Espai de Dissidència

Avui a les deu del matí, R. m’ha trucat. Quan he vist el seu nom a la pantalla del mòbil, tot i que feia mesos que no parlàvem, ja sabia què m’anava a dir. El pare d’M acabava de morir. Sabia que el desenllaç es produiria aviat, perquè des del Nadal, en tenia coneixement del seu delicat estat de salut.
M i jo som amics des que tenim vuit anys. El 98 vaig anar a l’enterrament de la seva mare, i pocs anys enrere dels seus dos avis paterns, supervivents de la guerra civil, la batalla de l’Ebre i un agònic exili a les platges del Rosselló. Demà tocarà el seu pare, de qui recordaré les vegades que em col·lava al Camp del Barça o ens portava al seu Renault 4 blanc a comprar vi al celler de La Riera. O les vegades que ell i alguns dels seus amics ens humiliaven en improvisats partits de pares contra fills.
Fa només una setmana, coneixia també la desaparició del pare d’F, d’una generació semblant a tots els pares dels meus amics. Una generació nascuda en els temps més terribles i foscos de la història del país. Que potser no es van meréixer viure aquells anys de casa de misericòrdia, que en diria Joan Margarit. I que sovint, només les trajectòries dels fills, que sovint havien d’anar a viure lluny, podien compensar.
A poc a poc, la nostra generació veu com es queda sola. Els seus referents, les seves arrels, van desapareixent. I que els records que ens conformaren, a poc a poc s’extingeixen, com una flama d’un record cada vegada més esmorteït.
I potser només ens queda aquell sentiment íntim, que com aquell personatge de Joyce a els morts, plora de cop, el record d’aquell antic amor de joventut mort prematurament, mentre algú, a prop, sense saber ben bé perquè, l’estreny als seus braços.

Potser val la pena recordar aquell poema de Kavafis “Ciris”

Els dies que vindran són davant nostre / com una filera de ciris encesos, / daurats, càlids i plens de vida. // Els dies que passaren resten darrere / com una trista filera de ciris apagats. / Els de més a prop fumegen encara, / ciris freds, consumits, torçats. / No els vull veure: m’entristeix la seva forma / i m’entristeix també el record de la seva antiga llum. / Miro al davant els meus ciris encesos. // No em vull girar, per no frisar en veure / com s’allarga depressa la filera ja esmorteïda/ com augmenten depressa els ciris apagats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!