Espai de Dissidència

Nota: Aquest és un article publicat al darrer número de la revista La Directa

A la seva extensa La doctrina del xoc, Naomi Klein,
amb una voluntat d’establir una primera gran història de la globalització,
estudia a consciència l’evolució política i social de Polònia com a paradigma
de les falses esperances aportades per la caiguda del mur de Berlín. Els qui
tenim una certa edat, recordem encara com els obrers de les drassanes de Gdansk
van posar contra les cordes el bloc comunista. Corrien principis dels vuitanta,
i a la banda oriental del teló d’acer la inoperància de la burocràcia de partit
i l’absorció de recursos vitals en l’espiral de la cursa armamentística havia
propiciat una situació d’esgotament moral derivada d’endèmiques carències
materials. Occident va saludar la rebelió obrera com un èxit de la llibertat
contra els mals del socialisme i obviava el component laboral i el
nacionalista, d’aparença religiosa, d’uns polonesos que reclamaven una
sobirania de debò enfront la supeditació a l’imperi rus reconvertit en
dictadura soviètica del proletariat.

Passat 1989, occident es desdigué dels compromisos amb els
líders d’un sindicat que es trobà amb el poder a les mans. Un fort endeutament,
i exigències econòmiques occidentals venien a demostrar que la idependència
polonesa encara esdevenia el frustrat somni de Chopin. Tanmateix, Klein arriba
a la conclusió que el pitjor temor dels organismes financers internacionals
hagués estat un creixement econòmic polonès basat en l’aleshores factible
autogestió obrera implícita al programa econòmic de Solidarnosc. De fet,
sempre s’és dit que el capitalisme internacional tenia més por de Keynes
–defensor d’un capitalisme controlat i un estat del benestar generós- que de
Lenin, i les imposicions draconianes, en un context d’atacs especulatius contra
la seva moneda i les pressions/compres dels antics metal·lúrgics que havien
canviat la granota de treball per la corbata, havien fet caure de genolls una
Polònia temerosa de caure de nou sota l’òrbita russa. L’entrada precipitada a
la Unió Europea, amb un preu molt elevat quant a destrucció de l’estat del
benestar o socialització econòmica, no va ser altra cosa que la recerca de la
protecció geoestratègica enfront una Rússia, tot i que afeblida, sempre
inquietant.

La traïció dels líders de Solidarnosc, aleshores
catalitzador de l’esquerra social i la gran frustració en l’intent
s’assolir una societat més justa, va motivar un ressentiment entre els sectors
que més van perdre en les transformacions de les darreres dècades. Així
s’explica l’èxit de les opcions polítiques xenòfobes, integristes catòliques i
extremes dels bessons Kazynski. Han passat molts anys, i els salaris reals no
han parat de decréixer, mentre que bona part de les generacions més joves i
formades han optat per la immigració com a solució individual. Aquesta situació
fa d’aquest país un polvorí. Les agències de notícies han obviat que les
darreres eleccions, que han desplaçat les opcions integristes del poder, van
estar presidides per una revolta laboral tan larvada com oculta als mitjans de
comunicació. En un país amb preus europeus, la darrera onada de conflictivitat
laboral es va iniciar amb una vaga de carters amb un salari mitjà de 300 euros.
Posteriorment es va ampliar amb vagues d’infermeres, en un context de
progressiva privatització sanitària, i dels transport públics, també sotmesos a
una sospitosa desinversió. Gairebé de manera sincrontizada amb les vagues de
l’ensenyament públic a Catalunya, el passat 18 de gener en va haver una,
protestant per la progressiva privatització i comercialització educativa. Les
directives europees de liberalització dels serveis i del comerç esdevé avui,
des de Varsòvia a Barcelona, el nou imperi que vol colonitzar i subjugar
milions de treballadors. Com en unes vides paral·leles, a la Polònia d’allà, i
la d’aquí, de la mateixa manera, 
s’invisibilitza la protesta laboral i s’emfatitza –i es disfressa- de
conflicte polític.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!