Nota: Article publicat avui al suplement L’Aula, del Diari de Girona Qui això escriu, historiador de formació, acostuma a percebre complexitat en els conflictes polítics i socials. És per això que estic sorprès per la simplicitat que explica la vaga indefinida dels docents i la comunitat educativa, a Les Illes. La intransigència suïcida al més
Només cal mirar i escoltar al nostre voltant. Els principals perdedors d’aquesta deriva neofeudal del nou capitalisme són allò que la sociologia americana, en el seu moment anomenà classes mitjanes. Es tracta d’un grup social desafortunat en la terminologia, car la denominació marxiana de “petita burgesia” resulta tan categòrica com falsa. “White collar” també resulta
Ahir es va fer l’acte de presentació del Procés Constituent a Girona, amb la visita i intervenció de la Teresa Forcades. L’entorn, magnífic. L’esplanada d’herba davant el pavelló de Fontajau, amb el Ter i la Devesa de fons. Més de sis-centes persones, xifra més que considerable, on abunda l’aristocràcia dels de baix, i una extensa
No és cap secret que l’alta política té més a veure amb l’àcid cinisme de “House of Cards” que amb la candidesa idealista de “The West Wing”. També és sabut que a les clavegueres dels estats circulen personatges tan humans i erràtics com els els ambigus i desenganyats individus de les novel.les de John Lecarré.
Si, posem per cas, fos un diplomàtic acreditat a Madrid, i el ministre d’Afers Exteriors em convoqués amb altres ambaixadors a la seu del ministeri, i em comencés a explicar les negatives conseqüències de la secessió d’una part d’un territori, el meu capteniment seria tan previsible com el dels meus col·legues.Probablement escoltaria amb atenció les
És veritat. La Via Catalana exhibí un “bonrotllisme” que continua caracteritzant un sobiranisme tranquil i optimista. Un “bonrotllisme” calmat i fi, molt autocontrolat i capaç de replicar l’emprenyamenta mesetària al més pur estil Alfred Bosch. Un “bonrotllisme”, que fins i tot pot resultar carregós de tan políticament correcte i passió estètica que el caracteritza, i
Us reprodueixo, a continuació, la meva intervenció a El Punt-Avui de valoració sobre la Diada. Mentre l’esperit de Pinochet es passeja per Madrid, Catalunya ha estat exemple d’unitat popular. El contrast és evident. Vista la Diada, la història immediata i remota, hi ha una única via: la de tirar pel dret. Pel dret de la
Missió complerta. Després d’improvisar, a darrera hora, un canvi de lloc, he aparegut sense avisar al #Tram405, a Sant Just, a poca distància dels Walden (petit homenatge particular a Thoreau). He quedat amb un bon amic d’infantesa i la seva família, que també ha improvisat i ha vingut sense avisar. Amb en Miquel, deu fer
Va passar ahir. El meu veí de replà, en veure’m entrar per la porta, em va esperar. Mentre pitjava el botó del pis, i se m’acostava com si em volgués confessar un secret, va treure una bossa de plàstic. Malgrat que fa més d’una dècada de compartir escala, mai no vam creuar altres banalitats que
Va passar ahir. El meu veí de replà, en veure’m entrar per la porta, em va esperar. Mentre pitjava el botó del pis, i se m’acostava com si em volgués confessar un secret, va treure una bossa de plàstic. Malgrat que fa més d’una dècada de compartir escala, mai no vam creuar altres banalitats que
Nota: Article publicat al Setmanari La Directa Fins a principis de la dècada passada, a l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona, la millor col·lecció documental a l’estat sobre l’anarquisme del segle XX, era habitual trobar més investigadors forans que autòctons. Britànics, nord-americans, francesos, italians venien a resseguir les passes de la revolució del 1936, les col·lectivitzacions o
Com més s’acosten els terminis per posar en marxa la maquinària de la independència, més dubtes i recances es drecen davant nostre. No és una novetat, ans al contrari. Forma part del guió previst. Ningú és prou ingenu per pensar que, probablement el moment més decisiu de la nostra història contemporània seria un procés de
El gest d’ahir del President, la insinuació d’alentir l’emancipació nacional, genera ànsia i desconfiança entre el sector més moblitzat de la societat catalana. L’ombra de la desconfiança i els fantasmes del passat planen damunt l’horitzó en els moments previs a l’exhibició de múscul. Arreu, la rumorologia i la “boira de guerra” de la desinfomació tàctica,
Nota: Article publicat ahir a El Punt-Avui La recent pel·lícula de Margarethe von Trotta sobre Hannah Arendt ens serveix per revisitar una de les obres fonamentals del pensament contemporani, Eichmann a Jerusalem. El segrest del coronel de les SS, i el seu posterior judici a Israel serví a la filòsofa nacionalitzada nord-americana per reflexionar en
Les arbitràries i absurdes sancions, amb clara voluntat repressora, contra tres directors d’instituts menorquins; les amenaces contra els possibles participants al tram al sud de La Sènia de la Via Catalana; l’espionatge contra la família Pujol per part de l’estat profund, posa de manifest que el govern espanyol, el Partido Popular, està perdent el control