Espai de Dissidència

Afirmava Thomas Jefferson que preferia els somnis del futur a les històries del passat. El desacomplexat Puigdemont és avui president precisament perquè molts consideraven, que a l’hora d’encarar nous projectes de país, calia trencar amb els lligams amb el el “putaramonisme”. En un moment determinat, es va considerar que, més que passar de pantalla, calia crear un nou sistema operatiu. I per això es va triar un periodista, expert en comunicació, indepe de tota la vida i allunyat del pantà polític barceloní, per redactar les noves línies. En l’any perillós que li ha tocat viure, sembla que ha demostrat administrar les circumstàncies. Pel que hem pogut veure dels seus gestos, la seva addicció a aquella mena de canvis de ritme i improvisacions que recorda a aquell Cruyff dels setanta, deduïm que s’ha estudiat a fons les tres temporades de Borgen.

Ara, quan el calendari mana, qui fou president per sorpresa, li ha arribat concretar els acords que van permetre la seva investidura. Ahir vam disposar (més o menys) dels plànols d’aquesta difícil arquitectura amb molta càrrega i estructures lleugeres. Personalment, discrepo en unes quantes coses i missatges dels que va enunciar al seu discurs. Tanmateix desconcerta que en la moció exhibeix molta (auto)confiança. Políticament, ha arriscat en associar desconnexió i referèndum amb el pressupost. Ha accelerat el ritme i sembla haver agafat a contrapeu a l’univers comú. Ara li passa la pilota a la CUP, la qual té un nou dilema shakespearià. Mentrestant, Espanya cada vegada fa més mala cara, amb una olor de resclosit soviètic.

Les meves objeccions tenen a veure, sobretot, amb el calendari. Crec que caldria accelerar els tempos. Tenint en compte que, tot parafrassejant Albiol, la broma fa massa temps que dura, caldria tenir les estructures d’estat abans de sis mesos, i culminar el referèndum (o referèndum) sota la legislació catalana, abans de l’estiu.

Tanmateix, em queda la idea que, si més no, un Puigdemont molt llegit és el més jeffersonià dels polítics catalans.

Nota: versió ampliada del meu comentari a El Punt Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!