Espai de Dissidència

Los Angeles, 3 de març de 1991. Després d’una llarga persecució policial, a més de 180 km per hora dins la ciutat, una patrulla de la coneguda -i temuda- LAPD (Los Angeles Police Departement) aconsegueix aturar un taxista afroamericà, Rodney King, que es resisteix a la seva detenció. Cinc agents (tres blancs i dos llatins) el reduiran, primer amb una descàrrega elèctrica, i posteriorment, i abans d’emmanillar-lo a, amb desenes cops de porra, durant diversos minuts, amb una gran brutalitat i violència.

No molt lluny d’allà, una parella de videoaficionats, amb una càmera sony, van enregistrat els disset minuts que va durar l’incident. Al cap de poques hores, el vídeo, d’una violència indescriptible, va ser emesa per les principals televisions nacionals i internacionals, en el que va representar un escàndol que, en certa mesura, simbolitzava la tendència a una brutalitat policial, especialment dura i agressiva contra la població afroamericana, que implicava unes institucions amb un grau de racisme, probablement estructural dins la societat nord-americana. Si més no, era evident que les polítiques antisegregacionistes de Lyndon  B. Johnson, un quart de segle enrere, no havien modificat sensiblement, a la pràctica, l’estatus de la població negra.

Incidents com aquests poden degenerar en un incendi quan hi ha prou llenya seca acumulada. I el cert és que aquell moment era més que sensible. Los Angeles vivia un moment de gran tensió interracial. La preparació i celebració dels Jocs Olímpics va comportar una política de repressió preventiva per rebaixar uns índexs de criminalitat que estaven disparats. Això implicava sovint identificacions i detencions arbitràries, que desproporcionadament requeien en els afroamericans i hispans. No eren infreqüents també alguns episodis de brutalitat policial, que malgrat no era en una època de xarxes socials, corrien pels mitjans de comunicació i pels canals informals de les comunitats.

Més enllà de la repressió del LAPD, altres actors s’havien sumat a les tensions. A Los Angeles s’havia instal·lat una important comunitat coreana. Alguns, durant la dècada de 1950, encara que el gruix de manera més recent. I malgrat que, en alguns casos, es tractava de refugiats que havien fugit de la guerra i arribaven a una mà davant i altra darrera, no van trigar a prosperar econòmicament. Els coreans destacaven per ser molt emprenedors, amb nombrosos negocis, especialment petits i mitjans comerços. Tenien fama de ser persones extremadament treballadores, amb famílies ben sòlides i fills que estaven sempre entre els qui treien millors qualificacions escolars. En una societat com la nord-americana, que malgrat les històries de Hollywood i Netflix sol ser força comunitarista i compartimentada, on els barris solen ser homogenis i hi ha poca barreja social, molts afroamericans sentien un gran ressentiment respecte els seus nous veïns. Malgrat que fossin una minoria, eren freqüents els robatoris a mà armada contra aquests comerciants coreans, molts dels quals amb prou feines entenien l’anglès. Molts dels atracaments acabaven tràgicament, ja fos perquè els atracadors mataven els botiguers, o bé perquè els botiguers, assimilant la cultura de les armes nord-americana, sovint es defensaven a trets.

Rodney King no era pas precisament un sant. El motiu pel qual, com a taxista, havia començat a fugir de la policia en una esbojarrada cursa per les autopistes i carrers de Los Angeles era perquè, en conduir sota els efectes de l’alcohol i les drogues, això implicava trencar amb la llibertat condicional de la que gaudia. King, el novembre de 1988 va robar un comerç regentat per un coreà, a qui apallissà amb un bat de beisbol, després de robar els 200 dòlars de la caixa registradora. Per aquest fet, va ser condemnat a dos anys de presó, dels quals només un va ser en règim tancat. De fet, l’alcohol, les drogues i la violència van marcar la seva biografia, la qual, per cert, va ser publicada anys després amb la col·laboració d’un escriptor professional.

Tanmateix, malgrat la cruesa de les imatges, no va passar res de manera immediata, malgrat que Los Angeles es trobava en un estat de màxima tensió. Es va propiciar un judici als cinc policies que van protagonitzar la pallissa, amb jurat popular –on no hi havia cap afroamericà–. Quan la sentència, anunciada l’abril de 1992 va absoldre de tots els càrrecs a quatre dels cinc agents, es va desfermar l’infern.

