Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 d'abril de 2016
10 comentaris

Què fàcil és acusar de racisme quan fa mandra pensar

El passat 1 d’abril publicava, a Crític, un article d’opinió, Gihadisme a Europa, una guerra de creences, que, motivat pels atemptats de Brussel·les, tractava d’oferir arguments per separar terrorisme de religió, i denunciava que determinades pràctiques reaccionàries en el sí d’alguns guetos europeus, feien servir l’excusa de la religió per mantenir estructures de domini intern de la comunitat. Res extraordinari que ja han teoritzat veus més reputades que la meva com les de Fadela Amara o Anna Teixidor.

Des de determinats àmbits de l’esquerra, vaig rebre un munt de crítiques públiques (i elogis privats). Sembla que hi ha alguns temes tabú. Vaig haver de sentir acusacions de racista, islamòfob, colonialista, patriarcal, eurocèntric,… El passat dissabte, Narcís Díaz, de l’Espai Antiracista de Salt, va publicar al portal Ariet.cat una crítica molt dura, i que moralment cau en la difamació: Apunts sobre islamofòbia: una rèplica a Xavier Diez. , que els lectors poden consultar en l’enllaç. Ahir vaig enviar la meva rèplica, tanmateix, els administradors van considerar que el meu contraarticle “no els resultava còmode per publicar-lo” i em convidaven a buscar un altre mitjà.

Dec haver publicat a la meva vida al voltant de 1.500 articles en els darrers 21 anys. He publicat a premsa escrita convencional, nacional i estrangera, en mitjans alternatius, revistes militants, acadèmiques, portals de tot pelatge, i mai m’havien censurat d’aquesta manera. Més enllà que es pugui compartir o no les meves opinions (vàlides o no, com qualsevol altra), és un fet terriblement greu i preocupant que, precisament des de l’esquerra, es vulgui silenciar la discrepància. O pitjor encara, que no agradi que toqui temes incòmodes que evidencien contradiccions no resoltes en el sí de l’esquerra.

Passo a continuació la rèplica que no m’han volgut publicar. Que la gent pensi. I si ha de jutjar, ho faci amb fonament.

Què fàcil és acusar de racisme quan fa mandra pensar

Un cert unanimisme estèril

Fa uns quants anys, quan una escola de primària de Girona va posar problemes a què una nena d’uns 8 anys anés tapada amb el mal anomenat vel islàmic i no hagués de fer educació física, em van convidar a participar en un debat a la televisió sobre el tema. Bé, em van convidar, perquè altres persones de l’organització a la qual representava, havien preferit abstenir-se d’opinar en públic sobre un tema que, sabien era polèmic i susceptible d’ésser malinterpretat. Com que em considero una persona disciplinada i que tracta d’analitzar la realitat amb els mínims prejudicis possibles, vaig tractar de preparar el debat a fons, tot cercant el màxim de documentació per fonamentar les meves conclusions. Així, vaig comprovar com la qüestió del vel és tangencial a l’Alcorà, (que es limita a determinar que les dones vesteixin amb decòrum) que els principals lingüistes entenen “hijab” com a la peça de tela que, en les tendes dels nòmades, separen la zona pública de la zona privada i que altres referències a la indumentària femenina i el fet de cobrir el cabell es fonamenta sures només atribuïdes al profeta (i que bona part dels teòlegs musulmans consideren de discutible autoria). Quan vaig esmentar aquestes circumstàncies, vaig descobrir astorat, que la persona que havien enviat del Consell Islàmic de Catalunya desconeixia aquestes precisions, i que es limitava, amb cert nerviosisme, a repetir unes quantes vaguetats improvisades i indocumentades que no encaixaven en absolut amb el que deia el llibre sagrat de l’islam. O potser no hauria d’estar tan estranyat, tenint en compte que la majoria de persones que practicaven la religió llegien el text en l’àrab original del segle VII, i que no entenien ni un borrall, o que determinats imams, no sempre massa il·lustrats o directament malintencionats, feien passar bou per bèstia grossa.

