Espai de Dissidència

Qualsevol que es passegi per les xarxes socials pot constatar importants tensions en els debats educatius. Que hi hagi tensions en els debats educatius no necessàriament pot ser dolent, ans al contrari, pot expressar vitalitat. El problema és que el soroll de twitter o facebook, o fins i tot els blocs contrasta amb el silenci dels claustres, que precisament hauria de ser el lloc on pertoquen, sobretot, aquestes discussions. I és aquesta mena de llei no escrita del silenci, propiciada a partir del fet que la LEC i els diversos decrets que la despleguen ha donat poders especials, pràcticament dictatorials, a unes direccions moltes de les quals formades a escoles de negocis (algunes edicions dels cursos de directius es feien amb la col·laboració d’ESADE), la que fa de les xarxes una mena de senyal d’alerta, de canari de la mina, on docents, sovint des d’un forçat anonimat, aboquen la ràbia i la frustració per una educació que es va degradant de manera inexorable.

Certament, la sensació de la pèrdua de qualitat de l’escola –no ho hem d’oblidar, propiciada per unes brutals retallades durant la darrera dècada, paral·lel a un deteriorament constatable de la sociologia d’un país que aprofundeix les desigualtats– va empènyer a molts a recórrer a “dietes miracle”; solucions miraculoses que permetessin revertir una dinàmica negativa. I és aquí on algunes entitats de llarg recorregut i un prestigi en el passat com la Fundació Jaume Bofill, i l’arribada d’alguns aventurers, es van apressar a proposar solucions màgiques. L’Escola Nova 21 va ser una d’aquestes propostes on hi havia més retòrica que substància, més expectació que realisme, i finalment, més literatura que resultats (l’informe del Consell Superior d’Avaluació va evidenciar l’efecte placebo del projecte). Tanmateix, si va fer alguna cosa l’EN21 va ser atiar el foc de la “innovació”. No és cap exageració: els seus impulsors es vantaven de transformar l’escola, potser a còpia d’incendis purificadors que acabessin amb –en opinió seva– una escola tradicional, caduca, del segle XIX. Les seves propostes, ara bé, tenien sospitoses coincidències amb les recomanacions dels organismes econòmics internacionals, com l’OCDE, la Trilateral, l’OMC, el Fòrum de Davos i altres espais que, més o menys venien a dir que calia entrenar els nostres alumnes en la docilitat, l’adaptabilitat i la resignació davant un món injust i colpidorament desigual. Mentrestant, anava sonant la música de la privatització endògena, que amb la lletra de la LEC, organitzava cada centre educatiu al més pur estil de les empreses privades, amb caps de personal, certa taylorització del treball, necessitat de buscar recursos propis i competència entre centres per obtenir els millors i capitalitzats clients.

Hi ha un fenomen, en tot plegat, sobre el qual convé deturar-se a reflexionar. Es tractaria d’allò que Carlos Fernández Liria anomena com a “el deliri de l’esquerra”. Al més pur estil soixante-huitard, certa esquerra, enemiga dels convencionalismes, va apostar per una concepció lúdica i antitradiconal de l’educació, amb un impuls rousseaunià i admiradora d’experiències com Summerhill. A partir d’aquest impuls d’arrel contracultural, bona part d’aquestes experiències innovadores han fet servir llenguatge i formes revolucionàries que, convenientment despolititzades, acaben propiciant l’aprenentatge de tècniques i valors propis del neoliberalisme corporatiu al més pur estil d’algunes de les empreses de Sillicon Valley, com ara l’hedonisme, l’espontaneïtat, la infantilització, l’individualisme, la competitivitat oculta sota un vernís educat, el conformisme rere l’adaptabilitat… En qualsevol cas, tant els innovadors, com certa esquerra ingènua, consideren retrògrads i reaccionaris conceptes com l’ordre, la disciplina, l’estudi, l’esforç, el treball, la constància, el respecte, les formalitats… que, en absolut són pràctiques del segle XIX, sinó més aviat responen a aquella escola meritocràtica i exigent de l’Estat del Benestar desenvolupada entre la fi de la segona guerra mundial i l’inici de la crisi de 1973, i que va permetre ascendir socialment centenars de milions de persones arreu del món i construir una societat democràtica. Al cap i a la fi, la democràcia no és un joc, sinó precisament compromís, constància, treball i rigor…

Fetes aquestes consideracions, i una vegada reconvertit el fracassat “canvi educatiu” proposat per l’Escola Nova 21 i recautxutat el projecte sota la nova denominació “la transformació educativa”, es fonamenta en un seguit de premisses que han inundat de banalitat els debats educatius, i que tanmateix, semblen com manaments d’una nova religió educativa:

