Espai de Dissidència

A mesura que el model Netflix o HBO s’estén com a alternativa al consum audivisual, es desenvolupen els gèneres de tota la vida. En aquest sentit, els serials televisius sobre educació posseeixen una llarga tradició i serveixen, no pas per valorar una realitat que tendeix a la idealització, i per tant, falsejada, sinó per assistir a la transformació de la idea d’escola mitjançant les diverses generacions. Així, no és el mateix l’idealisme pedagògic, adobat per cert costumisme social en una època d’homogeneïtat cultural de sèries com Lucas Tanner o Segunda enseñanza (a cavall de les dècades dels setanta-vuitanta, que el cinisme desencisat, i amb un punt destroyer de Merlí.

Enllaçant amb això, és de destacar la petita gran indústria danesa de la ficció televisiva. A la clàssica i excel·lent Borgen, un brillant esforç per comprendre la política contemporània, podríem afegir algunes altres com el thriller empresarial Bedrag o la intriga policial de Brön, la majoria de les quals tenen com a element comú oferir un rol transcendent a les dones (normalment protagonistes, eixos centrals i caràcters forts) i analitzar psicologies molt més complexes que escapen als estereotips als quals ens han acostumat els productes anglosaxons. Rita, una sèrie rodada entre 2012 i 2015 aplega totes aquestes característiques nòrdiques, a més d’oferir-nos algunes pistes locals i globals sobre la deriva de l’educació en un país on normalment aquest espai havia estat prioritari.

Em vaig fer mestra per protegir els nens dels seus pares

Rita, de tota manera, l’hem d’entendre com una mena de comèdia dramàtica, que gira a l’entorn de la seva protagonista, una mestra de quaranta-cinc anys, informal, atípica, que fuma i carda compulsivament, contravé sempre les normes, exhibeix un look d’adolescent perenne, que té un punt d’associalitat respecte els adults, i que, potser per això, sol tenir bona connexió amb els alumnes. La seva vida personal es pot declarar com a una zona catastròfica, encara que potser no tant, si es compara amb la resta d’adults del seu entorn, que a la manera d’una hipocresia pròpia de les obres d’Ibsen, només han après a dissimular millor, i a sublimar les seves frustracions en oceans etílics. Entre els seus vicis (en realitat, grans virtuts) hi ha el seu més absolut menyspreu per l’autoritat, o la manera en com l’excita trencar amb els convencionalismes sense cap por a l’escàndol i una absoluta indiferència sobre el que pensin d’ella. I, malgrat aquesta aparença desmanegada, aquests alts i baixos de la seva moral, sempre té un elevat sentit ètic. Al cap i a la fi, la frase més cèlebre de la sèrie es pot resumir en el que explica a la seva antítesi, l’orientadora de l’escola i guardiana de l’ortodòxia pedagògica del centre: «em vaig fer mestra per protegir els nens dels seus pares».

Mentre m’ho estava mirant, pensava que si en Merlí i la Rita s’haguessin trobat a la mateixa sèrie, hagués provocat un volcà de dimensions còsmiques. No desespero convèncer algun productor que muntès alguna mena de precuela on ambdós personatges es trobessin en un Comenius o alguna cosa per l’estil.

Malgrat les múltiples derrotes a les quals ha de fer front la protagonista, Rita, com milions de mestres, assumeixen la seva responsabilitat amb un optimisme temerari

Mare divorciada, amb tres fills grans -un dels quals un gai a qui la protagonista ajuda a sortir de l’armari-, amant de tot el que porti pantalons o faldilles, se’n fot de les collonades que imposen els tecnòcrates educatius en una moda de la innovació que no deixa de ser global. El papanatisme pedagògic -amb alguns personatges que ho personifiquen- no deixa de ser un instrument global per a un objectiu que els guionistes volen deixar clar: la degradació de la institució escolar per anar rebaixant pressupostos i expectatives d’ascens social, així com reforçar un currículum ocult que permeti l’escola esdevenir una fàbrica de fracàs escolar i un tap social per a qui prové de les noves fornades de la immigració. O, de la mateixa manera, i contrastant amb una situació i ràtios que al nostre país sembla ciència ficció, també s’aplica una política d’inclusió educativa que es podria resumir en el principi ACP: Aterriza Como Puedas. La reducció constant de finançament, i en el cas danès, la competència educativa en mans d’ajuntaments fa del sistema educatiu extremadament vulnerable als canvis polítics i fa que les retallades siguin encara més dràstiques de les que podríem veure aquí. Les lluites pel poder educatiu en uns claustres cada vegada més competitius -i per tant, cada vegada més degradats-, també són elements recurrents. Ara bé, i com no podia ser d’una altra manera, la sèrie destil·la una certa moralina en base a què els principis morals i ètics, una ètica humanística, un deure kantià respecte a la pròpia societat, la transcendència del compromís social amb l’escola, no hi manca en absolut, perquè malgrat l’entorn pessimista, malgrat les múltiples derrotes a les quals ha de fer front la protagonista, Rita, com milions de mestres, assumeixen la seva responsabilitat amb un optimisme temerari.

A veure. No és la millor sèrie del món. Té certes irregularitats, amb alts i baixos. La primera temporada, que ens serveix per conèixer el personatge, i la darrera, on indaga la Rita estudiant, a mitjans dels vuitanta, en un sistema educatiu més tradicional i misògin, són les millors. Entremig, no hi manquen certs tòpics o manca d’idees. Ara bé, malgrat les seves deficiències, sí que és una alenada fresca que deixa un regust agredolç i ens obre una finestra a un sistema tan diferent, i alhora tan semblant al nostre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!