Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de juny de 2009
2 comentaris

L’últim patriarca, de Najat El Hachmi

Aviat farà un any que vaig enviar aquesta ressenya crítica de la novel·la de El Hachmi a El Contemporani. Fa més d’any i mig que aquesta revista no ofereix senyals de vida, fet més que preocupant. Cansat d’esperar, us faig arribar la meva opinió sobre aquesta fantàstica obra.

LECTURA OBLIGATÒRIA

Najat El Hachmi; L’Últim patriarca. Planeta, Barcelona, 2008, 332 pp.

De vegades, obtenir un premi literari dels de major anomenada pot ser més un ròssec que un ajut. És difícil associar alguns d’aquests guardons al risc, a l’inconformisme,  i a una certa radicalitat no sempre visible en les formes, malgrat l’omnipresència en el fons.

Najat El Hachmi, amb L’Últim Patriarca, ha passat de conjurar els perills de l’exotisme a presentar unes contundents credencials literàries. I probablement aconseguirà que li pronunciïn amb major concreció el cognom. La seva obra és un cop de puny a la taula de l’aparentment plàcida literatura catalana, especialment la que vessava el verdet dels escenaris de banda de muntanya de la Diagonal i la que semblava derivar vers els estrets confins dels serials de sobretaula. L’autora osonenca, de qui ja coneixíem el seu primer llibre de relats Jo també sóc catalana i que ha mostrat a la seva vida pública un coratge inusual en la nacionalitat reinvindicada, ha escrit una novel•la que molts esperàvem feia temps. Sobretot entre aquells que han treballat en el camp de la sanitat, l’educació, la sociologia o els serveis socials, els quals han presenciat la transformacó del paisatge dels pobles i ciutats del país en el gran procés de reemplaçament de classes baixes, convencionalment denominat immigració, que han servit de llenya per alimentar el foc del creixement asimètric dels darrers anys.

Alguns, fins i tot, havíem intentat aproximar-nos, amb un èxits i fracassos relatius, a la fenomenologia de la reinvenció de les identitats catalitzada en la manipulació dels sentiments religiosos –convencionalment denominat islamisme-. Faltava la visió des de l’altra banda del hijab (terme de l’àrab clàssic que designa a la cortina que separa l’àmbit públic del privat a les tendes dels nòmades, que tanta controvèrsia filològica causa entre immams semianalfabets i que tant “cola” entre agnòstics universitaris). Semblava qüestió de temps que sorgís alguna Zadie Smith o alguna d’aquestes escriptores de banlieu que ja semblen representar un subgènere a França. Tanmateix, El Hachmi té tanta personalitat literària que ha defugit els perills de l’etiqueta (ètnica?). Perquè, certament, L’Últim Patriarca és una literatura centrada parcialment en els suburbis, encara que no és de cap manera suburbial, entre altres coses, perquè tracta tots els temes universals –la família, el malestar existencial, la llibertat, l’amor, la passió (amb tota mena de detalls) sense recances.

La trama és simple i linial. La crònica de la gènesi, esplendor i caiguda d’un patriarca –cap de família provinent del Marroc rural-, és a dir, del guardià d’unes essències dictades per la conveniència que dibuixa un cercle de guix als personatges que l’envolten, fins que una filla que ha tastat –ni que sigui literàriament- l’aroma de la llibertat, ultrapassa la línia màgica i evidencia la fragilitat d’unes tradicions reinventades a corre-cuita, i com sempre, sostingudes pel ciment de la ignorància, la por i la hipocresia. El protagonista, Minoun Driouch, és retratat al llarg del temps per una filla constituïda com a narradora antagonista en primera persona. La història del patriarca, que ens mostra el seu procés de formació des d’una educació fonamentada en la tradició opressiva de societats rurals desigualitàries i on la religió no juga altre paper que el de coartada intel·lectual (aquí toca rebre a l’Islam, mot que simptomàticament es tradueix literalment com a “submisssió, malgrat que tota justificació màgica del món serveix com a base per a la manipulació). La tradició, la desigualtat de gènere fomentada en el si de la família va formant un monstre al qual se li tolera la violència com a instrument d’expressió, i que com a mantenidor d’un poder màgic, actua com un dèspota per satisfer els seus instints més primaris. Paral·lelament, la submissió (islam, en àrab clàssic) assumida pels membres femenins de la família, no només comporta la transmissió de valors morals destructors de l’individu, sinó que cedeixen un espai de sobirania on l’arbitrarietat de poder a escala familiar esdevindrà l’única norma identificable.