• L’enfocament per competències. Alfa i omega del relat innovacràtic, en realitat una mala traducció de skills, que caldria traduir per “destreses”. És una proposta de l’empresariat internacional que no vol estudiants que sàpiguen molt, sinó sol·lícits i efectius treballadors. No hi ha cap definició definitiva ni consensuada sobre el que vol dir això de les competències, tanmateix sí que està servint per simplificar –més aviat, jivaritzar– coneixements, posar l’èmfasi en l’aplicació pràctica i deixar l’exclusivitat del pensament profund en mans de les elits econòmiques que, com ha passat sempre, tindran una educació superior i elitista.
• Velles tècniques educatives recautxutades. En els debats educatius s’ha deixat de parlar del què?, i encara pitjor, del per què?, per centrar-se en els com? I es reciclen algunes metodologies amb els seus avantatges i desavantatges, de vegades amb el mateix nom, de vegades reinventant denominacions, si pot ser en anglès, i que o bé ja es feien servir fa més d’un segle –Montessori, Treball per projectes–, o bé eren habituals durant la dècada de 1970, com servidor de vostès havia fet, com a alumne, a l’escola pública, com el flipped-classroom o la gamificació. En realitat és la típica estratègia de fer passar per nova una cosa vella, i fer passa per vell el que en realitat és un clàssic, com ara la lectura de llibres no adaptats per infants o adolescents.
• Anti-intel·lectualisme. Com, efectivament, és un clàssic dels teòlegs neoliberals, que un mestre tingui un coneixement profund d’una matèria i estigui disposat a compartir-lo és una mena d’aberració, una heretgia que cal combatre a partir, per exemple, d’una cura d’humilitat, obligant-lo a practicar (“impartir” és una paraula censurada) “coses” sobre les quals en té poca idea. La dèria per la “flexibilització” curricular, per la globalització dels àmbits, sembla una vacuna perquè els nostres infants i adolescents no puguin entendre que es pot conèixer en profunditat moltes coses. Ja sabem que el coneixement ens porta a preguntes incòmodes. Sembla com si l’escola nova s’hagués de protegir de la il·lustració i el rigor científic per als quals els sistemes educatius van ser dissenyats.
• Narrativa New Age. Atès que l’escola ja no ha de servir ni per adquirir coneixement, ni posar en dubte les pròpies creences, ni tan sols per escoltar o pensar, el neoliberalisme educatiu, amarat d’una certa espiritualitat amb tècniques i accent vagament budista, vol substituir tot això per sentiments i emocions. L’escola ja no serveix per formar l’intel·lecte, sinó per experimentar sensacions, per ensucrar l’esperit, per “ser feliç”. L’educació emocional sembla el gran mantra pedagògic que, més aviat contribueix a desorganitzar els sentiments i les emocions. L’escola dita tradicional, ja es dedicava a fer aquestes coses. Ensenyava a controlarles emocions per preparar els estudiants a la vida adulta. Avui, per contra, l’exhibicionisme és la norma, i la infantilització, el resultat. A tot això, s’afegeixen discursos pseudocientífics que empenyen a la resignació o l’autoengany: intel·ligències múltiples, intel·ligència emocional, o altres creences més pròpies de gurus amb túnica i sandàlies que de persones amb formació científica.
• Reconversió del professor en coach. En un model innovador, el professor sembla com si hagués d’oblidar la seva formació, el seu esforç i les seves expectatives per reconvertir-se, no pas en algú savi capaç de transmetre, no només coneixements, sinó també els camins que no duen a la felicitat, sinó a la llibertat, per esdevenir una mena de monitor d’esplai, sotmès a múltiples humiliacions pròpies de monitors d’esplai adolescents, o encara pitjor, a una mena de sub-guru amb sandàlies que, en comptes d’ensenyar la revolució francesa, l’evolució o els principis del moviment uniformement accelerat, hagués d’extasiar-se recitant frases motivadores plagiades dels llibres de Paulo Coelho.
• Autonomia de gestió. En realitat, aquest és un exemple d’apropiació lingüística. Allò que fa trenta anys esdevenia raonable –l’adaptació a un entorn enfront a un currículum i una concepció rígida de l’educació– ha acabat esdevenint l’acte suprem de la privatització endògena. Una mena de cursa esbojarrada per tunejar tota escola i tot institut, en què es prima una singularitat més fonamentada en l’aparença per vendre que en la realitat per amagar. Al seu torn, els projectes de centre han anat reconvertint-se en els arnats idearis de les escoles privades religioses. I, finalment, s’està completant aquell objectiu implícit de la LEC: la destrucció del sistema públic en base a un procés exprés de privatització endògena, la gestió dels centres públics a imatge i semblança de l’escola privada i la substitució d’un sistema educatiu per tot un arxipèl·lag d’experiències incoherents entre sí, més motivades per la propaganda i la projecció exterior que no pas per l’honestedat amb la comunitat educativa.
• Autonomia curricular. El darrer clau al taüt de l’estat del benestar. En realitat, això es pot traduir per “escoles per a rics”, i “escoles per a pobres”. La renúncia a un currículum únic en realitat acaba imitant al sistema nord-americà segons el qual el teu títol, i fins i tot la teva qualificació (quelcom en vies d’extinció al nostre país) serveixen igual, com explicava el gran pensador “Chiquito de la Calzada” tant com “una etiqueta de Anís del Mono”. L’imporant serà l’escola on has anat i els companys de classe que has tingut. Hi haurà escoles on es passaran el dia fent avions de paper, mentre que en d’altres s’explicaran les lleis físiques de la sustentació, el moviment i el concepte de resistència. Hi haurà instituts on a classe de llengua passaran còmics de manga, i en altres on faran llegir Shakespeare. No és massa difícil endevinar qui carregarà maletes a l’aeroport i qui serà enginyer aeronàutic; o qui, en una empresa, no deixarà de rebre ordres i passar hores fent una feina alienant, i qui prendrà les decisions estratègiques. L’obsessió per crear batxillerats competencials i acabar amb la selectivitat van precisament en aquesta direcció.

