Espai de Dissidència

La recent tesi doctoral d’Ani Pérez sobre la relació entre pedagogies aparentment progressistes i neoliberalisme, així com les diverses entrevistes que li han fet, ha sacsejat el món educatiu. Podria semblar un incendi més de twitter, en què, desaparegut tot debat sobre model d’educació en l’àmbit públic, el malestar s’expressa a les xarxes de manera caòtica i desordenada. Tanmateix, des del rigor i la disciplina que implica el treball acadèmic, les idees d’aquesta investigadora i activista llibertària ha evidenciat que la suposada innovació pedagògica, estesa arreu en nom del progressisme, el benestar emocional o la felicitat, no és més que enèsim intent de fer servir l’escola com a instrument d’enginyeria social i transmetre els valors neoliberals a la societat.

La tesi de Pérez és clara, diàfana, i sustentada sobre bases reals. Les diverses tècniques i metodologies aparentment innovadores (en realitat, tant treball per projectes, com mètode Montessori tenen ja més d’un segle) o la recerca d’un ambient que recorda Summerhill o les teories d’Steiner, no estan funcionant per reduir les desigualtats, ans al contrari. Que, a més, bona part d’aquest discurs sobre la renovació pedagògica, es fonamenta més en l’especulació filosòfica i el xantatge emocional (cal perseguir la felicitat dels infants) que de la recerca amb criteris científics o els resultats contrastats). Que, sovint, fins i tot des dels ambients políticament conscienciats o des d’espais com ara l’anarquisme, existeix una confusió important sobre la pedagogia llibertària, que, a la pràctica, pot acabar esdevenint la caricatura dels detractors de l’anarquisme (és a dir, caos i desordre). Finalment, que en la definició del que ha de ser la pedagogia o l’educació, hi ha més fe que raó; més il·lusió que visió crítica; més fanatisme que pragmatisme.

Coincideixo amb Pérez que una cosa és la pedagogia llibertària imaginada, i una altra de ben diferent, la real. La imaginada tindria a veure amb aquella caricatura naturalista, rousseauniana, que docents i famílies imaginen per a una educació sense normes, ni conflictes, ni traumes. Per contra, quan mirem la lletra petita de l’experiència de les escoles racionalistes, des de Francesc Ferrer i Guàrdia ençà, descobrim un enfocament convencional, potser sense premis ni càstigs, ni una disciplina espartana, encara que sí amb classes “magistrals”, assignatures més o menys convencionals, classes graduades i un enfocament força tradicional. Això sí, amb pocs dogmes, vocació cooperativa, coeducació de sexes i classes socials i, sobretot, una alta cultura, tant científica com humanística. A les escoles racionalistes es llegia i s’escrivia molt. També s’escoltava molt. Hi havia llibres de text. I es compartia la creença que l’educació era un espai d’igualació social. Abel Paz, un dels millors historiadors llibertaris, a qui vaig tenir el privilegi de tractar, havia estat alumne de la Farigola del Clot, una de les institucions pedagògiques que avui passaria per una escola tradicional.

La innovació busca, a la pràctica, i en virtut del principi d’autonomia escolar, singularitzar cada centre, a còpia de generar una dura competència a la recerca de famílies amb major capital cultural, com destaquen Christian Laval o Nico Hirtt. La pedagogia emocional, la gestió de les emocions, el pensament positiu, la Happycràcia, en termes d’Eva Illouz i Edgar Cabanas, no és altra cosa que l’enaltiment de la resignació davant un món capitalista injust i cruel. La competitivitat dins el sistema reforça la segregació (fenomen que no ha parat de créixer en els darrers vint anys). I en un món competitiu tothom sap qui guanya i qui perd. La millor tècnica pedagògica, de solvència contrastada, per reduir desigualtats, es diu “reducció de ràtios”, tal com algunes experiències practicades i avaluades durant la dècada de 1990 a algunes escoles públiques nord-americanes (l’experiment STAR on, amb ràtios de 15, els resultats educatius milloraven una mitjana d’un 28%, i un 40% entre minories racials i alumnes de procedència social desafavorida). Per això, en un món capitalista que s’alimenta de desigualtats i explotació, van ser abandonades ràpidament.

Nota: Article publicat al núm. 533 de La Directa

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!