Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 de juny de 2020
1 comentari

Reflexions a l’entorn del confinament

Amb el permís de Tolstoi a la seva entrada d’Anna Karerina, “tots els confinaments feliços s’assemblen. Els confinaments dissortats ho són cadascun a la seva manera”. Certament, i escric això des del meu setanta-setè dia d’estar-me a casa i amb els moviments limitats per llei, aquesta és una experiència que poca gent podia preveure, i que possiblement marcarà la generació més jove.

Teòricament, aquells més avesats a la introversió, tendim a tenir un caràcter tranquil, i ens sentim més o menys còmodes amb nosaltres mateixos, hauríem d’estar més preparats per suportar una situació tan estranya. Aquells amb esperit ermità, indagatius, que passem el dia pensant, que ens agrada la companyia dels llibres, i que disposen d’un nombre raonable de metres quadrats, hauríem d’estar relativament tranquils. Tanmateix, no em sento capacitat per avaluar aquestes onze setmanes de clausura –les primeres de les quals desproporcionadament estrictes–, reduint els meus contactes a una pantalla o abusant de la tecnologia com a succedani de relacions personals.

No m’entengueu malament. Jo sóc d’aquells que considero que la sociabilitat està sobrevalorada. Que haver d’interactuar amb persones que detestes s’acosta perillosament a la tortura. Que les aglomeracions m’ofeguen. Que en les festes no saps molt clar com actuar. Tanmateix, i qui em coneix, sap que milloro en la distància curta, precisament la qual en què aquesta és vetada. Així, efectivament, trobo a faltar el confinament com a opció voluntària, i no pas imposada. Potser és per això que, ho confesso, he transgredit una mica els límits kafkians que han imposat els poders (perquè d’autoritat en tenen poca) i la paranoia col·lectiva alimentada per la por.

He llegit més de l’habitual –la primera de les relectures, recordo, va ser El Quadern Gris, de Josep Pla–; he reprès, moderadament, l’escriptura de ficció. Vaig passar uns quants dies –fins que el tedi ho paralitzava tot– recuperant el meu bloc o la guitarra elèctrica. He anat fent provatures, complint alguns encàrrecs, i teletreballant per damunt les meves possibilitats. Certament, les reunions a distància, de les quals ja n’havia tingut experiència prèvia, han exhaurit totes les possibilitats i evidenciat els límits. Com succeeix en el meu entorn, els primers dies, en aquesta mena de nova reubicació d’una existència diferent, anaven escolant-se hores amb agendes més plenes que l’habitual. Entrava a casa d’amics, companys, coneguts i saludats; alguns de més deprimits, altres de més eufòrics, la majoria amb una combinació de tots dos ingredients. Una de les coincidències de parer és que, per primera vegada en dècades, viure en un poble petit, té avantatges considerables sobre les grans ciutats, i així m’ho han exhibit amb un recuperat orgull de ruralia.

El pitjor de tot és constatar com la incertesa té un efecte pervers contra la creativitat i la concentració. Ja no em queien gaire bé, tanmateix quan sento el positivisme impostat que destil·la determinat pensament autoajuda de “crisis-com-oportunitats” o “ens-en-sortirem-més-forts” m’agafen ganes de descarregar amb fúria un bat de beisbol contra els recitadors o guionistes. Independentment del grau de patiment de la gent, banalitzar la mort, la desgràcia i la preocupació em sembla d’una frivolitat imperdonable. Més val esmerçar esforços a dissenyar fórmules de reconstrucció que intentar posar-se en plan New Age o fer anuncis on treure models fent tai-txi en una terrassa amb vistes a la capital amb amb rerefons de música wagneriana. Ara entenc un col·lega historiador que em va confessar una vegada que, fent d’empleat d’una llibreria gran de Barcelona, m’explicava el cruel mètode de la direcció contra aquell treballador que arribava tard o cometia una petita indisciplina: l’enviaven una setmana a la secció de llibres d’autoajuda.

