Espai de Dissidència

Aquesta setmana, Espai de Dissidència fa quinze anys. Això fa cert vertigen. Si bé no sóc la persona més constant (ni tampoc la més inconstant del món) no pensava que l’experiència durés tant. Com que sóc un boomer fronterer amb la generació X, per als més joves digitals, això dels blogs deu semblar un període cretàcic de la història de la informàtica, i tinc la impressió que aquest format, en aquesta època de youtubers i tiktokers, pugui ser en perill d’extinció. En qualsevol cas, tant pel que fa als meus vells com als nous lectors, com succeeix en aquest vell-nou món digital, aquest era un format sorgit a principis de segle, que com la majoria de coses, posseïa aquesta estranya aroma a salvatge oest, en què s’anava donant forma al paisatge. Tots érem una mena d’antics pioners, individualistes, que plantàvem la nostra bandera en l’ampli oceà d’un internet on navegaves sense mapes.

Bé, ara em posaré menys poètic. Els blogs (faig servir l’expressió anglesa), també anomenats “quaderns de bitàcola” esdevenien una mena de canal obert (normalment escrit) on cadascú anava experimentant fórmules d’expressió variades: des de la reflexió personal, l’autopromoció personal, l’especialització (viatges, gastronomia, política,…) que, sense adonar-nos, va anar substituint a poc a poc les planes d’interior dels diaris en paper (i sovint algunes seccions més que interessants). A poc a poc, els autors respectius, si és que no desertàvem o perdíem l’interés, anàvem aprenent i improvisant sobre la marxa en un format encara per definir.

No parlaré massa dels altres, sinó, atès que estic d’aniversari, parlaré de mi. Quan vaig començar ja feia més d’una dècada que feia d’articulista a diversos mitjans generalistes i especialitzats, i havia tingut alguna experiència a la ràdio. Al principi, la cosa tenia un punt més personal ­–el format permetia major flexibilitat que els 4.400 caràcters, per exemple, que m’imposava El Punt–, podies parlar del que et venia de gust, no estaves sotmès a la dictadura de l’extensió, tenies dret a improvisar, podies corregir els errors, tenies major presència, i en principi, et censuraves menys –i, per tant, eres més lliure–.  Alguns bloggers, fins i tot, podien obtenir alguns ingressos en concepte de publicitat o patrocini (com a la premsa general). Aquesta és una temptació a la qual mai no he cedit per preservar una llibertat intel·lectual que sempre he valorat.

A poc a poc, i com en tot procés d’especialització, acabes tenint els teus lectors, i a diferència de la premsa, podies tenir una relació gairebé personal amb ells. Anaves fent el teu públic més o menys intermitent, més o menys fidel. El món, per la seva banda, feia la seva, i jo mateix també anava evolucionant, registrant aquests canvis en tots aquests anys. De fet, en aquests anys, tots hem canviat, evolucionat, envellit amb més o menys il·lusió. Els posts recullen notarialment les guerres del Golf, el ressorgiment de la Xina, una bombolla immobiliària, una crisi financera global, un neoliberalisme rampant, una erosió i disgregació de les esquerres, una pandèmia mundial, una decadència occidental,… També hem passat pel tripartit, el sorgiment de l’independentisme, el primer d’octubre, la repressió i descoberta (sense sorpreses) d’una Espanya dictatorial, autoritària i agra, i una Catalunya, si bé decebuda, decidida a trencar amb el passat i construir un futur sense les hipoteques del passat.

Com encetava aquest post, quinze anys fan vertigen. Representa una part molt gran, fins i tot majoritària de molts dels meus lectors. El propi gènere, el blog, potser es troba amb una certa decadència enfront d’altres nous formats més audiovisuals, o com en el cas de les xarxes socials, més instantanis, instintius, i al meu entendre, menys reflexius. M’agrada reivindicar el blog perquè permet una major profunditat, més asserenada. Ara bé, entenc la seva decadència, traduïda en una minva progressiva de lectors. Potser les frases llargues, el temps de lectura que requereix s’allunya de la tendència general a les pantalles digitals. De fet, a partir de la lectura de les dades de seguiment, sóc conscient que la majoria de lectors es miren els meus articles des dels smartphones (el meu primer aparell d’aquestes característiques no el vaig adquirir fins el 2010, quan ja feia quatre anys que capitanejava aquest espai de dissidència.

En tot aquest temps, la comunitat blogaire també hem practicat allò que també succeeix en tota activitat intel·lectual: l’intercanvi, la coneixença també personal. A nivell de Vilaweb vaig poder tenir contacte amb Xesca Ensenyat (que ens va deixar massa aviat), Jordi Martí Font, Jaume Renyer, Josep Sala i Cullell i tants altres (que lamento ometre), de gran varietat i pensament, amb els quals sovint he fet més d’un cafè. També m’ha permès ­–també a causa de temes professionals o per la meva faceta d’historiador– conèixer a molta gent que fa possible que Vilaweb tingui aquesta condició d’oasi de llibertat en un xarxa cada vegada més domestidada i controlada.

En fi. No us voldria avorrir massa. Calculo que al llarg d’aquests quinze anys dec haver tingut poc menys d’un milió i mig de visites d’arreu del món. Han estat 1.761 posts (amb aquest, 1.762). Reconec que en els darrers anys, la meva productivitat ha anat minvant. Fer d’articulista en altres mitjans fa que no reculli íntegrament els meus escrits. Hi ha moments més productius i altres menys. Hi ha èpoques amb més entusiasme que altres. Com tot, en aquest món.

En fi, amb aquest post, simplement volia recordar una enfermèride que, com tot acte de memòria, serveix de reflexió present sobre el passat. Gràcies, en tot cas, per ser-hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!