Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

13 de març de 2007
3 comentaris

Març

El vent de l’hivern
agita la solitud
dels plàtans urbans.
Escorrialles
de l’estació suau baten
l’escullera llunyana

  1. (Aquest comentari escauria més en el post anterior, però no voldria que passés per ull, i per això el deixo en aquest).

    Xavier, vull regraciar-te públicament la recomanació que vas fer fa uns mesos en aquest bloc del llibre d’Antoni Simon i Tarrés Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol. És una autèntica bíblia, fonamental per entendre d’on venim i quina esperança -nul·la- tenim d’arribar a entendre’ns amb el nacionalisme castellà, avui anomenat espanyol.

    Encara no l’he acabat -té unes 550 pàgines- però no hi ha cap informació sobrera, ans al contrari: el cabal de documentació i bibliografia amb què es sostenen els comentaris i les exposicions de l’autor donen una idea del rigor i l’excelsitud del treball. Recordo que en parlar-ne, et preguntaves com un llibre d’aquesta categoria no havia tingut pràcticament ressò i havia passat desapercebut pel mercat. La raó cal buscar-la en allò que el llibre és en essència: una exposició clarivident de com Espanya passa de ser una monarquia agregativa i plurinacional (segles XVI i XVII) a un estat centralista hegemònic i de tall absolutista. En una època en què la FAES (Falange Auténtica Española del Siglo XXI) escampa la seva ideologia amb les armes tradicionals de l’esquerra (manifestacions populars contra el poder establert, publicacions constants de llibres, novel·les i pamflets que propugnen revisions històriques favorables a la visió secular de l’Espanya única…), un treball meticulós i estricte com el de Simon es veu colgat per l’allau de pseudohistòria -Pío Moa, César Vidal- que inunda les prestatgeries de llibreries i supermercats i en defensa la visió contrària: els nacionalismes són un mal modern que s’inventen nacions inexistents, quan tothom sap que des de sempre, l’única nació ha estat la Hispania dels romans, la península de los reyes godos i si m’apures, la dels poblats celtíberos. Ningú no diu res de com les contínues agressions a Catalunya des de França i Castella van acabar forjant la identitat d’un territori que fou el camp de batalla entre aquestes dues potències, terreny abonat per als abusos, saquejaments, assassinats, violacions i vexacions tan individuals com col·lectives. El llibre de Simon recull una quantitat ingent de testimonis documentals que serveixen per exposar amb claredat diàfana la secular tendència castellana a la imposició de la seva concepció d’estat, i la intolerància cap a qualsevol forma de discrepància. És una obra indispensable, i hauria de ser llibre de text a les facultats d’Història de tota la península ibèrica.

    Gràcies de nou per la recomanació i per aquest espai que avui m’he apropiat indegudament al teu bloc. He començat la lectura de Geníssers, una novel·la amb un punt de partida excel·lent, d’un tal Xavier Diez, i m’està agradant. En breu, i si no és molèstia, te’n faré un comentari.

  2. Acabada Geníssers aquesta matinada de dissabte a diumenge.

    Una novel·la… necessària. D’entrada, felicitats a l’editor, per la gosadia de publicar-la, i per fer-ho en una edició tan còmoda i coqueta. L’avantatge de tenir a les mans un bon producte d’una editorial petita et situa en la confortable sensació d’estar assaborint un article una mica exclusiu, allunyat del pinso literari amb què sovint ens enceben els grups editors. Llarga vida a El Cep i la Nansa, doncs!

    En canvi a tu, Xavier Diez, t’he de retreure que has construït una obra interesant, explícita, pedagògica, brillant en el seu to expositiu i en el maneig dels temes que tractes… però que no arribarà a tants lectors com seria desitjable i convenient. I no hi arribarà perquè el boca-orella (que penso practicar compulsivament) no serà apassionat. Tant de bo m’equivoqui!

    L’Albert Torres és un professor de secundària llicenciat en filologia àrab que conjuga una existència ordenada i benestant amb una secreta condició d’espia. Aquest punt de partida és atractiu (per a mi), i a mica que llegeixes s’hi va tornant més. Aviat comencen els apunts breus i les afinades reflexions sobre els temes més actuals: el món acadèmic, els estudiants de secundària, la immigració, les barreres culturals i lingüístiques, la solitud i l’individualisme, l’especulació immobiliària, la precarietat laboral i sentimental… Tot contribueix a fixar els decorats, tant exteriors com interiors, dels personatges. Tal com va assenyalar amb mala bava Juan Marsé de Mª de la Pau Janer, a su novela se le nota la carpintería, se li veu l’entramat i els bastiments… però en el cas de Geníssers això no acaba de ser un defecte, ans al contrari: se’t veu conscient del que escrius, de la necessitat de fixar aquests elements que, d’aquí a vint anys, en una relectura superficial, per poc atenta que sigui, convindrem a trobar-los valuosíssims, perquè estenen un mural social i un dibuix psicològic col·lectiu del tot fefaent del nostre temps.

    La construcció d’alguns personatges, com l’Albert i la Lídia, pequen d’excessivament explícits. És cert que la figura psicològica de tots dos es va enriquint per moments, però es troba a faltar més diàleg en estil directe. Tu ens ho expliques (molt ben explicat, això sempre), però el lector ho vol deduir, vol que es trasllueixi de la conversa que mantenen -en aquest cas, NO mantenen- els personatges. En canvi el silenciós Omar creix magníficament ambigu, hi ha un univers ple de sospites rere seu, simplement gràcies als seus silencis inquietants per contraposició als seus companys de carrer baladrers. Això és un encert!

    Hi ha unes magnífiques digressions sobre la por i el risc, sobre el consum compulsiu com a símptoma d’alienació i buit existencial, som acostats en un llenguatge ric i amè a una realitat (la immigració) que als autòctons ens fa molta mandra de conèixer… i així el llibre es va descapdellant com un thriller de baixa intensitat, que es llegeix molt bé però no t’arrossega -com seria desitjable pel conjunt d’aportacions que fa-. Hi ha un punt àlgid quan es descriu els Geníssers, el risc d’un paral·lelisme innegable amb l’actualitat encén les pàgines i a la fi trobem que la carpinteria es tan evident perquè darrere s’hi amaga un doble fons, un perill pervers que sotja una comunitat i, de retruc, tota la societat. La novel·la pren volada a partir d’aquí, i arriba a l’excel·lència trepidant del desenllaç en les darreres 50 pàgines. Després, l’inusual postfaci t’acosta a l’autor fins al punt que un desconegut com jo ha gosat escriure’t aquest patracol impresentable.

    En resum, Geníssers és el complement literari dels textos d’un precís historiador, un viu assagista i un articulista erudit, que en tant que novel·la, hauria de mirar d’arribar al públic que no llegirà mai els articles ni els treballs més científics de l’autor. Per aconseguir-ho, cal que funcioni el boca-orella, i perquè aquest funcioni, cal que el lector devori la trama. No és el cas. Però no pas perquè la trama no ho mereixi, alerta!… sinó perquè el ritme imposat per les reflexions resta nervi a una història ben dissenyada i exemplar.

    O sigui que felicitats, però t’has de fer (t’hem de fer) més popular. Això que escrius ha d’arribar a la gent.

Respon a pep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!