Personalment, no em puc queixar d’aquests dies. Hi ha moltíssima gent que ho ha passat molt malament. La malaltia no és cap broma. La precarietat laboral ha trinxat tota una generació d’autònoms o de treballadors fràgils. Alguns pares s’han adonat que no suporten els seus fills. Alguns botiguers no tenen clar quant de temps poden resistir. Alguns mitjans s’han quedat sense fonts d’ingressos. Hem constatat que les autoritats espanyoles són una colla de psicòpates, i les catalanes –perdoneu els filòlegs– uns “pagafantas.”  El drama, potser la tragèdia, s’ha imposat en un període que, en circumstàncies normals, en països diligents, en societats cohesionades, podria haver estat una experiència espiritual de primer ordre. Aquí, més aviat, ha esdevingut un inacabable i laberíntic calvari. Tanmateix, no en sortirem més forts, sinó amb la certesa que la normalitat anterior era tan disfuncional com aquests estranys dies.

Aquests dies he escrit. He llegit. He pensat. He reflexionat. He publicat alguns articles relacionats amb “el tema”. He intercanviat correus amb amics arrreu del món.  He tractat de posar pau entre gent barallada, a qui la situació extraordinària n’excita la bel·licositat. He hagut de suportar gent histèrica, condemnada a tancar-se a casa amb sí mateixa. M’he mirat al mirall, i he percebut com el cabell s’emblanquina i constato el pas inexorable del temps. He constatat, de fet, que començo a tenir quelcom de poc envejable: perspectiva històrica. De fet, feia sovint aquesta broma amb els meus alumnes: “jo tinc una cosa que vostès no tenen. No es preocupin, tampoc és quelcom massa cotitzat: es diu perspectiva històrica”. I això ho solia guarnir d’anècdotes personals, de la Guerra Freda, de Txernòbil, d’alguns veterans de la Primera Guerra Mundial a qui vaig conèixer, de gent, fets o processos històrics que es van allunyant, com un solitari tren de vapor que penetra entre la boira,  del nostre abast visual.

Em pregunten, i em pregunto… com valoraran els historiadors aquest estrany període de confinament. La resposta, estandarditzada, ja la tinc preparada: “en funció del resultat, com sol passar amb els esdeveniments històrics”. Ja veurem, en tot cas. De fet, encetava aquest confinament amb la relectura del Quadern Gris, aquell estrany dietari que Josep Pla va escriure (i reelaborar cinquanta anys després, quan ja era un escriptor consolidat en un país desfet) durant la coneguda com a “Grip Espanyola de 1918-1919″.  Aquest és un llibre que sempre m’ha fascinat, perquè és d’aquests volums que s’acosta a la perfecció quant a model de prosa, estil lingüístic, descripcions magistrals, interès per qüestions intranscendents, i un autor a qui detestes tant com admires. No ho vaig saber fins aquests dies, que Pla va  contraure, també, la grip, i que en realitat va ser a les portes de la mort als  seus vint anys, per la mateixa epidèmia que se’n va emportar una germana de la meva àvia paterna, als disset.

No sé com interpretar aquests dies. Imagino que es faran uns quants dietaris. Imagino, o m’agradaria pensar que d’aquí cent anys, quan ningú de nosaltres siguem aquí, algú pugui llegir els nostres testimonis directes d’uns dies tan summament difícils d’interpretar, i des de l’abisme dels anys, ens observi desapassionadament, amb la mirada freda de qui contempla un objecte d’estudi.

 

Nota: article publicat a Barret Picat

  1. Passi el que passi al mon,i ha una enorme cantitat de gent,que sempre surt perdent.Els que feien una feina mal pagada,la pandèmia els ha deixat sense i per tant,el que desitgen es que tot torni a ser com abans.

Respon a Uribe-echevarria Casadevall Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!