Tanmateix, no vaig trigar gaire a adonar-me que fe i raó no admeten barreges. I no em refereixo precisament a l’islam. Vaig ser molt criticat, per no haver carregat contra l’escola, malgrat que no rebatien els meus arguments. Recordava que no era possible que un alumne, sense necessitats educatives especials, no hagués de tenir els mateixos drets i obligacions que la resta, i que precisament una penyora de falsa identificació religiosa (fins i tot la majoria dels partidaris del vel, tot recorrent a la tradició entenen que fins a la menstruació no cal certa indumentària) acabaria per perjudicar la menor en la relació amb la comunitat educativa, i que al meu entendre, per damunt de qualsevol altra consideració, la prioritat de la institució consisteix a defensar els interessos dels alumnes i potenciar una bona acollida. Tot i així, les crítiques em van ploure des de certa esquerra paternalista i cool, que presumia (i presumeix) de multicultural i que contemplaven qualsevol discurs contrari a la seva opinió com a una imperdonable heterodòxia. De res servia que estigués en contra (com ara també) de prohibir vels o símbols suposadament religiosos a l’escola, que es tractava només d’una opinió personal no vinculant (de fet, jo hagués evitat el merder escolar), tanmateix, es veu que quan es toquen determinades creences, a molts se’ls desvetlla l’inconscient inquisidor. Se suposava que en aquell debat m’hauria d’haver limitat a criticar el director de l’escola (un col·lega amb qui mantinc bona relació) i haver aplaudit amb les orelles els arguments pseudoreligiosos d’aquell noi del Consell Islàmic que repetia vaguetats poc convincents. D’això se’n diu un unanimisme estèril, perquè al cap i a la fi, d’aquest lamentable espectacle, la nena fou la més perjudicada, i fou utilitzada per tothom en una batalla cultural inútil.

 

Obama racista?

En l’article que motiva aquesta rèplica, Narcís Díaz m’acusa de racisme. Francament, cal tenir molta imaginació, no haver llegit l’article, o molt em temo, no haver-lo entès. Precisament l’objecte de l’escrit consistia a fer evident que els anomenats processos de “radicalització” jihadista, o certa involució en els costums d’algunes dones musulmanes, no tenien res a veure amb la religió, sinó amb tradicions reinventades i “empanaments” mentals a còpia d’un còctel de ressentiment, victimisme i decisions individuals desencertades. En una frase més curta perquè els més mandrosos ho entenguin: “terrorisme i religió no tenen res a veure”. Ara bé, el meu delicte té a veure amb criticar certs aspectes de la vida, el pensament i les pràctiques d’algunes persones que fan servir l’islam com a excusa.

És Obama racista? La població afroamericana ha patit molt. El seu passat és marcat per l’esclavitud, la discriminació i la humiliació. El present dels afroamericans és molt plural, tanmateix és una realitat estadística que representa desproporcionadament la majoria de la població reclusa o com a víctimes d’armes de foc. Ara bé, enfront d’aquest drama, el president Obama, amb motiu del dia del Pare de 2008 va fer un discurs en què retreia a molts homes afroamericans que no es fessin responsables de l’educació dels seus fills, d’ésser referents per tal que aquests disposessin de models positius. Això era una crítica molt clara respecte a un elevat nombre d’homes que es desentenien de la seva paternitat, en una mena de creença i pràctica antropològica. És obvi (i això ho sap qualsevol estudiant de primer de criminologia) que les famílies desestructurades són més susceptibles estadísticament de caure en la delinqüència respecte aquelles més estables. Obama no era original, es fonamentava en un discurs també molt conegut de quaranta anys enrere, a càrrec de Martin Luther King, molt dur respecte la negligència de molts homes que es queixaven de tot sense fer-se responsables dels fills. La crítica a determinades pràctiques, la crida a la responsabilitat familiar i col·lectiva és racisme? Tinc la impressió que depèn del col·lectiu al qual es critica.

Es pot criticar l’islam? Tota crítica a determinades pràctiques o creences, és només a causa del més barroer o subtil dels racismes? Tractar de blindar un col·lectiu de tota crítica no el fa menys vulnerable, sinó més. Cada col·lectiu té dret a defensar-se i argumentar contra certes acusacions, i no només a queixar-se. De fet, és positiu que la gent pugui interactuar i interrelacionar-se a partir d’un diàleg que hauria de tenir com a objecte, no buscar la raó, sinó influenciar-se mútuament, evolucionar. A diferència de les paròdies de diàlegs actuals (que semblen concursos a la recerca de veritats que mai són absolutes) els actors han d’aprendre mútuament. En aquest sentit, la crítica no només és possible o és desitjable, perquè permet l’oportunitat de refer relats i arguments.

