Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

28 de desembre de 2020
0 comentaris

Manel Aisa, Aurelio Fernández i Los Solidarios

Manel Aisa Pàmpols, Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y Los Solidarios. El Lokal, Barcelona, 2017, 311 pp. 

 

Vaig conèixer en Manel Aisa el 1996, quan jo era un estudiant de doctorat de trenta anys i volia fer una tesi sobre l’anarquisme. En Pere Gabriel em va adreçar tot seguit a la Biblioteca Pública Arús, i al seu costat, on hi havia l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Centre de Documentació Político-Social de Barcelona, l’arxiu més important sobre història llibertària del segle XX al nostre país… amb l’excepció, potser, de l’IISG d’Amsterdam i el CIRA de Lausanne. 

Manel era força més gran que jo, o almenys ho semblava. En Pere m’havia advertit que aquells eren anarquistes de debò i que, malgrat la seva aparença d’informalitat, es prenien la seva feina d’arxivers i dinamitzadors culturals-llibertaris molt seriosament. I de fet, vaig creure reconèixer algunes escenes descrites per Edward P. Thompson i Eric Hobsbawn, sobre la impressió que podia causar a un investigador més o menys acadèmic aquesta mena de guardians de la flama eterna que consideren una missió protegir una mena de foc sagrat per tal que pugui passar d’unes generacions a unes altres. 

I és així. En Manel, aleshores president (i crec que encara ara) de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, tenia aquesta àurea d’intel·lectual llibertari, que de dia treballa (em penso que en el sector de la construcció) i al vespre fent aquesta tasca tan essencial d’arxiver, dinamitzador, pensador, activista, i traslladant, efectivament, una flama que aleshores semblava esquifida, de la llum llibertària d’uns temps passat a uns altres futurs. Ah! I els diumenges era llibreter de vell al Mercat de Sant Antoni. Tinc una biblioteca de llibres llibertaris gràcies al seu extens catàleg. Dubto que hagués tirat endavant la meva tesi doctoral sense ell…

Com tot estudiant de doctorat que indaga en un terreny on hi té més curiositat que coneixement, es podien aprendre algunes coses en els llibres, tanmateix, fruit dels prejudicis transmesos per bona part dels meus professors, més enllà de bibliografies, arxius, documents o testimonis, no podia superar la barrera invisible d’una certa incomprensió sobre el fenomen anarquista. Encara avui tinc dificultats per explicar-ho, malgrat que ja tinc una bona colla de textos publicats sobre la qüestió. Al cap i a la fi, més enllà de la lletra impresa, em calia un ajut suplementari, i en Manel era allà aportant llum amb la torxa llibertària.  Vaig aprendre molt d’ell. I encara ho faig. Al cap i a la fi, em continua portant uns quants anys d’avantatge.

Vam tenir una molt bona relació, em va donar valuosos contactes i consells, vam parlar molt (diria que l’exasperava una mica la meva tendència a l’escolàstica acadèmica) i sospitava que, com ja passava amb altres molts investigadors que es passaven per la casa, marxaria i no tornaria. I, en el pitjor dels casos, la meva obra, com la de tants d’altres homes i dones del món de l’acadèmia, aprofitaria per tirar fems damunt d’un passat incòmode. 

Certament, que visqués a cent quilòmetres de Barcelona no ajudava a mantenir una relació tan estreta com hauria volgut. Això, acompanyat de múltiples obligacions familiars, professionals i, com és obvi, la necessitat de volar sol quan et dediques a la recerca i l’assaig. Tanmateix, encara vam fer algunes coses junts molt interessants, com muntar un programa de ràdio de divulgació històrica, com acompanyar-nos mútuament en algunes celebracions, presentacions, debats o coses per l’estil. 

