Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
M’estic enganxant a Borgen, una extraordinària sèrie danesa que acaba de confirmar la política ficció com a un dels gèneres més atractius de la televisió. De fet, sèries com House of Cards, l’Ala Oest de la Casa Blanca, i fins a cert punt, i amb un cert esperit shakespearià, Joc de Trons, han fet que la política no pugui ser considerada precisament avorrida.
Ara bé, que tot plegat resulti més o menys excitant, no treu que segons quines coses que passen, no acabin resutant depriments. Les eleccions, i sobretot els resultats, de diumenge passat, crec que ho han estat per a molta gent, si més no per a la gent del meu entorn. Disposar d’informació, i fins i tot de certa cultura sociològica, no apaivaga el malestar d’adonar-se que la por, el conformisme, la desorientació o la complicitat acabin premiant aquells que són obertament corruptes, o que utilitzen l’estat per conxorxar contra la dissidència. Ja vinc advertint fa molt de temps que Espanya s’assembla massa a Turquia, i encara pitjor, a sí mateixa.
La primera constatació del veredicte de les urnes, és la persistència del franquisme sociològic
La primera constatació del veredicte de les urnes, és la persistència del franquisme sociològic. El PP duu incorporat al seu ADN, des dels inicis de la seva fundació, tics autoritaris. Votar al PP, com votar a qualsevol formació que vegi amb hostilitat votar referèndums d’autodeterminació, equival a prioritzar la unitat a la democràcia, a validar el resultat de la guerra civil, a justificar les clavegueres de l’estat i la cal viva al simple respecte a la voluntat popular. També implica acceptar que bona part de la identitat assumida implica la idea d’un supremacisme nacionalista espanyol per damunt de qualsevol altra consideració. La proposta de plurinacional expressada des de Podem, d’altra banda expressada amb escasses dosis de convicció, ha estat derrotada amb escreix. El divorci Espanya-Catalunya ha estat validat a les urnes. Des de la distància, el mapa dibuixa dues espanyes.
La segona constatació és que Espanya torna a repetir els errors que l’han caracteritzat sempre: la triple incapacitat de corregir terribles diferències socials; la de crear una cultura política democràtica sòlida, i el més evident de tots, la d’administrar la naturalesa plurinacional de l’estat. En resum, un estat on la convivència resulta difícil, en què la trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat és ben lluny, en què l’Espanya imaginada per molts acaba resultant la terrible decepció d’una Espanya real, sostinguda pel ressentiment mutu, la intolerància, la por, el sectarisme, el caciquisme polític, i els mateixos vicis que assenyalaven els regeneracionistes de fa més d’un segle. L’Espanya real, exhibida a les urnes aquest passat diumenge, és tan gris i mediocre com el socialisme real amagat rere el mur de Berlín.
En la sèrie Borgen, apareix una Dinamarca despullada de la mitificació del mite nòrdic d’una societat sòlida, solidària i cohesionada que hem cisellat en aquesta banda de la mediterrània. Entre els independentistes, el país escandinau esdevé una referència de l’estat al qual voldríem aspirar, i francament, les maniobres matusseres i les trames que assenyalen els guionistes ens exposen les misèries d’un model on molts ens voldríem emmirallar. Dinamarca no és cap gran meravella, sinó que, com Catalunya té greus conflictes, contradiccions, inconsistències i defectes. Tanmateix, i malgrat tot, el comportament del país el passat diumenge demostra que no som Espanya, que el franquisme sociològic aquí és residual i folklòric –tret d’alguns residents com el clan Fernández Díaz, per cert, arribats en el si d’un exèrcit invasor–. La independència, en aquest sentit, és pràcticament l’única opció, especialment per a aquells no independentistes, i tanmateix, d’esperit liberal i republicà. No es tracta d’una qüestió de banderes, sinó de salut mental. Al cap i a la fi, per a molts dels qui mantenim lligams personals i emocionals amb Espanya, diumenge passat va resultar molt depriment.
Nota: càpsula setmanal del Girona Ara, a Fem Ràdio
Respon a Xavier Huguet Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A tall d’exemple i per corrovorar-vos: el bidell del bloc on visc, home d’esquerres, castellanoparlant, de mare cordobesa, votant de les confluències dels Comuns,des diumenge està trist i decebut. Molt trist d’aquesta Espanya en la que ha deixat de creure. De cop vol que marxem, ell també, convençut que és l’única opció de supervivència social.
Roger
“La persistència del franquisme ideològic”
Penso que és un error fer sempre referencia al franquisme. Sempre parlem de Franco perquè ell va ser l’últim “Franco” de la història d’Espanya, el que ens va tocar viure. Però el llarg dels segles n’hi ha agut molts d’ells, a qui dels quals pitjor.
Aquest fet a creat una cultura peculiar que fa “Spain different”.
Afegeixo un resum d’aquesta història tal com la veig:
L’estructura social política social i econòmica, sempre ha sigut bàsicament vertical: Un poder real molt concentrat, per sota grans terratinents i a sota molta població desheretada, de la qual era possible extraure abundant “carn de canó” i així poder jugar a “Imperials”, així com una Església estretament lligada al poder i sovint utilitzada com a policia política (Inquisició).
Culturalment, especialment a partir de Felip II, que tanca totalment les fronteres, no segueix l’evolució de la resta d’Europa, està absent de la Reforma Protestant, de les revolucions científiques, tècniques i polítiques que tenen lloc en els últims cinc-cents anys. Només hi ha un intent al segle XVIII per part dels Borbons, mitjançant una política de Despotisme Il·lustrat (polítiques que sempre obtenen només resultats superficials) de, a corre-cuita, posar el país al dia, però ja era massa tard.
I aquí estem
Cal escriure expressar-se en català correctament i cal dir “calç viva”, i no pas dir “cal viva”.