Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

13 de novembre de 2010
2 comentaris

Sàhara

A l’hora de jutjar la cínica política exterior nord-americana, un assessor reconegué en un dictador imposat per Washington com a un veritable “fill de puta”. L’apòcrifa anècdota continua amb la resposta de Kisinger, “cert, és el nostre fill de puta”.
La política exterior espanyola, com la de qualsevol altre país es fonamenta en l’interès crematístic i la hipocresia. En el cas de l’espanyola, s’afegeix la ignomínia, la vergonyosa actitud d’abandó i responsabilitat de la seva darrera colònia, que contrasta amb el grandiloqüent patriotisme exhibit per banderes gegantines.
Mohammed VIè, digne fill del seu pare, actua com a dèspota útil. Il·luminat que concedeix més valor a un drap vermell que a la dignitat d’una persona. Que fa de comendador dels creients, i serra mecànica de la llibertat.
Ens fa por que ens enviï una altra marxa verda a l’estret, que envaeixi les Canàries, que deixi de contenir als perillosos i estúpids fonamentalistes. Potser és que encara, els qui avui s’amaguen rere les banderes no li han dit el nom del porc. Al cap i a la fi, en Moha té més coses a perdre que uns interessos espanyols espuris. La dignitat, al cap i a la fi, és el primordial interès de tota nació.
Espanya té la seva responsabilitat. D’acord amb les Nacions Unides, tindria tot el dret a deixar el rellotge a zero i reocupar, amb cascos blaus, el Sàhara. I té l’obligació, doncs, d’imposar la legalitat internacional sobre la descolonització.

Per cert, que el rei Juan Carlos encara deu córrer, tenint en compte que fou l’encarregat de lliurar els saharians.

  1. President del Congrés José Bono diu que no hi havia que maltractar i perseguir els saharauís per ser pocs, pobres i sense recurs naturals.

    En volta de dir que no n’hi ha que maltractar els saharauis per no haver-los deixat un estat propi con déu mana. Tal con va fer Jaume I al País Valencià donat-li un etapa de prosperitat on a més es van tindre dos Papes a Italia, quan els Papes es podien casar i per a ser Papa hi havia que tindre molts recurs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!