Espai de Dissidència

Avui els serveis de neteja, a instàncies de la Guàrdia Urbana, han esborrat una obra d’art urbà amb el rostre del monarca espanyol emèrit, envoltat de paraules que surten als raps de Pablo Hásel. Les presses, quan es tracta de l’autoritat, solen ser sospitoses, i molt especialment quan es percep un biaix diferencial entre la censura envers una determinada càrrega ideològica en l’art, de la mateixa manera que quan la policia es dedica a atonyinar antifeixistes per protegir feixistes. A més, és prou sabut que les parets de Barcelona -i bona part del mobiliari urbà- requereix d’intervencions molt més urgents.

Certament, en plena campanya electoral, i especialment en unes eleccions tan disputades com aquestes, qualsevol acció aparentment innocent, pot amagar una maniobra. Era, potser una provocació? De la mateixa manera, tothom hauria de saber que sovint la Guàrdia Urbana barcelonina va per lliure -o van per lliure els aliats que la comanden-, i que per tant, ni l’alcaldessa, ni l’equip de govern, saben exactament què passa al seu voltant. Ara bé, és obvi que la censura de l’obra que reivindica Pablo Hásel, en contra de la censura, acabarà passant factura a una formació política que es fonamenta en un relat contrari al règim del 78 i els seus símbols.

És possible que al darrere de tota aquesta operació hi hagi la voluntat d’intervenir políticament per posar en crisi un fràgil govern municipal? Per descomptat. No ha de ser fàcil combinar l’univers En Comú Podem amb un PSC descatalanitzat i un Citoyen  freerider que, rere la seva retòrica republicana no fa altra cosa que ensalçar la monarquia. Ara bé, un ajuntament no són només pactes de govern, repartiment de carteres o equilibris polítics, sinó que també són un conjunt de valors que es defensen amb les paraules i els fets.

Aquesta obra d’art urbà censurada pot arribar a tenir una càrrega simbòlica molt més important del que podríem sospitar. Posa a prova la credibilitat d’aquest univers En Comú Podem en una situació delicada, tal com les enquestes auguren. Si és cert que està a favor de la llibertat d’expressió i en contra del règim del 78 i la corrupció (simbolitzat a bastament per l’emèrit), ho ha de demostrar. I, més enllà de fer servir la Guàrdia Urbana de manera expeditiva, potser un pronunciament públic és necessari. Entenc que l’Ajuntament hauria de pronunciar-se públicament en contra de l’empresonament Pablo Hásel, i declarar persona non grata el Borbó, perquè precisament representa tots els valors que els comuns afirmen rebutjar. Si més no, unes declaracions de l’alcaldessa, a favor d’un raper que canta “en la lengua que conocemos todos” es troben a faltar, i molt.

Aquí, tot silenci és còmplice, i tot retard genera dubtes i erosiona una credibilitat cada vegada més qüestionada. És d’aquests moments estel·lars de la humanitat, que ens narrava Stephan Zweig, en què allò que semblava una anècdota, propiciava un canvi sobtat del destí. Esborrar aquesta obra pot acabar resultant car, molt car pel que fa a una credibilitat ja molt malmesa. Es pot parlar d’antiracisme amb aliats racistes? Es pot parlar de llibertat i honestedat quan es calla sobre algú que no l’ha practicada?

O Hásel, o el Borbó. Sra. Alcaldessa, crec que ha de pronunciar-se públicament: o llibertat d’expressió, o censura monàrquica, o llibertat, o borbonisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!