Espai de Dissidència

Aquest és un article publicat ahir a El Punt.

Al Líban, després d’un llarg conflicte civil i
intervencions militars estrangeres, l’empresari i posteriorment primer
ministre assassinat Rafiq Hariri va proposar un pla de reconstrucció de
la capital. A principis dels noranta, amb bona part de la ciutat
destruïda i un estat sense divises, el multimilionari va finançar les
obres, mitjançant la seva promotora Solidere, a canvi del traspàs de la
propietat urbana dels barris del centre. Anys després, Beirut semblava
recuperar l’antiga esplendor que l’havia caracteritzat. Amb una
diferència. La població més modesta n’havia estat expropiada i
expulsada vers nous espais de marginació sense serveis ni el glamour de la Corniche.
Després dels bombardejos israelians, l’estiu de 2006, la majoria de
libanesos d’extracció popular es van oposar als ajuts internacionals
proposats a la trobada de París. Malgrat que els diaris parlaven dels
7.600 milions d’euros oferts per occident per a l’enèsima
reconstrucció, manifestants i vaguistes no estaven disposats a acceptar
les draconianes condicions que diplomàtics i funcionaris dels
organismes financers volien imposar a canvi, consistents en una onada
de privatitzacions, crèdits bancaris, reduccions pressupostàries i
desregulacions que havia d’assumir un govern no massa sobirà. Els
libanesos ja partien de la mala experiència anterior, i no volien
tornar a deixar-se enganyar.

Paral·lelament, militants de Hezbol·là i altres
grups islamistes van tirar endavant el seu propi pla. Amb les runes
encara fumejants, els comitès veïnals associats a l’organització xiïta
van passar pels habitatges afectats, avaluaren danys, i lliuraren
quantitats en metàl·lic als afectats fins als 12.000 dòlars per
família, per tal que aquestes poguessin encarregar-se directament de la
reconstrucció. Els van rebre amb els braços oberts, perquè els seus
militants venien oferint educació, assistència sanitària i polítiques
de suport a les famílies, no únicament mitjançant un generós
finançament per part de Síria o l’Iran, sinó perquè, i molt
especialment, lideraven l’autogestió comunitària, tot coordinant el
treball dels propis afectats. Donaven feina a metges, mestres o paletes
que en altres circumstàncies estarien desocupats o sospesant l’incert
camí de la immigració clandestina. En termes entenedors, Hezbol·là
muntava un estat del benestar a partir de l’esforç comú, mentre que els
tecnòcrates de París tractaven de desmantellar els residus de
l’administració pública del Líban.

L’episodi il·lustra el perquè
de l’expansió de l’islamisme. Processos similars es produeixen amb
Justícia i Caritat al Marroc, Hamas a Gaza o els Germans Musulmans a
Egipte. Mentre l’agenda econòmica internacional pressiona els governs
del Magrib i Orient Mitjà per tal de desmuntar l’estat, amb la intenció
d’obrir al mercat i la inversió qualsevol cosa que pugui ser rendible,
diversos grups aplegats al voltant de líders espirituals i amb la
cohesió que ofereix una pràctica religiosa en què la solidaritat
comunitària esdevé pilar teològic, tracta d’ocupar, amb èxit, l’espai
que l’estat oficial abandona.

Resulta tan còmoda com inefectiva
la propaganda transmesa pels mitjans de comunicació. L’associació
d’islamisme radical amb terrorisme pot tranquil·litzar moltes
consciències perquè així és possible caricaturitzar un moviment de fons
i ple de matisos, que posa en evidència el «model de desenvolupament»
vigent ba sat en el creixement asimètric, l’increment de desigualtats,
l’erosionament de les classes mitjanes i l’exclusió d’amplis sectors.
És per això que sovint la manifestació de descontentament social
expressada religiosament sol camuflar-se en un discurs de bons i
dolents, entre democràcia i islam. Tanmateix l’islamisme radical és una
religió reinventada, mentre que la tan lloada democràcia esdevé de
manera creixent un decorat buit, perquè com explica Robert Reich,
resulta incompatible amb una economia de mercat que actua amb
canibalisme social i sacrificis humans –la pobresa, les
deslocalitzacions, l’exclusió social–. Per a l’administració
nord-americana, democràcia significa sotmetiment a les directrius del
capital risc transnacional. I els països resistents a la lògica
neocolonial, amb prou valor per mantenir estrictes regulacions
econòmiques o el control dels propis recursos, com ara l’Iran i Síria,
passen a formar part de l’eix del mal. Massa sovint, per a l’habitant
empobrit d’un suburbi nord-africà o el llicenciat universitari sense
perspectives, el dilema entre religió i occident representa l’elecció
entre la solidaritat comunitària i la fragilitat individualista d’un
mercat on pocs són els elegits. Es dóna la paradoxa que l’islamisme
sovint es tradueix en la millora tangible de les comunitats, mentre que
el model occidental i democràtic es presenta com un paradís
inabastable, on cal molta fe en les recompenses d’un futur
indeterminat. Si la democràcia deserta de les seves obligacions
d’assegurar la igualtat mitjançant polítiques redistributives, cal
preparar-se per a l’extensió creixent d’alternatives, per retrògrades
que ens semblin. A no tothom agrada l’american dream. La majoria es conforma a tenir les necessitats bàsiques cobertes quan està despert. I no importa massa qui les faciliti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!