Espai de Dissidència

La revista “La Lluna en un cove“, on es publiquen relats de ficció, m’ha publicat el meu conte “Sàhara”. Us faig un petit tast i us convido a fer-vos amb un exemplar de la revista, que val molt més que els 7,5 € que declara com a preu.
El conte, com veureu, tot i que escrit fa un parell d’anys, manté actualitat colpidora. Com li descrivia a un col·lega, històries de perdedors taciturns, que, debades, assoleixen una improbable redenció mitjançant petites revenges.

Ja m’ho deia la tieta: «No et facis venedor. La Caixa, fa
més per tu». Aquesta frase ressona dins meu des que s’ha
encès el llumet groc de la reserva. I no només això. Malgrat
que intento concentrar-me per a mantenir baixes les revolucions
en una conducció el màxim d’econòmica possible, de
seguir una trajectòria suau tot defugint unes dunes deleroses
d’ensorrar les rodes, aquestes paraules, i tones de records
remots no deixen de sotjar-me.
Remordiments pel que acabo de fer? Cap ni un. No han
estat accions meditades, sinó fruit de l’instint. Programes
adormits al fons de l’ADN que s’executen en la voluntat
quan l’adrenalina ens retorna la condició salvatge. Potser
sí, que de jove en vaig abusar massa de Conrad i
Dostoievski…, i que precisament per això, vendre no feia per
mi. I les imatges que m’impedeixen tenir el cap clar no són
de fa un parell d’hores, sinó de les decisions errònies preses
fa uns quants anys.
Mentre segueixo perdut, sense GPS, la brúixola trencada,
cap telèfon, i un horitzó que no s’acaba mai, veig la cara
d’insatisfacció de la tieta quan li comunico l’acceptació de
la feina de representant d’una multinacional. Segueixen un
munt de retrets. Francament, jo tampoc no tenia massa ganes
de passar el temps convencent a gent sana de les seves
Sàhara
per Xavier Diez
malalties imaginàries, que prengués uns medicaments, per
tal de caure de ple al més absolut de l’hipocondrisme. O de
recomanar ansiolítics per tal que milions de pacients poguessin
suportar el pes creixent de les pressions d’uns superiors
despòtics, enfrontats a reptes impossibles, i a la por de
no saber donar la talla.
És quan no em queda gaire (quan sóc a punt d’adormirme
a sobre el volant) que hi veig clar, que diria J.V. Foix. El
poeta-pastisser tenia raó, com la meva tieta. Els mateixos
ansiolítics presos durant tots aquests anys per a suportar el
pes d’objectius impossibles, caps de vendes capriciosos o
convencions on desenes de fantasmes vanitosos parlaven
sobre l’èxit, em van impedir durant anys ser clarivident. De
totes maneres, ja podien parlar-me d’èxit, i pressionar-me
perquè lluís un somriure permanent i encomanar-me
d’aquesta façana hipòcrita en una mena de paranoia
col·lectiva. L’èxit no existeix. És un ideal utòpic. La pitjor
droga destructiva destinada a anihilar les voluntats. El
fracàs, aquest sí que s’esdevé un estat natural de la humanitat
i dels individus que la constitueixen. El fracàs és la norma,
i l’èxit… no arriba ni a la categoria d’excepció. No constitueix
més que un absurd miratge en el conjunt d’un desert
de frustracions que, com el que tinc al davant, no s’acaba
mai.
Tampoc no entenc què faig aquí! Si jo no valia per a vendre!
Si abans d’acabar abduït per la multinacional, no em
sentia capaç ni de col·locar una estufa a un esquimal!
Suposo que haver-me llicenciat en filosofia pura
m’inhabilitava per a la vida econòmica. Potser sí, que si hagués
fet oposicions, hauria acabat a La Caixa, i em passaria
els matins passant les llibretes als minvants jubilats que no
saben actualitzar-les al caixer automàtic. Tanmateix, tenia
vint-i-cinc anys, i les convencions socials estableixen que
havia de dedicar-me a guanyar diners i pagar una hipoteca.
Si hagués estat dona, potser ho hagués tingut més fàcil per
a llogar el meu cos, per a emplear-me en qualsevol ofici, vull
dir. Tanmateix, ¿què podia fer jo, si no sabia altra cosa que
pensar, llegir Kant en alemany i enviar comunicacions a
congressos internacionals? I és més, en un país on la reflexió
és pecat, i ser culte, un estigma per a la gent de la meva
condició, la desocupació crònica, o el repartiment de pizzes
els dies de partit semblaven el destí més lògic. Me’n recordava
tant, de Max Stirner, que, després d’esdevenir el brillant
pare de l’individualisme, va acabar ensenyant filosofia
a una escola de senyoretes, fins el dia en què el seu pseudònim
va ser revelat i que Johan Kaspar Schmidt era l’autor
d’un llibre escandalós, la qual cosa el va condemnar a passar
la resta de la seva curta vida criant pollastres. O de
Wittgestein, que després de la guerra, va acabar com a mestre
anònim d’un petit poble anglès, tot ensenyant a llegir
als més petits. O del mateix Aristòtil, que de l’Acadèmia
d’Atenes es va veure condemnat a ensenyar a un psicòpata
anomenat Alexandre de Macedònia i a la colla de trinxeraires
del voltant seu.
La filosofia pura no m’havia de servir per a la vida real.
És per això que, després d’arrossegar-me per desenes
d’estèrils entrevistes de treball, on l’interlocutor no tenia
res per sota d’aquella gomina barata, vaig decidir canviar
d’estratègia, tot cercant el mimetisme, com aconsellaven
els tractats bèl·lics de Sun Tzu. Vaig esborrar tota referència
acadèmica del meu currículum, vaig començar a parlar sense
oracions subordinades i vaig dissimular el meu accent
estàndard. A la primera, un laboratori farmacèutic em va fitxar.
No només això: el cretí que va decidir la meva inclusió
en la nòmina d’aquella multinacional, va tractar
d’impressionar-me amb un llarg llistat d’andròmines inútils
–incentius, en deien– que podria aconseguir si assolia els
inassolibles objectius que algun guionista havia redactat
entre el quart i el cinquè gin-tonic.

(Continua a la revista)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!