En els darrers anys, en Manel ha anat publicant alguns llibres. Els seus coneixements sobre la matèria i el gran coneixement sobre el patrimoni documental de l’anarquisme són d’un gran ajut, així com l’extensa xarxa de contactes teixida al llarg de dècades li confereixen una autoritat impressionant. Bé, més que de contactes, d’amistat. Les seves amistats amb els vells llibertaris que lamentablement ens han anat deixant en els darrers anys és impressionant. Voldria destacar, per exemple, la seva relació personal estreta amb Abel Paz, un dels millors historiadors sobre el món llibertari que he conegut -va ser ell qui em va facilitar el contacte-. I un historiador, al cap i a la fi, autodidacta, que va passar poc temps escolaritzat (a la mítica “La Farigola de El Clot”, que no va escriure i publicar fins ben gran, i que va arribar a disposar d’un nivell de rigor molt superior a la de tants doctorands cum laude amb qui he badallat. 

Tinc la sensació que en Manel ha agafat el testimoni de l’Abel Paz, que ens va deixar el 2009, i ha arrencat a còrrer per la pista. Vaig llegir el seu llibre sobre la Vaga de Lloguers a la Barcelona dels anys 30. Impressionant! En aquests darrers dies, he llegit la seva biografia sobre un dels noms freqüents de la revolució del 36, i tanmateix, força desconeguts. I em trec el barret. Resulta impressionant. Si hi ha alguna cosa que he après en aquest quart de segle d’historiador és que la biografia és el gènere més difícil, perquè no només has de fer servir fonts de diversa naturalesa, sovint difícil i impossible de trobar, i de relacionar-lo amb el context històric, sinó que has de llegir el personatge i arribar a mantenir una relació personal amb ell. I són aquestes condicions que Aisa ha complert amb escreix. 

Aurelio Fernández és un dels components de Los Solidarios, un heterogeni grup d’acció, probablement el més conegut, que més va fer per organitzar la revolució llibertària i qui més va saber enfrontar-se amb la dictadura de Primo de Rivera, amb els pistolers de la patronal i amb la democràcia limitadeta de la República. La biografia ajuda a resoldre bona part dels dubtes acumulats pels historiadors per la naturalesa i les activitats del grup, les relacions internes entre ells, i les trajectòries -marcades per exilis, presons, clandestinitats- que acaben conformant una veritable contrasocietat que tindrà la possibilitat -amb tot en contra- d’establir una revolució llibertària. 

Aisa dibuixa un personatge amb nervis d’acer, molt centrat, molt treballador, amb gran capacitat d’organització que és el que permet improvisar una administració de seguretat en els complicats moments de la revolució. A més, documentadament, l’historiador té la capacitat de rebatre amb fets, documents i contrast testimonial bona part de les calúmnies fetes servir per desacreditat l’anarquisme, tant des dels rengles franquistes com des de les esquerres comunistes; arguments que han sobreviscut fins avui, malgrat totes les evidències i treballs rigurosos com els del president de l’AEP. 

No només Aisa excel·leix com a historiador, el qual, com Paz, autodidacta encara que prou proper al món periodístic i editorial perquè domini a la perfecció la tècnica avançada de tot investigador, sinó perquè té allò que necessita un bon escriptor: té la capacitat d’establir un relat ordenat, organitzat, i dotar-lo de prou coherència per bastir nous significats a vells problemes historiogràfics. 

M’havia acostat al llibre amb un interès tangencial, com a complement documental a una recerca que faig sobre Los Solidarios. Tanmateix, la lectura de la biografia em va fascinar i me’l vaig llegir íntegrament, i no pas en diagonal i fent servir les eines de cerca per buscar les dades concretes. Me’l vaig llegir, i com tota gran obra, em va fer reflexionar. Va posar en crisi unes quantes de les meves certeses. En resum, vaig experimentar aquelles sensacions que experimento cada vegada que tinc a les mans un bon llibre d’un bon escriptor.  

Al llarg del quart de segle de trajectòria més o menys regular com a autor, confesso que sóc millor lector que escriptor. I sé veure un bon llibre, i sé distingir un bon historiador. És una sorpresa que en tots aquests anys de relació amb en Manel haguem evolucionat paral·lelament i ell, que desconec si tenia cap intenció de tenir cap trajectòria com a intel·lectual llibertari, ha evolucionat amb una profunditat i domini de l’ofici que em fa confiar en la capacitat de millorar de grans, malgrat que haguem acumulat errades, inconsistències, projectes fallits, i èxits efímers. 

  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!