Espai de Dissidència

L’estiu és un temps propici per a les exageracions mediàtiques. Les vacances polítiques comporten que qualsevol anècdota esdevingui fàcilment categoria, i els debats i tertúlies s’acostin a les disputes teològiques sobre el sexe dels àngels. Les accions (més simbòliques       que altra cosa) d’Arran contra un bus turístic i algunes iniciatives contra empreses de lloguer de bicicletes, i hotels i apartaments turístics són, a la pràctica, un gra de sorra a la platja que busca més projecció que efectivitat. I això és aprofitat per alguns altaveus de la mediocritat política amb vocació de convertir en ETA a tota aquella dissidència no controlable.

Si bé no m’han agradat mai les “performances” d’Arran i altres col·lectius, sí reconec que posseeixen la virtut de cridar l’atenció sobre un fet que els mitjans addictes al règim capitalista silencien: la bombolla turística que vivim actualment actua com a una plaga de llagostes en el teixit urbà de la capital catalana i més enllà. I creuar-se de braços i abstenir-se d’intervenir davant el fet no deixa de representar un col·laboracionisme moral. Cal fer alguna cosa abans que la ciutat esdevingui definitivament un parc temàtic en què la ciutadania esdevingui un exèrcit de figurants (que és la sensació que tinc quan vaig pel Passeig de Gràcia, les Rambles o el barri de la Ribera.

La bombolla turística s’alimenta de circumstàncies geopolítiques favorables (la violència sectària i religiosa ha deixat fora de joc a diverses destinacions turístiques) i econòmiques (els vols low cost han esdevingut el combustible que ha multiplicat i banalitzat les visites de gent d’arreu, que veu Barcelona com a un espai de consum més. A tot això, a banda dels atractius innegables de la ciutat, s’afegeix una circumstància positiva: la ciutat té una fama merescuda de tolerància respecte la diferència, tal com m’assenyalaven des de fa alguns anys, alguns col·legues estrangers. Molts visitants vénen atrets per un tarannà tolerant d’uns catalans poc avesats a immiscir-se en vides alienes. S’explica que Lance Armstrong estimava Girona perquè, malgrat que tothom el coneixia, ningú no l’aturava pel carrer (sempre hem estat un poble republicà i poc amic de mitomanies).

Ara bé, l’enfoc sobre la qüestió és erroni: el turisme no és causa de res, sinó conseqüència de tot. Els problemes denunciats amb precisió: els processos de gentrificació, la pèrdua d’identitat dels barris, la desaparició dels comerços de tota la vida, l’encariment de l’habitatge, l’estafa de la presumpta “economia col·laborativa”, la precarietat laboral del sector, la sensació que la nostra ciutat no ens pertany, sinó que és permanentment en venda i lloguer, és el fruit de terribles deficiències polítiques, de la mediocritat dels nostres representants, la inconsistència de la societat civil, i la incapacitat d’organitzar-se de la ciutadania per posar fi a pràctiques abusives.

Un exemple clar és la incapacitat de l’alcaldesa Colau de fer front a una situació complexa com l’actual, on res no ha quedat de les “noves formes de fer política”, i s’acaba administrant la misèria amb els mateixos defectes que els consistoris anteriors. Tots els efectes del turisme tenen a veure amb el descontrol del capitalisme del país, amb unes elits empresarials massa acostumades a l’abús i la impunitat, on l’especulació campa sense recances. Per evitar les molèsties del turisme cal clarament polítiques contundents. La primera: control de preus i salaris. Una ciutat com Barcelona, amb carta municipal, podria perfectament imposar un salari mínim de, posem, 1.200 € nets mensuals (com fan les ciutats nord-americanes). És fàcil pensar que el postfeixisme capitalista del PP portés al seu braç jurídic, el TC, a la suspensió. Hi ha altres mitjans, com ara excloure de tota licitació a qualsevol empresa que incomplís aquesta condició, o simplement impedir que qualsevol bar o restaurant tenir terrasses a qualsevol que no pagui sous decents als seus treballadors, o que tinguin contractes precaris a la majoria de les seves plantilles. Això surt gratis a l’ajuntament i millora les possibilitats de la gent, i alhora pot ser un exercici de pedagogia sobre com hauria de ser una nova esquerra (que encara ha de comparèixer). O, a l’hora de fer polítiques d’habitatges, imposar uns topalls en els lloguers dels habitatges, si cal amb llistes d’espera (i polítiques de racionament) amb una qüestió que, ras i curt, és un bé de primera necessitat. Això no és propi de països comunistes, com molts podrien retreure, això ha passat a bastament a capitals europees com Amsterdam. Si no es permet legalment d’una manera, sempre hi ha dreceres legals per a posar l’ajuntament al servei de la majoria, no pas de la minoria d’especuladors immobiliaris. Per no dir altres mesures com ara imposar taxes turístiques més ambicioses (posem per cas, de 5€ diaris per turista) amb diners que haurien d’anar destinats a contractar treballadors públics en l’àmbit de l’educació i els serveis socials.

A partir de polítiques com aquestes, el turisme ja es regularia per sí mateix, perquè els seus efecte serien menors), i faria que, efectivament els beneficis d’aquesta indústria fossin col·lectius (atès que els mals sí que efectivament, se socialitzen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!