Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

7 de juny de 2007
1 comentari

Pons Prades

La nit de diumenge 27 de maig ha mort, a l?hospital de Sant
Pau de Barcelona, l?historiador llibertari Eduard Pons Prades. Nascut a
Barcelona el 1920 forma part de la generació d?historiadors militants que
conjuntament amb Antoni Téllez Solà (1921-2005) i Abel Paz (1921) han renovat
la història recent de l?anarquisme al llarg del segle XX.

Nascut a Barcelona el 1920, fill d?una família llibertària,
amb un pare ebanista il·lustrat i obsessionat per la cultura, Pons Prades
assiteix, com altres companys de generació, a l?Escola Racionalista inspirada
en la pedagogia de Ferrer i Guàrdia. Tot just quan aprova l?ingrés a la Normal
per iniciar la seva vocació de mestre, esclata la Guerra Civil. Tot falsificant
els seus papers, aconsegueix ser acceptat com a combatent, on serà sergent de
l?Exèrcit Popular, on combatrà a les batalles de Brunete i de l?Ebre. Ja
derrotats els republicans, s?exilia a França, on s?enrola a una companyia de
l?exèrcit francès delmada pels alemanys a la seva ofensiva de maig de 1940.
Evitant la seva captura, participa del maquis amb un gran nombre de republicans
espanyols que combaten els nazis, fins que el desembarcament de Normadia fa
enrolar-se, de nou, amb les forces regulars dels generals LeClerc i De Gaulle.
A l?acabament de la segona guerra mundial, penetra clandestinament a Catalunya,
on espera atemptar contra el general Franco, fins que és detingut i empresonat
a Salt, on també hi haurà internat Josep Pallach, i posteriorment Abel Paz.
Fugit de nou a França, no podrà tornar a Catalunya fins a mitjans dels
seixanta. Serà un dels cofundadors d?Alfaguara i començarà a ser col·laborador
molt actiu de revistes com Historia y Vida Historia 16, Nueva Historia, El
Correo Catalán, El Periódico, Diario de Barcelona, i a revistes literàries como
Insula, Papeles de Sor Armadans, Letras e Indice de Artes. Inicia també la seva
trajectòria com a historiador, seguint la tradició llibertària, amb un discurs
altament narratiu i un mètode autodidacta i sense artificis, encara que alhora,
amb un gran rigor historiogràfic. Els seus temes recurrents seran les
guerrilles antifranquistes i l?odissea dels republicans durant la guerra civil
i la segona guerra mundial. Algunes obres, a voltes entre la investigació i
l?alta divulgació històrica, esdevindran autèntics best-sellers, traduïts a
moltes llengües. Destaquen ?Republicanos españoles en la segunda guerra
mundial?, ?Guerrillas españolas 1936-1969? o ?Las guerras de los niños
republicanos 1936-1995?. En els últims anys va publicar un gran treball on es
rebatia el revisionisme de Pío Moa; ?Mitos no, hechos. Realidades de la guerra
civil?, i va ser un dels precussors que desmitificava i desmuntava els mites de
la Transició a ?Crónica Negra de la Transición Española?. Amb ell, desapareix
un dels representants més fonamentals de la historiografia llibertària del
segle XX.

  1. La Núria torna a casa. Per bé que sota una vergonyosa fiança i amb l’obligació de presentar-se cada dia al jutjat de Girona, almenys no estarà als calabossos de la tètrica Audiencia Nacional. D’altra banda, avui s’ha "presentat en societat" el decret sobre ensenyament -o educació, com vulguin dir-ne- en què, a falta d’una lectura profunda, la 3ª hora de castellà com a imposició inflexible sembla avortada. La cara de restret que feia Maragall en anunciar-ho en deu ser la millor garantia. Dues notícies per fer de contrapunt al dol per l’historiador traspassat.

Respon a pep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!