Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

1 d'octubre de 2016
0 comentaris

Qui estigui lliure de pecat, que tiri el primer smartphone

Quan algú expressa els temors de l’impacte de les noves tecnologies entre les joves generacions, m’agrada contestar amb la broma que, fa potser un milió d’anys, la invenció del foc va causar gran  controvèrsia entre els homo erectus. Això de cuinar els aliments generava dubtes i angoixes, així com la medicina del segle XIX creia que el cos humà no podria resistir la vertiginosa velocitat de trenta quilòmetres per hora que assolien els primers ferrocarrils. El cert és que la història ens hauria de fer prudents a l’hora de valorar les conseqüències dels nous invents, perquè sovint passa que els profetes del desastre solen acabar esdevenint un desastre de profetes.

Tot i això, el cert és que les tecnologies ens canvien la vida, especialment a l’hora de relacionar-nos amb nosaltres mateixos. I no parlo només d’andròmines o estris més o menys útils. La gent que llegeix no és massa conscient que aquesta activitat té conseqüències. La lectura silenciosa, aquest diàleg individual que establim entre la nostra consciència i un escrit, és una novetat relativament recent. Roger Chartier, un dels historiadors de la cultura situa al segle XVIII, amb la novel·la anglesa, un punt de ruptura en el comportament dels occidentals. Probablement les revolucions americana i francesa no es podrien haver fet sense el pamfletarisme de l’època. Les classes populars van trobar al XIX un espai lúdic en la literatura de cordill, les novel·les per entregues i revistes del moment, que permetien alhora conquerir la consciència de separació entre el grup i l’individu. La introspecció, la individualitat, la privacitat que comporta restar a soles amb la companyia d’un llibre, permetia establir un diàleg amb un mateix, una separació de la persona i el seu entorn, una conquesta de la pròpia consciència, una habitació pròpia, si manllevem l’enunciat de Virgínia Woolf.

De fet la lectura en veu baixa, experimentada per primera vegada a occident, ens va singularitzar de la resta de cultures. Si més no, això és el que pensa l’escriptor John M. Coetzee, premi Nobel de literatura. A la seva novel·la Elliabeth Costello ens presenta un fictici novel·lista, un dels pocs del continent africà que conrea aquest format. El protagonista explica que la cultura africana és oral, per això s’imposa la poesia, que és un gènere que requereix de públic i que es viu col·lectivament. En canvi, per a nosaltres -afirma el narrador- la novel·la t’aïlla del grup, i això és contemplat com un fet anòmal, com una manca de consideració entre la tribu.

Els smarthphones sembla que porten el tema aquest de l’habitació pròpia fins a l’extrem

Els smarthphones sembla que porten el tema aquest de l’habitació pròpia fins a l’extrem. Així es queixen pares, educadors o columnistes. En pocs anys, el panorama de persones que es miren fins a una mitjana de quatre o cinc hores pantalles tàctils de quatre a sis polzades porten incorporada allò de l’habitació. Els psicòlegs alerten que això canvia la relació amb el món, amb nosaltres mateixos i amb el coneixement. Que deteriora la comunicació amb la tribu. Que és de mal gust. Potser és veritat. Certament, joves i no tan joves tendeixen avui a conversar menys amb els seus iguals, a sortir en colles grans, famílies substitutòries durant l’adolescència. Això, en un país mediterrani com el nostre fonamentat en l’àgora pública sembla una mica aberrant. Tot i que aquest aïllament, aquesta relació íntima que establim amb el nostre mòbil, magistralment registrada a la pel·lícula Her potser no reflecteix altra cosa que, si bé la felicitat depèn de la relació amb els altres, la infelicitat, també  és, o que la presencialitat pot estar sobrevalorada, o que simplement, els mòbils i l’univers que contenen a dins ens ajuden a ser més selectius en les nostres interaccions humanes.

Malgrat tot, hem de dir que els smartphones han aconseguit que llegim més que mai, i que esdevenim més silenciosos. Poca broma. Fa uns quinze anys, la primera vegada que vaig ser a la sempre admirada Finlàndia, una de les coses que em va sorprendre va ser trobar estols de nois i noies que seien plegats en bancs i terrasses, mantenint-se en silenci. Els finlandesos, un poble que fa segles dominava la lectura, solien mostrar un aire melanconiós i introspectiu. Potser acabarem així?

Nota: Càpsula setmanal a Girona Ara, de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!