Tanmateix, la impressió general és que aquí no es produeix igualtat. Per a determinats col·lectius (i no parlo de les persones musulmanes, sinó d’aquells que practiquen el seu progressisme a la manera d’una religió), qualsevol dissidència amb els discursos benintencionats són automàticament titllats de racisme, xenofòbia o islamofòbia (normalment aplegades en un pack). I bé, també la inclusió en una mena de llista de “villanos”.

Això contrasta, per exemple, quan es critiquen altres creences. No sembla que determinades crítiques (o sarcasmes) contra el budisme resultin polèmiques. Parodiar el Dalai Lama no sembla que comporti conseqüències tràgiques. Tampoc no sembla que les bromes sobre el judaisme que puguin aparèixer a les pel·lícules de Woody Allen o a Big Bang Theory impliquin un linxament tuitaire. O, pel que fa al catolicisme, en el meu llibre “Venjança de classe”, en què tracto d’explicar els motius profunds del perquè de la violència simbòlica anticlerical el 1936, encara no he rebut cap crítica ni acusació, malgrat que destaco les responsabilitats de l’església en l’afer, i no la deixo precisament en bona posició.

 

Contradiccions

Sóc conscient que existeix un feminisme musulmà, com també que existeix una teologia feminista (una de les principals pensadores és la Teresa Forcades) que reivindiquen una interpretació dels textos religiosos depurats d’ideologies patriarcals. Tanmateix, personalment, em semblen una mica contradictoris. Servidor de vostès que va centrar bona part de les seves recerques en el món de la filosofia a teòrics com Max Stirner, trobo una contradicció òbvia entre la dimensió humana i divina. Des del món religiós, cos i ànima no pertanyen a l’individu, sinó que aquest només n’és usufructuari. Des del meu humil (i probablement equivocat punt de vista), és la persona la propietària de sí mateixa. Això té la seva importància, perquè al meu entendre, la dimensió espiritual, la religió, que considero una part fonamental de l’existència humana, ha de ser una ideologia o creença al servei de l’individu. Des d’una perspectiva religiosa, especialment entre les tres tradicions monoteistes, és l’individu la que es posa al servei de la comunitat. Aquí no hi ha compatibilitat possible. És la religió la que és al servei de la persona?, o és la personal la que és al servei de la religió? Jo tinc pocs dubtes sobre això. Si hom creu en la llibertat com a valor, la segona és incompatible amb un valor que, si bé incòmode, ens converteix en majors d’edat. I francament, feminisme religiós em sembla un oxímoron. Perquè el feminisme parteix de la idea de llibertat, i la religió, per molt cool que sigui, esdevé una limitació.

Segona qüestió, i que em fa reflexionar sobre les mancances argumentatives de Narcís Díaz i algunes de les persones que van criticar-me a l’Espai Antiracista de Salt. És lògic o lícit tenir un doble raser en les obligacions d’algunes persones per raó de la seva filiació religiosa o nacional? Anem a pams, si des del principi de llibertat, defensem que les dones han de poder decidir sobre tots els seus aspectes sense que raons, creences o prejudicis comunitaris interfereixin en la seves decisions personals, hem d’acceptar restriccions en algunes? Per exemple, i això sí que és un principi que apareix inequívocament a l’Alcorà, les musulmanes no es poden casar amb no musulmans. Des del progressisme oficial, què farien o dirien si apliquéssim restriccions d’aquesta mena a qualsevol altra persona? Si critiquem ( i fins i tot ens en fotem, i jo el primer) que a les escoles de l’Opus es prediqui contra l’avortament i els anticonceptius, no hem de fer el mateix amb la resta? Si ens manifestem contraris a la segregació escolar per raó de sexe, com fan algunes escoles gironines, com és que no podem criticar la idèntica segregació que practiquen les escoles concertades islàmiques al Regne Unit? Són superiors a nosaltres? Són inferiors? Per a mi, (i el meu suposat discurs racista o mascllista) no hi ha dubte: som iguals, i per tant, tenim idèntics drets i obligacions.

Tolerar a uns allò que no toleraríem a altres és paternalisme, o pitjor encara, a tractar d’inferior a aquell a qui volem protegir dels nostres propis valors. Això, en plata, és una contradicció absurda. Això sí, no seré jo que titlli de racisme a qui tracta els altres com a ximples, perquè els imposa obligacions asimètriques en una societat on, (ho sento molt, dec ser molt eurocèntric) la igualtat esdevingui un dels valors fonamentals de la convivència entre individus, més enllà de tota procedència o creences.

