Espai de Dissidència

Ahir es va fer pública la notícia de la desaparició de Baltasar Porcel. És evident, com comentava el magnífic post d’avui de Jordi Martí Font que es tractava d’un personatge polèmic amb una obra sòlida i de difícil classificació. Com en gairebé tot, faríem bé de malfiar-nos d’elogis encesos i desqualificacions prejudiciàries. Tot i que la seva narrativa no m’entusiasmava gaire (he llegit La Lluna i el Cala-Llamp, Cavalls cap a la Fosca, i molts dels seus articles i reportatges) cal reconèixer una escriptura solvent, de la inductivitat d’allò pròxim vers a la universalitat clàssica. A banda d’això, com sol passar amb els literats de casa bona, escrivia amb una seguretat envejable.
Pel que fa a la qüestió personal, tot plegat se’m fa ambigu. El vaig tractar una vegada, quan fa dos cursos, pocs mesos després de Frankfurt, la factultat de Filologia Catalana em va convidar a fer un diàleg amb l’escriptor d’Andratx. Se suposava que els organitzadors cercaven el contrast entre un escriptor gran i un de jove, entre una literatura més “literària” i una altra de més “política”. Potser el problema era que en Porcel no era tan gran i jo no sóc tan jove, mentre que ell també n’era escriptor política mentre que jo també intento ser literari. Tot i això, he de confessar que fou una experiència intensa i agradable.
És evident que Porcel i jo partíem de situacions diferents, tanmateix, he de reconèixer que en el tracte havia estat molt amable i considerat. Feia poc que havia passat pel turment de les sessions mèdiques, tot i que exhalava optimisme vital. En la conversa mantinguda abans, durant i després em va mostrar el seu independentisme. Vull dir, que Porcel era, en certa mesura com Pla, independentista de sí mateix. Algú poc còmode amb qualsevol taxonomina que el simplifiquès. Potser per això va recórrer al fàcil recurs de l’anarquisme, explicable en un moment en què la meitat dels escriptors militaven al PSUC, l’altre meitat al PCC, i la resta eren (i són) condemnats a l’ostracisme. En certa mesura, podria ser un “llibertari” en el sentit filosòfic de la paraula, tot entenent això com una insubmissió a les misèries d’un ambient cultural reclòs i amb tendència al sectarisme.
He de reconèixer que, malgrat les distàncies que ens separàvem, m’agradava mirar les seves columnes. Tinc la percepció que no corregia ni reescrivia gaire. No pas per les imperfeccions dels textos, gairebé imperceptibles, sinó per la facilitat que tenia del domini literari, de combinar idees de perspectives diferents i establir relats convincents. Potser amb un excés de barroquisme, encara que amb la força no identificada que té tot escriptor amb ofici.
En el cel dels anarco-burgesos, t’imagino, Baltasar, prenent pastís amb Georges Brassens.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!