Al llarg de sis dies, una part substancial de la comunitat afroamericana de Los Angeles, es va llençar als carrers, i van començar una onada d’incendis, saquejos, destruccions i linxaments i apallissaments de blancs o asiàtics. També van robar cotxes que, després de calar-hi foc, van creuar a les cruïlles i així impedir l’arribada de bombers, ambulàncies o policies. Es van enregistrar, en helicòpter, algunes imatges encara més colpidores que l’agressió a King, com la d’un camioner blanc que va ser arrencat de la cabina i colpejat sense misericòrdia fins a caure inconscient. O un paleta de Guatemala arrossegat per un camió, a qui li van colpejar repetidament una orella i a qui li van tallar una orella. Tanmateix, el més generalitzat va ser els assalts a les botigues de coreans, ja fos per saquejar-los, ja fos per cremar-los, alguns dels quals es van defensar a trets.

Només el desplegament de 2.000 guàrdies nacionals i uns 1.700 agents federals va permetre extingir la protesta i acabar amb els incidents. El balanç va ser tràgic: 64 morts (9 dels quals a mans de la policia i 1 per la Guàrdia Nacional; 2 asiàtics, 28 afroamericans, 19 llatins i 15 blancs), 2.383 ferits i 12.000 detinguts.  També, 3.600 incendis i la destrucció de 1.100 edificis.

Al cap d’un any, els policies van ser tornats a jutjar. Aquesta vegada dos dels policies van ser condemnats, i altres dos absolts. Tots van ser acomiadats de la policia. No es van repetir els incidents, malgrat que les tensions continuaven, com de fet, en la dividida Amèrica continuen ara.

I què se’n va fer de Rodney King? Malgrat la seva condició de víctima, la seva no va ser una vida exemplar. Després d’una demanda contra l’Ajuntament de Los Angeles, aquest va ser indemnitzat amb 3,8 milions de dòlars. Va encetar alguns negocis (com ara un segell discogràfic) que va fracassar. La mateixa tardor de 1992, pocs mesos després dels incidents, va ser denunciat per violència de gènere per la seva dona i detingut de nou. Tres anys després, es va repetir després d’haver-la intentat atropellar i colpejar, a banda d’algunes acusacions d’abús sexual. El 1993 va tornar a ser detingut per estavellar el seu cotxe després de conduir completament borratxo. Malgrat això va continuar essent una celebrity, potenciada a més per una autobiografia on exhibia els seus problemes personals, els seus orígens difícils i la lluita contra les addiccions. Va anar entrant i sortint de clíniques de desintoxicació amb una evident manca d’èxit. Va participar en reallity shows. Finalment, el 17 de juny de 2012 va aparèixer ofegat a la piscina de casa seva. L’autòpsia revelava que havia consumit una barreja d’alcohol, cocaïna i altres substàncies. Tenia 47 anys.

En una era en què es tendeix a exaltar les víctimes i es denuncia un fet cert: l’estructural discriminació d’una comunitat de passat tràgic i present desesperançador, la injustícia no es pot combatre amb injustícies encara més grosses. La ira popular davant una situació concreta pot degenerar en quelcom molt pitjor. Sovint el victimisme prescindeix d’autocrítica, o que es recrea en una amargor sense esperança. Que sovint el victimisme s’alimenta d’un ressentiment, que en tant que element irracional, destrueix tot al seu pas.

Trenta-tres anys després dels tràgics incidents de Los Angeles, la societat nord-americana, si més no des de la perspectiva de la cohesió nacional, es troba molt pitjor, més polaritzada, amb major ressentiment, amb una virulència estèril, sense capacitat de comunicació ni de construir res millor. Morts com la de George Floyd el 2020, un homicidi en condicions molt semblants a les de la pallissa a King, potenciada per la rapidesa de les xarxes socials, van incrementar encara més aquest clima de guerra civil larvada amb racismes bidireccionals i el ressentiment (racial, cultural o polític). Tot plegat per part de qui disposem de certa perspectiva i coneixements històrics, desvetlla una certa inquietud. La responsabilitat social dels historiadors ens obliga a què en aquests moments d’incertesa, el que cal és rebaixar tensions i mirar de solucionar les injustícies estructurals de manera més constructiva que no pas d’aquesta visceralitat de què va carregada l’ambient.

Nota: article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!