Sé perfectament que fer qualsevol pronòstic sempre és perillós, tanmateix, sobre la vaga general prevista per al dimecres, 14 de novembre, tinc percepcions contradictòries. D’una banda, rebo alguns missatges que no conviden a pensar que hi hagi un seguiment molt estès. De l’altra, tinc la sensació que el grau d’indignació ha pujat massa graons. D’una
Ahir va tenir lloc, a la Casa de Cultura de Girona, un debat electoral organitzat per la Xarxa pels Drets Socials. Es va convidar a tots els partits polítics (sense diferenciar-los entre parlamentaris o extraparlamentaris) i l’organització (amb el periodista Dani Chicano com a moderador) va fonamentar l’acte en un seguit de preguntes formulades pels
Nota: ressenya publicada al Setmanari La Directa Javier Cercas, Las leyes de la frontera. Mondadori, Barcelona, 2012, 382 pp. És obvi que una novel·la com Las leyes de la frontera no requereix de la promoció d’una ressenya. La capacitat de la multinacional que edita Cercas (que convidà a una quarantena de periodistes culturals a un
Devia ser cap a 2003, quan els primers atacs contra Catalunya, arran de la instal·lació del tripartit van començar a fer-se sistemàtics als mitjans. Com a historiador hauria d’haver estat preparat, perquè ja sabia que la catalanofòbia és una constant en la història d’Espanya, tanmateix una cosa és ternir-ne notícia i documentació, i l’altra és
Nota: Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt Avui Sostenia Mikhaïl Bakunin que els estats poderosos només es podien sostenir mitjançant el crim, i que els estats petits només són virtuosos gràcies a la seva feblesa. Potser aquestes resulten ser les motivacions profundes que impel·leixen la societat catalana, amb una tradició àcrata escamotejada, a abraçar
Passades set setmanes i mitja de l’11-S, la maquinària intimidatòria de l’estat ha començat a funcionar amb una certa eficiència. D’amenaces poc creïbles i insults de baixa categoria, l’aparell mediàtic i polític hispànic comença a calibrar-se amb major precisió. L’estratègia més definida és intentar allunyar una hipotètica Catalunya independent de la Unió Europea. Coneixedors que
Article publicat a l’edició d’avui del Diari de Girona Classe d’història. Sabeu, nens, quin és l’únic país europeu que, al llarg del segle XX ha estat capaç de guanyar una guerra sense tenir exèrcit? Ho podeu imaginar? Islàndia, el mateix que al segle XXI ha estat capaç de derrotar aquest monstre que alguns anomenen
La por… aquest és el principal actor polític de la Transició. Ara que ja tenim una certa perspectiva històrica del període i que els periodistes han anat deixant pas als historiadors a l’hora d’abordar el passat immediat es comença a admetre en públic allò que la majoria coneixíem en privat. I és que fou aquesta
Nota: Ressenya publicada al Setmanari La Directa Raffaele Simone, El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas?, Taurus, Madrid 2012, 193 pp. Per què de la crisi de l’esquerra? Per què els moviments polítics conservadors susciten tant d’atractiu entre les classes populars? Per què les dretes han assolit una veritable hegemonia política i ideològica
Marciano Cárdaba, De bruces contra el Estado: La Revolución de 1936 y el Colectivismo Agrario en Cataluña, El grillo libertario, Cornellà de Llobregat, 2012, 59 pp. Fa una bona colla d’anys que vaig coincidir amb Marciano Cárdaba en els cursos de doctorat de la Universitat de Girona. Cárdaba es podria considerar un bon exemple de
Nota: Article publicat a la revista Docència Mentre els principals països europeus van creant els seus sistemes d’educació públics al darrer quart del segle XIX, a l’estat espanyol la Llei Moyano de 1857 estableix un tímid intent imitatiu de consolidar una mínima instrucció a un estat majoritàriament rural amb pols industrials com Catalunya. Tanmateix, la
En el conflicte vigent Madrid-Barcelona, no sembla que s’expliqui tot. Més enllà d’amenaces verbals, de retards financers intencionats, d’incompliments sospitosos en execucions pressupostàries i d’infraestructures, hi ha indicis inquietants que l’estat estigui planificant una política de terra cremada per preparar la hipotètica secessió.Ho dic perquè m’han arribat algunes notícies poc sorolloses, encara que significatives. Persones
Catalunya és Espanya! Aquesta és la rotunda afirmació, disfressada d’argument, per desacreditar el dret a decidir. O, tot defugint els eufemismes als quals havíem esdevingut addictes, la contundència de l’eslògan inicial, serveix com a mantra per desactivar l’independentisme. Ara bé, si canviem aquesta oració simple enunciativa, en una d’interrogativa: Catalunya és Espanya?, i l’adrecessin a
Dilluns passat, mentre patia una d’aquestes afonies que m’arriben un cop cada cinc o set anys, vaig fer la primera presentació del meu darrer llibre; Banderes dels nostres tiets, que amb paciència de sant m’ha editat en Quico Mestres, editor vilanoví de “El Cep i la Nansa”. La presentació tingué lloc a Can Terribas, la
No ens han d’estranyar les declaracions del ministre Wert sobre l’obsessió per “espanyolitzar Catalunya” (en termes històrics podria bescanviar-se per “convertir infieles a la vera fe“). De fet, aquestes paraules ja apareixen al programa electoral del PP, i ben segur, devien ésser redactades en les pauses de les tertúlies d’Intereconomia. No, no criticaré la diàfana