 

Greuges històrics

En l’article d’en Narcís (i en alguns tuits) se m’acusa d’eurocèntric i colonialista. Se suposa que parlo des d’una certa “superioritat civilitzatòria”, perquè se suposa que els meus valors pretesament occidentals (es veu que hi ha gent que renuncia als valors universals fixats a la Declaració de les Nacions Unides) els poso a un nivell per sobre dels de gent que prové d’altres espais geogràfics. Imagino que quan abordo el tema dels “greuges reals o imaginaris” que fan servir algunes persones per justificar el seu victimisme, els deu haver inspirat la meva mirada superba sobre persones que han vingut aquí i que han estat víctimes de l’expansió colonial recent. A veure, d’història en sé una mica, i també en sé (en sabem) de com usem i abusem del greuge històric com a arma política. Que hi ha hagut colonialisme, és un fet indiscutible. I que d’això en va haver víctimes i flagrants injustícies, és evident que també. Espanya, França, Alemanya, Itàlia (bé, més aviat empresaris privats amb la cobertura dels respectius estats) van incorporar al capitalisme de manera subordinada i brutal a territoris i persones. Un colonialisme no massa diferent, d’altra banda, al que practica el Marroc al Sàhara, del que va practicar Egipte al Sudan, o Turquia al Pròxim Orient. Els europeus (molts catalans entre ells) s’emportaven a Amèrica els esclaus que capturaven els comerciants àrabs. Greuges mutus en què els espanyols feien servir armes químiques al Riff i pirates algerians (fins el primer terç del XIX) segrestaven i esclavitzaven catalans en les seves incursions a la costa. Greuges poden arribar a ésser infinits, com infinita és la utilització política del passat. Tanmateix, el passat no el podem canviar. El present, i sobretot, el futur, sí. I bastirem un present i un futur molt cutre si fem anàlisis maniquees i categòriques i ens submergim en la sopa del ressentiment. Des de la mútua desconfiança, el menyspreu, el racisme o el victimisme, només assolirem una societat conflictiva i insofrible. Si volem dissenyar un futur on tothom s’hi pugui sentir còmode, cal arribar a una relació més normal, que comporti mútues renúncies, i la voluntat de bastir (perdoneu que em posi pujolià) un sol poble.

Crear “un sol poble” no és gens fàcil. Cert que al nostre país existeix el racisme i el classisme (binomi que sol actuar en parella). És el que passa amb les societats desiguals. I no és fàcil que les coses puguin millorar. Les bones intencions no solen funcionar. Les polítiques des de dalt, poden empitjorar la convivència, i poques vegades millorar-les. Tanmateix, com en qualsevol altra comunitat heterogènia, hi ha una única fórmula que més o menys funcioni, i a llarg termini: la barreja des de la igualtat.

Els sociòlegs esmenten dues fórmules principals de funcionament en societats ètnicament, nacionalment, religiosament heterogènies: la integració francesa i el multiculturalisme anglosaxó. El primer es fonamenta en l’uniformisme assimilacionista i només funciona (al preu de la degradació del grup més feble) quan hi ha oportunitats reals d’ascensor social (i no sempre per a tothom). El segon estableix comunitats que coexisteixen, i que tendeixen a desconfiar les unes de les altres tot fent una societat fràgil i vulnerable (i que històricament, sol acabar com el rosari de l’aurora). Jo no sóc més llest que altres i no tinc solucions màgiques. Tanmateix, com a historiador sé que part de la identitat catalana es fonamenta en la seva reinvenció periòdica. Catalunya és una societat, identitàriament molt dinàmica perquè la seva supervivència es deu a anar cohesionant la gent al voltant d’uns determinats valors (que jo voldria llibertaris i republicans). I això només pot tirar endavant si hi ha interacció. Tot parafrassejant el més algerià i català dels francesos, Albert Camus, afirmà un cop que “tot el que he après de la vida ho he fet damunt d’un equip de futbol”. Jo, que m’he mirat molts partits de pati d’escola he vist que el lloc on funciona l’esperit d’unitat entre gent diversa i heterogènia, bons i mals jugadors, que no necessàriament tenen bona relació, és quan tenen una pilota, unes regles del joc clares i compartides, i un objectiu comú. I això és possible, sempre i quan tothom vulgui jugar. Portar una mateixa samarreta no significa renunciar a la pròpia manera de ser, tanmateix representa la voluntat de formar part del mateix equip.

