Espai de Dissidència

Corria l’hivern austral de 1996. El Ministerio de Asuntos Exteriores em va proporcionar una beca doctoral Intercampus per fer una estada a una universitat argentina. Un cop allà, coneguda la meva categoria de català, dissident i opositor al neoimperialisme espanyol, les coses van ser fàcils, perquè al principi no hi eren.
Una certa hostilitat per tot el que olorava a espanyol traspuava a Trelew, ciutat patagònica, on vaig ser destinat. No era per menys. Des que el turbocapitalisme financero-extractiu-especulatiu espanyol va començar a fer les seves "inversions", els argentins estaven molt ressentits. No m’estranya. Us explico fets ben concrets que resulten molt significatius.
Telefónica ; La privatització de la xarxa fou una estafa monumental. A un preu simbòlic, la companyia espanyola es va fer amb el control dels telèfons del sud de l’Argentina. És cert que l’anterior xarxa tenia problemes. Tanmateix, l’entrada dels señoritos hispànics va suposar l’acomiadament de milers de treballadors, la major part de gran experiència i professionalitat, la substitució per gent inexperta que cobrava poc, i sobretot no protestava, la compra, a càrrec de l’estat argentí, de material telefònic de rebuig que ja esdevenia inservible a Espanya, i finalment, unes tarifes d’escàndol. No exagero! Pràcticament cada dos dies trucava la meva companya a Europa. La tarifa d’Argentina a Espanya era el triple que a l’inrevès, amb la diferència que els argentins tenien uns sous tres vegades inferiors als nostres (i això en l’època de Menem, quan deien, l’Argentina anava bé).
Repsol. Vaig conèixer una professora de la universitat que em va convidar a Esquel i Cholila. Em va ensenyar bona part dels terrenys que havia comprat la multinacional espanyola, per poder fer prospeccions, i probablement extreure tot el que podia. Esdevenien terrenys que, si bé eren de titularitat estatal, a la pràctica eren dels indis maputxes, alguns d’ells santuaris sagrats que els enginyers hispànics esquarteraven. A més, hi havia guardes armats que feien realment por. Allò no eren concessions, eren una mena de taifa independent on no resultava recomanable acostar-se.
Aerolíneas argentinas. Iberia i el seu conglomerat empresarial va comprar a preu simbòlic una companyia eficient i segura a l’estat, que per la seva banda, havia de fer front a l’endeutament. La companyia espanyola va vendre tots els moderns aparells, va llogar avions atrotinats a la diverses filials seves a preu d’or, va eliminar bona part dels controls, i va demanar crèdits, l’import dels quals ingressava a paradisos fiscals, mentre que, ja en fallida definitiva, abandonà la seva filial a la seva dissort. Una jugada mestra de com es pot organitzar un robatori mitjançant la "seguretat jurídica".
Escola. Quan vaig ser allà, en saber que era mestre, molts ensenyants em demanaven que expliqués l’organització del sistema educatiu espanyol. Nosaltres, com ells, estàvem en un procés de reforma educativa, així que vaig decidir mostrar tots dos. Quan m’ho van explicar, no m’ho volia creure. Gràcies a l’"assessorament" d’experts espanyols, a dotze mil quilòmetres estaven implantant la nostra Llei del 70 (de l’EGB, BUP, COU i FP), que aleshores es desmantellava a casa nostra. El més fort és que gent com Cèsar Coll i altres insignes pedagogs, que ens deien que titllaven el nostre sistema de caduc, l’aplicaven sense complexos a l’hemisferi sud. Aquesta contradicció tenia una explicació. Les editorials dels llibres de text conquerien un mercat captiu, i podien enviar textos amb material reciclat. Colonialisme econòmic, tecnològic, cultural, pedagògic…
El rei, el president, la diplomàcia, esdevenen el braç polític d’una nova conquesta d’Amèrica. Chávez és el fill d’aquest neocolonialisme, perquè en el fons, no és més que una reacció contra aquesta mena de globalització que no és més que la vella explotació de sempre, dels poderosos contra els febles. Chávez, potser és groller. Tanmateix, ell, que va ser a punt d’ésser eliminat físicament amb el beneplàcit, i probablement la participació entusiasta de la diplomàcia i les multinacionals hispàniques, tenia raó. Joan Carles, si cal que algú calli, millor que siguis tu.
Per cert, la meva escassa simpatia per la monarquia, el meu pedigrí contra els actes del Cinquè Centenari, i el meu antiimperialisme espanyol, em van obrir moltes portes, a aquest pobles germans, on no has de donar explicacions sobre la condició de català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!