L’adolescència és una època on, contràriament als tòpics, no actuem amb naturalitat ni expressem les pròpies conviccions, gustos o deixem penetrar en els secrets de la pròpia identitat. Potser per això, en el seu moment no vaig admetre la meva admiració pel grup ABBA. En aquesta etapa quedava més bé aparentar altres gustos musicals més extrems, o en el meu cas, de més sofisticats. Així, malgrat que moltes de les melodies fresques del grup suec que taladraven contínuament el pensament, em declarava admirador de Supertramp, Mike Oldfield, Pink Floyd o Bob Dylan.
I i T, en canvi, no tenien cap mania ni reserva en proclamar la superioritat musical del grup dels vestits impossibles. Eren, simplement, gent sense complexos.
Molts anys més tard…
… a mesura que em coneixia vaig deixar-me anar. La música del grup suec la vaig adquirir a l’era del cd. I, en els darrers viatges que he fet, m’ha acompanyat Dancing Queen, The winner takes it all, Super Trouper,… taralejant mentre condueixo.
Benny i Bjorn, ho he de reconèixer, són uns músics d’un talent extraordinari, amb una capacitat equiparable al tàndem Lenon-McCartney, i he sentit poques vegades veus com les de Anni-Frid i Agnetha. Les lletres, simples, i amb una dicció que fins i tot a mi em permet comprendre l’anglès cantat, transmeten una innocència que dibuixa un món ideal oníric que millora, sens dubte, una realitat més prosaica.
Aquest estiu vaig ser dels primers a veure la pel·lícula basada en el musical. No sé si seria en Figueres que va fer una bona definició: una horterada divertida. Certament, la pel·lícula farcida de velles glòries -boníssima la parella Meryll Streep / Pierce Brossnan- és plena de tòpics i nostàlgia hippy. Tanmateix feia molt de temps que no m’ho passava tan bé en una sala de cinema.
L’edat que començo a tenir em va deslliurant a poc a poc de prejudicis. Tot un luxe, perquè això permet gaudir de coses que en la joventut i adolescència no gosàvem acceptar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!