 

Un apunt final

No m’he declarat mai progressista, sinó que tendeixo a anar per lliure, tot tractant de reflexionar al màxim sobre qualsevol afer. No em prenc la política com si fos una religió (o en el món de l’esquerra,  una secta). Tinc el mal costum de pensar per compte propi, fonamentat en experiències pròpies i alienes, i n’assumeixo el risc. No escric per caure bé o malament, de manera que em fa certa gràcia quan algú em veu fora de determinada ortodòxia i que això es contempli com un pecat. Sembla que, si m’identifiquen amb les esquerres, m’he de comportar així, o he de pensar aixà… i esclar, es veu que decebo quan alguna gent no detecta en els meus escrits allò que li agradaria llegir.

Aprecio les referències bibliogràfiques que en Narcís em passa. He descobert a Houria Bouteldja, que em recomanen des de l’Espai Antiracista, i veig que és una dona molt citada pels meus crítics. Bé, a partir del que he llegit aquesta tarda, veig d’on s’alimenta bona part d’aquest pensament que fa que la crítica a determinades pràctiques de determinades persones sigui considerat com a racisme, islamofòbia, misogínia, i altres paraules per inventar. Boudeldja és una de les impulsores del que s’anomena el “racisme antiblanc”, que considera els francesos de soc-arrel com a uns conspiradors per fer la vida impossible als musulmans, que considera l’ateisme com a pecat, o els valors il·lustrats com a una fórmula de colonialisme, en què tots els qui hem nascut a barris obrers ens definim no pas per classe, sinó per formar part dels explotadors blancs. Que els qui ens vam horroritzar per la massacre contra Charlie Hebdo no defensem el dret a la llibertat d’expressió, sinó a menysprear els musulmans, i a sobre som tots super pro-sionistes (deu ser perquè els jueus estil Woody Allen, amb capacitat de riure’s de sí mateixos, potser sí semblen tenir més sentit de l’humor). Bé, res a objectar… o potser sí. De fet, és una pena que Malcom X no sigui viu, perquè la podria demandar per plagi. Tant Malcom X com Bouteldja creuen que ésser vexats, discriminats i menystingut els autoritza a vexar, discriminar i menystenir (o coses pitjors). Això ja està inventat, i no es pot dir que contribueixi a què el món sigui millor (vaja, una altra vegada em traeix el meu idealisme occidental!). Que jo consideri que el supremacisme blanc és una aberració ideològica no vol dir que el supremacisme negre o l’àrab siguin de millor condició moral. Per cert, una altra cosa. Jo pensava que el progressisme oficial estava encantat amb els drets dels homosexuals, tot i que Bouteldja considera que és pur “imperialisme blanc”, un invent del laïcisme per atacar l’islam (si arriba a saber que tinc molts amics gais…).

Hannah Arendt (perdó per citar una intel·lectual blanca jueva), a l’hora d’analitzar la “banalitat del mal” del nazisme, va deixar molt clar que, malgrat l’horror de l’Holocaust, (o el colonialisme, o el racisme, o qualsevol altra brutalitat humana), no atorgava a les víctimes tinguessin una condició moral superior. Arendt, dona, jueva, perseguida, intel·ligent, va assumir que era preferible el risc d’una reflexió profunda, abans que la cerca de resultar simpàtica entre els seus. Jo no em compararé amb aquesta gran filòsofa, en absolut. Tanmateix, penso que a l’hora d’enfrontar-se a qüestions delicades, cal fer-ho amb rigor i cercar profunditat, no intentar quedar bé. Puc estar equivocat. Dubto molt de mi mateix. Al llarg de la meva trajectòria, confrontat a contradiccions, el meu pensament va variant. És bo que la gent discrepi de les meves reflexions, perquè això també és un estímul per evolucionar. Ara bé, que les coses que dic no agradin, i per callar-me em titllin de racista, islamòfob, colonialista, imperialista i qualsevol altra pecat en la teologia progre, això és pensament mandrós. I les esquerres es desacrediten per reflexions d’aquesta mena. I perjudiquen a aquells a qui afirmen protegir.

