Espai de Dissidència

Aquest mes surt l’edició crítica de les memòries de Joan Garcia Oliver, El Eco de los Pasos en versió extractada, comentada, condensada i traduïda, per primera vegada al català.

Ha estat un projecte amb el qual m’hi he estat dedicat intensament des de principis de 2020, fins la revisió final, cap a l’octubre de l’any passat. Ha estat, no trobo altres paraules, apassionant, encara que difícil. El projecte, un encàrrec de La Campana i la seva editora, Isabel Martí, consistia bàsicament a fer participar al gran públic d’un personatge tan fascinant com deliberadament ocult (i sovint difamat) com és l’anarquista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Mèxic, 1980).

El meu paper aquí ha estat fer una selecció dels textos originals de les memòries publicades per Ruedo Ibérico el 1978, tot prescindint d’aquelles parts que, segons el meu i discutible criteri, no necessàriament resulten útils per al lector de 2022 no especialista i que pot descobrir en el llibre un personatge amb les seves llums i les seves ombres, la trajectòria vital d’un anarquista d’acció, que serà participant de primera mà en la convulsa història de Catalunya des de la Setmana Tràgica fins a l’exili mexicà, passant per la guerra entre patronal i sindicalistes, l’exili català de París de l’era de Primo de Rivera, l’insurreccionalisme llibertari de l’època republicana, la Revolució de 1936, les col·lectivitzacions, les columnes llibertàries al front d’Aragó, el govern republicà, la derrota, l’exili, la segona guerra mundial i l’intent fallit de recomposició del moviment anarquista. Per les memòries desfilen personatges rellevants de la història del nostre país, i la relació que l’anarquista de Reus hi manté: Francesc Macià, Andreu Nin, Josep Tarradellas, Francisco Largo Caballero, Lluís Companys, Buenaventura Durruti,… així com la gestació del grup Nosotros (abans Los Solidarios), i tots aquells elements que fan d’aquestes memòries una lectura imprescindible per tot aquell que vulgui conèixer a fons la generació que va fer la revolució i la guerra.

Hi ha, evidentment, un esforç de reordenació (i algunes intervencions mínimes) per donar fluïdesa al text, a banda de capítols introductoris a cadascuna de les seves parts i notes aclaratòries. I, per descomptat, un pròleg on faig una mena d’història d’aquest llibre redactat entre 1972 i 1977 i les seves vicissituds en la relació amb el seu brillant editor, Pepe Martínez. Comparteixo uns primers paràgrafs d’aquest pròleg:

París, agost de 1972. Un home d’uns setanta anys, ben plantat i elegant entra a la llibreria de l’editorial Ruedo, Ibérico, espai de trobada de l’exili espanyol no comunista, al número 6 de la Rue Latran. Mentre ramena uns quants llibres va mirant de reüll al personal. Després de badar uns minuts, s’acaba decidint i els pregunta si li poden facilitar el contacte de l’historiador Abel Paz, que acaba de publicar en francès una monumental i exhaustiva biografia de Buenaventura Durruti, Durruti, le Peuple en Armes. Té notícia que aquest historiador llibertari, pseudònim de Diego Camacho Escámez (1921-2009), resideix a París, i li agradaria comentar –segurament rebatre– algunes de les afirmacions publicades a l’extens volum. No hi ha sort. L’autor no publica amb la casa i no li saben dir. Després de comprar alguns llibres, paga i marxa amb un punt de decepció.

Pocs dies després, l’anònim client, torna. Aquesta vegada hi trobarà José Martinez Guerricabeitia, l’editor de la mítica Éditons de Ruedo Ibérico, i copropietari de la llibreria. Ho saben també els serveis secrets franquistes, que vigilen sovint l’establiment i als seus visitants, i que hi  farà esclatar una bomba pocs mesos abans de la mort del dictador en un d’aquests episodis violents  –i esborrats– de la Transició. Pepe, se li acosta i li pregunta, directament: “Vostè és Joan García Oliver?  Em penso que el reconec. Acabo d’editar un llibre on surt a les fotos.” El misteriós visitant per segona vegada de la llibreria, contesta que sí. Té setanta-un anys i parla  un espanyol amb una barreja d’accent català i girs propis del castellà de Mèxic.

Aquesta escena que acabo d’explicar me l’ha relatada Marianne Brull unes quantes vegades. Ella, quan Joan García Oliver i Pepe Martínez es van conèixer era una jove assistent editorial d’origen suís i que més endavant va acabar essent l’ànima i fonament de Ruedo Ibérico. Es tracta d’un moment transcendent: la trobada entre dos homes de caràcter fort que acabarien teixint una relació entre autor i editor intensa i tempestuosa.

Joan Garcia Oliver, que va néixer a Reus el 20 de gener de 1902 i va morir a Guadalajara (Mèxic) el 6 de juliol de 1980, és un personatge fascinant i injustament oblidat de la història del país. De família molt pobre, emigrant adolescent a la Barcelona de finals de la Primera Guerra Mundial, cambrer d’ofici –coneixedor, en bona mesura, dels codis d’elegància, etiqueta, relacions públiques i la comunicació–, aviat serà conegut entre els militants de la CNT. Els seus inicis a la capital de Catalunya coincidiran amb l’efervescència revolucionària -la vaga de la Canadenca-, i la guerra entre la patronal i els anarcosindicalistes. La historiografia ha tendit a menystenir aquest episodi històric sota la denominació de “pistolerisme”, tanmateix, els més de cinc-cents morts registrats entre 1917-1923 i la voluntat deliberada d’extermini de la CNT, el sindicat hegemònic a la Catalunya de l’època, demanen una mica més de precisió. Joan García Oliver, com tants d’altres nois pràcticament adolescents, es convertirà en un anarquista d‘acció. Participarà en diversos atemptats i represàlies en aquesta guerra desigual. A partir d’aquí, la seva serà una existència de revolucionari professional, amb els seus episodis de propaganda, coneixences, aventures, detencions, empresonaments, fugides, exilis i accions violentes.

Bé. Surt a la venda avui. Ha estat una tasca apassionant. Espero que la lectura també resulti interessant als lectors…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!