Espai de Dissidència

Dilluns passat, mentre patia una d’aquestes afonies que m’arriben un cop cada cinc o set anys, vaig fer la primera presentació del meu darrer llibre; Banderes dels nostres tiets, que amb paciència de sant m’ha editat en Quico Mestres, editor vilanoví de “El Cep i la Nansa”. La presentació tingué lloc a Can Terribas, la Llibreria 22, meca literària gironina, lloc de peregrinació i espai de culte.
Fóra del meu estat mig enfebrat i una nul·la loquacitat particular sobrevinguda, fou una nit inoblidable. Envoltat de bons amics i companys, i també d’altres escriptors gironins de la factoria Mestres, en Daniel Bonaventura, periodista i cap de cultura del Diari de Girona, em va fer l’honor d’una presentació digníssima. A més, hagué de compensar els poc més de cinc minuts de les meves inintel·ligibles paraules, afectades, a més, amb els 38 de febre amb què em vaig enllitar menys d’una hora després.
Bonaventura es va llegir a fons el llibre. Després de compartir les seves opinions sobre el meu escrit, em va estranyar que no portés el mateix barret que llueix l’Eudald Carbonell, car més que una lectura, semblava que havia fet una excavació profunda en els estrats dels meus paràgrafs. Tant és així, que com a bon crític, em va fer descobrir coses que ni jo mateix n’era conscient que escrivia.

En fi, recuperat d’aquesta empiocada tardorenca, comparteixo amb els meus lectors les paraules de Bonaventura, que va escriure al seu blog. Per cert! Recomano vivament el seu blog. En Daniel penso que és un dels blogaires literaris més interessants del panorama actual. No es prodiga massa, encara que quan intervé, ho fa amb una gran profunditat.

https://danielbonaventura.wordpress.com/2012/10/09/banderes-den-xavier-diez/