Espai de Dissidència

Els esdeveniments actuals esdevinguts a l’antiga Pèrsia, sobre els quals plana una gran confusió em recorden un antic article sobre la revolució de 1979, que enderrocà el Sha i impulsà la República Islàmica liderada per Khomeini.
Jaume Miravitlles, amic de Dalí, antic cenetista, marxista heterodox, artífex del comissariat de propaganda durant la guerra civil, un cop tornat de l’exili escrigué un article sobre la revolta khomeinista. Conservo una certa memòria sobre aquells esdeveniments de trenta anys enrere. Semblava com si el món fes marxa enrere amb aquelles dones tocades pel vel islàmic en primera línia de les manifestacions contra la titella col·locada per Washington al tro de Teheran. Aquelles masses malvestides, malpentinades i emprenyades semblaven contradir la imatge del glamour de Farah Dibah i l’exponerosa cort persa. Els analistes occidentals no comprenien res. Encara avui, costa de trobar explicacions raonables del perquè d’aquell presumpte salt enrere que representava el fervor religiós enfront la presumpta modernitat occidental.
Miravitlles, com sempre brillant i provocador (no podia ser d’altra manera tenint en compte la llarga trajectòria del gran amic de joventut de Dalí) va explicar que allò de Teheran era com la revolució de juliol del 36 a Barcelona.
D’on sortina aquella púrria que irromp als palaus de la monarquia persa?, es preguntaven els periodistes i diplomàtics universals. D’on sortia aquella gent amb espardenyes que guanyà la batalla de Barcelona i féu una efímera revolució, el curt estiu de l’anarquia? Garcia Oliver ho tenia claríssim: “Nosaltres érem els qui no teníem nom, els qui no comptàvem per a res, els qui no existíem”. La gent dels suburbis a la qual les classes dominants tenien apartada de l’existència oficial. El qui bastien el luxe dels poderosos. Aquells barbuts que observaven el món del capitalisme com a pitjor de les infraccions morals.
No voldria que se’m confongués. Les revoltes de caire religiós sempre acaben suposant restriccions a la llibertat. Tanmateix, la revolta dels barbuts tenia aquesta consideració. La rebel·lió dels ignorats, dels marginats del progrés. No és d’estranyar que molta d’aquesta gent que realment en sortí beneficiada de la política redistributiva del règim dels aiatollàhs, es bategéssin com els “guardians de la revolució”. I que actuïn violentament contra aquells que empren la moda i la roba com a signe de distinció social (el vel manté sovint aquesta connotació d’igualitarisme social). Per tant, no tindria res d’estrany que la revolta actual contra el règim sigui alhora una revolta de les elits, una pugna per la diferenciació social que torni a visualitzar la jerarquia. Més o menys, com un maig del 1937 on la burgesia barcelonina es féu comunista en massa per acabar amb l’ordre moral estricte de l’igualitarisme llibertari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!