 

  1. Indenpendentment de si estic d’acord o no amb les opinions de l’article, que bé trobar gent que reflexiona i busca honestament veure tots els aspectes en assumptes tan complexos com aquests. És com beure un got d’aigua fresca i adonar-te que tenies molta set.

  2. Tot el meu suport davant l’acte censor dels crítics [sic] i les crides inquisitorials que ha rebut per la publicació del seu article.
    La raó de la cridoria i de la censura no crec que sigui per raó de mandra. Crec que es perquè alguns es creuen tenir la veritat absoluta o, simplement, que no volen cap altre discurs o argumentació diferents als propis (a mi el sr. Arcadi Oliveras em va titllar de “demagog” perquè li vaig demanar, després d’una conferencia on els únics dolents i causants de la crisi económica a España eren “només” els “bancs jueus amb seus centrals als EUA”, si no tenia res a dir dels més de 13 milions d’euros al mes que l’Església catòlica romana rebia, a fons perdut, dels Preupuestos Generales del Estado… Per no parlar d’institucions publiques “per la pau” copades per jesuites i afins, que difonen falsetats o mitjes veritats amb finançament públic).

    Atentament

  3. Reprodueixo aquí íntegrament el correu elèctronic enviat per la gent de l’Ariet.

    Benvolgut Xavier,

    L’Ariet, com a projecte de comunicació assembleari, no se sent còmode publicant aquest article. Considerem que els arguments que desgranes ja els publiquen habitualment d’altres mitjans de comunicació amb molts més recursos que el nostre. Creiem que aquests arguments no haurien de tenir cabuda en un mitjà alternatiu, perquè contribueixen a estigmatitzar la comunitat musulmana i enforteixen el discurs de la ultradreta. T’animem, per tant, a publicar aquest article en un altre mitjà o al teu propi bloc personal.

    Si insisteixes en respondre des de l’Ariet, ho farem per imperatiu legal, respectant el teu dret de rèplica. En aquest cas, hauràs de reduir l’extensió de l’article fins als 6.000 caràcters, que és l’extensió de l’article del Narcís Díaz.

    Quedem a l’espera de la teva resposta.

  4. Com a comunista ateu amb simpaties pel paganisme i l’animisme sento vertader terror no només per l’actitud censora d’aquests companys sinó sobretot pel discurs imperialista i excloent de determinats sectors de l’esquerra que fan el joc a la dreta religiosa islàmica finançada pels Estats Units. Condemnar l’ateÍsme i reprimir el lliure pensament és probablement un dels efectes col·laterals de l’esfondrament del comunisme internacional i l’emergència de ideologies d’extrema dreta islàmica emparentades amb l’extrema dreta europea. Dos monstres que es retroalimenten i que fomenten la persecució ideològica dels ateus i els que no combreguem amb cap religió. En definitiva, emparar el petrocapitalisme sustentat en les dictadures del golf pèrsic que reben el suport de la dreta ianqui. Molt fort tot plegat, fa por i tot, quan començaran la caça de bruixes i persecució de les idees atees que consideren colonials? Veure per creure-ho, és com un mal son.

  5. No sóc islàmic ni cristià ni jueu i estic bàsicament d’acord amb l’autor. Vels apart. I agraït per les dades i arguments aportats.

    Per altra banda, en el primer paràgraf de l’apartat “Contradiccions”, vostè titlla tota religió de limitadora de la llibertat dels individus. Jo diria que la religió és una eina que tothom hauria d’escollir en llibertat. I aquesta eina diu cercar una llibertat superior sobre la qual uns “creuen” que no existeix. Altres “creuen” que sí. I algun agnòstic… anar-hi anant. Penso que aquesta visualització instrumental permetria generar més espais de dubte i respecte a molta gent amb “creences laiques” (no és cap oxímoron) i en relació a les opcions de vida espirituals. I doncs, que ajudarien a millorar les condicions per a la pau social.

  6. Chapeau. Com bé dius, quan per norma general ser cool és ser allò que diuen políticament correcte, cal tenir les idees clares i un parell de “raons” per parlar com ho fas. L’etiqueta de racisme s’ha utilitzat tan indiscriminadament que es redueix, el fet de opinar sobre el que hauria de ser lliure elecció de les persones, a un atac cap a una cultura, una religió o una raça.

Respon a Jordi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!