a la ciutat, apreciava precisament aquesta discreció dels gironins, amb una tolerància, fronterera amb la indiferència, respecte qui venia de fora, s’hi estava, marxava o es quedava.

Tanmateix, tornem al poble, fa gairebé quaranta anys. Malgrat tractar-se d’una urbanització de classe treballadora, d’aquelles que van proliferar fa més d’un segle tot trinxant en parcel·les d’autoconstrucció desordenada un paisatge rural, no deixava de tractar-se d’un poble. Amb la seva personalitat. Amb els seus habitants. Amb els seus secrets rere les cortines. “Amb gent preocupada per no temptar la sort”, com diu una cançó del grup Bars, un grup de Rytm and Blues del Vallès de trajectòria modesta. I recordo recórrer els carrers en vespres foscos d’hivern amb un punt d’intimidació, en silenci, sentint les meves passes. Em creuava amb gent desconeguda, o que, tan sols em resultava familiar per coincidir alguna vegada a l’autobús, o a la botiga, on entremig d’un llevant humit pels carrers mullats. I tanmateix, tenia aquella estranya sensació que em coneixien més a mi (els nouvinguts són més detectables que els autòctons) que jo a ells. Imagino que, també com a algú perifèric -que habitava una urbanització deserta els dies feiners, i amb una colònia intermitent d’estiuejants que vivia al marge els festius i les vacances– tenia la sensació de no ser benvingut. Les interaccions –mínimes– resultaven purament formals i comercials: comprar el pa, anar a la farmàcia, consultar alguna cosa a l’ajuntament. Com malgrat ser escriptor, contràriament als tòpics, pràcticament no tasto alcohol, no entrava en aquesta sociabilitat de bar, que sempre m’ha semblat… poc productiva. A tot això, ja tenia prou amb l’angoixa de passar per una època de la meva vida en què entrava perillosament vers un carreró sense sortida, una existència sense il·lusions. I quan hom no s’està en els millors moments, la sociabilitat no sol ser una prioritat. O, amb l’amargor dibuixada al rostre, potser espantes la gent, o tendeix a acostar-s’hi aquells homes i dones amb semblants o pitjors problemes que els teus, que d’això també n’hi va haver. En qualsevol cas, no hi va haver voluntat d’arrelament, i fins i tot el meu inconscient va empènyer-me a desaprofitar totes aquelles oportunitats escasses de fer-me amb la gent del poble. Al cap i a la fi, l’aspiració consistia en marxar.

Afortunadament, aquell temps va acabar. Vaig deixar una feina sense perspectives. Vaig marxar del poble. Vaig tornar a la universitat i refer les passes que em van dur fins allà on no volia ser. Me’n vaig sortir prou bé, malgrat que amb ferides i cicatrius d’una experiència agra i depriment, fins al punt que, més que madurar, havia provocat en mi una mena d’envelliment moral prematur, que vaig arrossegar prou anys –i que a voltes, em fa insuportable–. De fet, són les nostres experiències les que ens defineixen, fins i tot quan mirem d’enterrar-les en l’oblit. I de tant en tant, involuntàriament, emergeixen.

Perquè, efectivament –i tenint en compte que el temps i la ciència m’han fet anti-freudià– de vegades apareixen com traumes que, en determinades circumstàncies, condicionen instintivament la resposta. Malgrat que gairebé sempre he viscut en ciutats, quan he treballat, com a mestre, en pobles petits, aquella sensació de ser observat, de creure que rere les cortines fiscalitzen les teves passes, que els grups de mares analitzen maliciosament les teves paraules, aquella estranya solitud i vulnerabilitat l’he pogut percebre també, com a ressò d’aquell hivern llunyà. És cert que resultava una intimidació subtil que ha anat millorant amb els anys, tanmateix, aquella lògica de poble, de sentir-te una mena de cos estrany en una comunitat que fa segles que serva secrets interns, que manté una lògica de relacions familiars, d’amistat i enemistat que no controles, sempre m’ha resultat limitant. I encara avui…

L’excepció, períodes en què voluntariats de jove o estades acadèmiques del segle passat em van permetre passar alguns mesos a Bèlgica, França o l’Argentina. La meva condició d’estranger em posava les coses més fàcils. I la data de caducitat de l’estada, encara més. Malgrat que aleshores, i envoltat d’altres estrangers amb qui, per instint, acabes fent una vida de colònia, em sentia més relaxat tractar amb la gent del poble de Valònia, del Departament del Loira o de la província patagònica del Chubut on cadascú exercia el seu paper: el d’autòcton i el d’estrany, amb unes regles de relació i capteniment, si bé implícites, infinitament més clares.

Amb els anys –i ja començo a acumular-ne–, a cavall entre Girona i Barcelona, ciutat on és estrany que no baixi almenys mitja dotzena de cops al mes, he acabat fent molta relació i algunes amistats amb gent de poble. Gent , com la majoria de gent de poble petit o mitjà, que s’ha assimilat a les formes i continguts de l’habitant d’una gran ciutat que sol exercir de forat negre tot absorbint les energies del rerepaís. I a poc a poc, comences a entendre aquells aspectes de la psicologia que implica subtils variants en la cosmovisió i l’orientació entre qui hem crescut en contextos tan diferents.

Ara, també, he començat a estiuejar en un poble del Priorat, que també implica aquella estranya sensació de desconcert i desubicació que em recorda allò que vaig sentir per primera vegada fa quatre dècades. Amb els anys, he acumulat certa experiència –especialment en el tracte amb mi mateix– i fins i tot un punt modest de confiança, cosa que em permet moure amb major seguretat i amb el pànic escènic més o menys controlat. Tanmateix, hom no pot suplir aquell estrany sensació d’intimidació de qui camina per un context que no acaba de conèixer, de la necessitat d’identificar les regles no escrites d’un espai habitat per generacions d’homes i dones lligades estretament a una memòria col·lectiva. Com ja he explicat, els meus orígens són diversos i erràtics. El meu grau d’arrelament als indrets és més superficial que el de la majoria, amb els seus avantatges i inconvenients. Sempre he tingut certa tendència a la reserva, especialment amb els estranys. Per això, potser em sorprenc a mi mateix que porti ja dues dècades fent articles sobre aspectes íntims i personals –cosa en mi excepcional– en la revista d’un poble –Linyola–, on si bé tinc bons amics, no hi he viscut mai, i tan sols hi he estat un parell de vegades. Potser és, perquè en el fons, com tants altres habitants de ciutats amb cert esperit nòmada, posseeixo allò que només el portuguès com a llengua és capaç d’expressar sense traducció possible: una “saudade” de poble.

Nota: Article publicat al número d’octubre de la revista Barret Picat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!