Certament, som en una situació socialment i educativa dramàtica. No pas perquè els docents ho facin més bé o més malament, sinó perquè l’agreujament de les diferències socials, de deteriorament i desinversió en el sistema educatiu, cada vegada més obvis, ens arrossega vers una mena de depressió col·lectiva. I és en aquestes circumstàncies en què, fins i tot les persones més raonables, amb aquest punt de desesperació actual estan disposades a agafar-se a un ferro roent per evitar aquesta dinàmica negativa. I això és molt perillós perquè sempre hi ha oportunistes disposats a explotar aquestes angoixes. És aquí on, amb un llenguatge religiós, apareix un discurs mil·lenarista que augura la fi dels temps (la de l’escola tradicional, en particular, i la de la institució escolar en general) i fa de profeta de la redempció (“el canvi, la transformació…” Els partidaris de la il·lustració ho tenim fotut. Què pot fer la raó enfront de la fe? Perquè, efectivament, bona part de les discussions dins les xarxes socials tenen a veure entre aquest xoc entre ciència i religió; coneixement i creença; raó i fe; constatació empírica i expectatives irracionals. A dins dels claustres, amb la llei del silenci, cada vegada és més difícil saber què passa pel cap de la gent. Ara bé, bona part de la “formació en innovació”, a càrrec de coneguts gurus acaben imposant la seva visió amb els conseqüents sacrificis i penitències. Els resultats: indicis preocupants. Per la part de baix, la meitat dels aspirants a mestres no superen la Prova d’Adaptació Pedagògica (nivell 4t ESO), i per la part de dalt, experimentadíssims docents compten els dies per arribar a l’anhelada jubilació d’una escola que ja no consideren seva.

El pitjor problema és que aquesta mena de pensament religiós en el camp educatiu s’està imposant perillosament. En contra de tota evidència. Que entitats prestigioses com la Fundació Bofill, que en els darrers anys ha apostat per propostes educatives no contrastades, acabin tenint tanta influència en el Departament d’Educació és un misteri (o potser no). Que propostes com ara carregar-se el batxillerat convencional i fer-lo competencial o plantejar eliminar la selectivitat sorgeixi de dues o tres professores i tingui tanta atenció mediàtica, mentre que un manifest a favor del coneixement tingui més d’un miler de signatures de prestigiosos professionals sense ressò als mitjans no sembla massa equilibrat. De tota manera, és obvi que bona part d’aquesta involució educativa, una veritable metamorfosi kafkiana, més que transformació progressista, compta amb el suport d’importants institucions financeres, les quals al seu torn influeixen als mitjans.

Ara la Bofill tindrà una influència més gran dins el Departament, perquè, sembla, hi ha un desembarcament important de persones amb aquest esperit de “teologia educativa”, cosa que contrasta amb l’important know-how acumulat durant dècades entre els tècnics i professionals amb experiència de Via Augusta. Aquest és una d’aquestes notícies educatives a priori insignificants, i que tanmateix, tenen una transcendència important en l’evolució (més aviat, involució) dels propers anys. Catalunya, de l’Escola Nova a una Escola Neoliberal New-Age enemiga de la intel·ligència. Catalunya, capital del mil·lenarisme educatiu. Una ironia descoratjadora…

Nota: Article publicat a El Diari de l’Educació

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!