Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

1 de setembre de 2016
1 comentari

Millor terceres eleccions

No sóc capaç de preveure si el que sembla una crisi sistèmica acabi per ensorrar definitivament la Segona Restauració o l’estat acabi en un col·lapse polític. Tanmateix, els fets, els gestos, les impotències mútues de règim i oposició ens ofereixen l’aparença d’un final d’etapa. Es congrien les tempestes socials, polítiques, i les nacionals, les assignatures perennement pendents d’un antic imperi que es resisteix a acceptar la seva condició d’un estat de tercer ordre.

El teatre d’aquestes darreres setmanes sobre investidures i pactes em fa pensar en l’encertat concepte de l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán per avaluar la Transició: “correlació de febleses”. El règim postfranquista encarnat pel PP amb la crosa primoriverista de C’s sembla impotent per mantenir l’statu quo. Podemos i les alternatives no tenen prou força per imposar les seves agendes, mentre que el PSOE s’ho mira amb cara de no entendre res, pensant més en el càlcul de danys a l’organització.

Objectivament, el darrer quinquenni del PP ha estat devastador. Rajoy no és un bomber piròman, sinó és un piròman que es queixa que el bosc cremi, almenys és això el que ha fet amb Catalunya, i sobta que ningú a Espanya assenyali el mediocre polític de l’incendi descontrolat creat a Catalunya a còpia de signatures contra l’estatut i atacs de la Brigada Aranzadi. Tanmateix, mesures com la Reforma Laboral, el rescat a l’entremat financero-mafiós de la banca espanyola, la involució en polítiques de drets civils i ciutadans, l’ús partidista de l’estat per perseguir dissidents fa que ens haguem instal·lat en una dictadura postmoderna, en què els militars han estat substituïts per jutges i legisladors.

En aquestes circumstàncies, l’impàs, els llimbs legislatius, és preferible a la constitució d’un govern hostil al nostre país i a la ciutadania catalana i espanyola. Perquè, no oblidem, totes les pressions mediàtiques que veuen com a preocupant el fet de viure sense govern, estan motivades per tenir algú a l’altra banda del telèfon quan l’Angela Merkel i els seus mariatxis comencin a exigir nous sacrificis humans. Fins i tot, en el molt hipotètic cas que el PSOE tingués el valor de constituir un govern alternatiu, ningú no ens lliuraria d’empitjorar les coses en la mesura que el BOE comencés a publicar-se en volums més gruixuts. Des d’aquest punt de vista, terceres, quartes, cinquenes eleccions és un escenari preferible a un govern amb la presència de franquistes, autoritaris i catalanòfobs (perdoneu per col·locar tants sinònims junts).

En aquestes circumstàncies és quan les institucions catalanes i els seus representants polítics han de prendre l’accelerador de manera definitiva. La independència, siguin les circumstàncies que siguin, corre pressa, perquè l’objectiu és lícit, o sobretot terapèutic: evitar la radioactivitat que desprèn un antic imperi terminal, trencar amb el franquisme, l’autoritarisme i la catalanofòbia que va en la naturalesa intrínseca de l’estat espanyol, allò que l’Antonio Baños va definir encertadament com a “La estrella de la muerte”. L’espectacle d’aquests dies, amb tan pèssims actors com Rajoy o Rivera, haurien d’estimular a prendre decisions ràpides i contundents.

 

  1. Evidentment el Sistema esta esgotat i ja estem en temps de descompte. El vertader problema es el magma de alts Funcionaris Amb dret a Portes Giratories i els dos Partits Dinàstics que quan els convé es tapan las seves Misèries, que faran tot el que estigui a las seves mans perque l’invent no s’espatlli.

Respon a Romul Izard gavarro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!