Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de gener de 2016
1 comentari

Mestres, noves tecnologies, i pilots sense cotxes

Un dels acudits més repetit en aquestes festes de Nadal explica que en aquests nous temps cal replantejar les normes de bona conducta a la taula. A l’esquerra del plat, cal posar la forquilla, mentre que a la dreta, i per aquest ordre, va el ganivet, la cullera i el mòbil.

Com em diu un bon col·lega, jo que en poc temps he passat de “jove historiador” a “opinador vintage” sóc de la generació que ha quedat, entre sorpresa i fascinada, sobre com les noves tecnologies han canviat les nostres vides, la nostra manera de relacionar-nos amb el món, la nostra manera d’aprendre i ensenyar. Tot plegat, aquest nou aparell etiquetat sota el neologisme de smartphone, esdevé símbol d’aquesta nova era que fa portar les nostres vides i sostenir les nostres relacions personals i professionals en escassos centímetres cúbics.

Com passa amb les grans revolucions, costarà anys i panys interpretar-les de manera adient. Com passa en les grans revolucions, tot seguit el món es divideix entre entusiastes i reaccionaris. El fet, és que encara som una mica a les beceroles de comprendre cap a on ens portarà tot plegat. Pot ser, com ens recordava fa poc Zygmunt Bauman, que les xarxes socials siguin un parany, un succedani frustrant que reemplaça l’art de les relacions interpersonals. Pot ser un vehicle que ens pot aportar coneixements inimaginables des de la cooperació. Pot ser (i en certa mesura ho és) una distòpia orwelliana on l’inquetant Big Data faci que la privacitat esdevingui un vague record de temps remots.

Pensava tot això, precisament aquest Nadal, quan tenia a les mans (bé, concretament a la meva tauleta digital), el Llibre Blanc de la Professió Docent, dirigit pel filòsof José Antonio Marina.

Jo, que sóc un escèptic professional i prou vintage per desconfiar de les bones intencions, vaig mirar-me amb ull crític les aportacions d’un intel·lectual al qual paguen per propiciar un canvi radical en la manera de seleccionar i gestionar el professorat d’aquest país. Marina, que és un home intel·ligent i culte, feia servir un estil que reconec. Es tracta d’anar escrivint coses raonables i de sentit comú, per de tant en tant, anar deixant destructores càrregues de profunditat. Marina considera que precisament la revolució tecnològica comporta una manera d’alterar la manera d’ensenyar i aprendre. I que, com passa en el món de l’economia, es tradueix en un aprofundiment de les desigualtats. Les noves tecnologies permeten arribar a l’altre extrem de l’univers, o badar de forma estèril en el candy crush. L’esquerda entre alumnes no deixa d’eixamplar-se. Enfront d’això, l’escola sembla un espai obsolet, incompatible amb la velocitat i el dinamisme de les revolucions tecnològiques.

Marina creu que el professorat ha de liderar amb heroisme messiànic aquesta revolució. Ha d’estar ben motivat i ensinistrat. En termes automobilístics, cada mestre ha de ser un Lewis Hamilton de la pedagogia. A mi, que m’agraden molt les curses de cotxes (sóc un incondicional d’en Kimi Räikkönen), veig que aquestes bones intencions van destinades al fracàs. Ja podem disposar dels millors pilots. Tanmateix, per córrer molt, no ho podem fer en cotxes de sèrie pels carrers de la Girona vella. Calen circuits, calen mecànics, calen bòlids, calen enginyers, calen muntanyes de diners i una pila de seguidors entusiastes. Marina, només parla de mestres. Les desigualtats no es curen amb fe, sinó amb justícia social. Podem millorar els mestres, tanmateix, no és possible fer una revolució educativa amb 27, 35 o 40 alumnes a l’aula, amb polítics addictes a les reformes educatives, i amb famílies que no sempre confien en nosaltres.

Nota: Càpsula radiofònica del “Girona Ara”, de Fem Ràdio.

  1. Cada dia al sortir de l’escola veig com entrenen els equips inferiors del Sabadell. Allà veig grups de 8 nens i nenes sota les ordres de 2 monitors. Mentre la ràtio per aprendre futbol sigui aquesta i es mantinguin les ràtios que ja coneixem a l’ensenyament serà molt difícil el sempre desitjat canvi en l’educació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!