Religió i tradició tornen a esdevenir coartades imprescindibles

En aquest terreny de joc (brut), en el context d’un poder absolut que corromp qualsevol relació humana, l’amor apareixerà simplement com un fràgil envoltori que amaga (o no) la sexualitat. Aquí no hi ha poesia lírica. Sexe és poder. La promiscuitat masculina esdevé unitat de mesura del prestigi personal, i a la vegada, una constatació de com la cultura patriarcal converteix en objectes les persones que toca. Com a contrapartida 1, el patriarca buida la seva personalitat en la impossibilitat de generar relacions autèntiques, no utilitàries, que compensa fugisserament amb un sentiment ambigu respecte la narradora, abans que la primera menstruació devaluï la seva condició. La contrapartida 2 és l’obsessió per controlar la sexualitat de les dones de la família. I en aquest sentit, religió i tradició tornen a esdevenir coartades imprescindibles. Aquí el hijab deixarà de ser la cortina que separava l’espai públic del privat, segons el sentit primigeni de l’Alcorà, per esdevenir un grilló de drap, símbol del domini patriarcal, escenificació del poder arbitrari i absolut, sepultura dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. No és casual que un poble que es va desfer d’un monarca estúpid prohibeixi per llei un jou de tela a les escoles.

El patriarca, com la seva família oficial que a contracor serà trasplantada de l’espai rural tradicional a l’espai suburbialitzat d’una comarca interior (una Osona no esmentada de llargues tradicions opresives relatades fa anys per una tesi de Joan Serrallonga) viurà l’esquizofrènia personal, compartida a bastament per milers de mascles magribins, de voler gaudir dels aventatges personals d’occident, sense renunciar a les bàrbares tradicions rurals del sotmetiment femení. D’aquí la reislamització denunciada al seu moment, des de dins, per Fadela Amara i el seu moviment Ni putes ni soumises, i des de fora per una Oriana Fallacci resistent contra el feixisme nazi, primer, contra el fanatisme religiós després, i contra el totalitarisme del “políticament correcte”, al final de la seva vida. El resultat: el que tots els ensenyants hem vist una i una altra vegada. En el moment en el qual es produeix una concentració d’una col·lectivitat, la pressió comunitària creix, arriba un nou immam o apareix un improvisat talibà de garatge –expressió cisellada per Amara- i d’un dia per l’altre, aquelles noies perfectament integrades en classes de primària i secundària, apareixen amb dos draps al cap –un de físic, i un altre de tatuat a la consciència- abaixen els ulls, i resten en la terrible disjuntiva d’ésser acceptades per la família, o per la societat que les acull.

Resultat d'imatges de najat el hachmi

La disjuntiva de la narradora va apareixent a poc a poc en la crònica fragmentària, al ritme de breus capítols, en la mesura en què la nena de vuit anys que no ha conegut altre espai que un petit indret rural, és transplantada a una petita ciutat catalana. La seva nova identitat, més que entre dues nacionalitats, entre dos planetes del tot diferents, es va conformant en la mesura que una nova llengua permet penetrar en una dimensió desconeguda. I les claus d’entrada les extreu la narradora d’un feixuc llibre verd  que no és precisament un Alcorà escrita en una llengua tan aliena com la normativitzada per Pompeu Fabra: es tracta del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, algunes definicions de les quals, de l’A a la Z, van cloent la major part dels capítols de la segona part, el lapse entre la infantesa i el moment dramàtic en què Erich Fromm deixa ben clar que tot emperador i profeta de religió monoteista camina despullat.

Si bé el protagonista és la figura d’un pare despòtic i amb trets esquizoides –clarament un personatge alegòric de la decadència de la masculinitat ancestral-, no obstant això el principal interès rau en la veu de la narradora. Més enllà de les més que probables referències autobiogràfiques, el que ens interessa és destacar la seva visió interior. L’assoliment d’una nova llengua, el català, permet penetrar en una identitat de nova planta –excel·lent la metàfora del diccionari- que permet la conquesta d’una personalitat, d’una llibertat, d’un imaginari que incita a la rebel·lió contra la injustícia. La llibertat mai no és gratuïta, i els valors de l’individualisme que encimbellà Renaixement i Il·lustració, no aporten en absolut la felicitat, entre altres coses, perquè aquest darrer concepte no és altra cosa que un mite inassolible. La llibertat, sostenia Max Stirner, no es concedeix mai, sinó que es conquereix. I en tota confrontació, sigui quin sigui el resultat, sempre hi ha dolor. En les guerres, per molt alliberadores que siguin, sempre hi ha comportaments poc honorables. I la novel·la, a les antípodes del fàcil idealisme en el qual podria haver incorregut l’autora, no és cap excepció. Tota victòria, amb sang, sempre és amarga.

amb aquesta obra ens presenta la seva candidatura a ocupar un espai entre els referents de la literatura escrita des del fons de l’ànima, i des del cor de les tenebres dels individus.

Ja afirmàvem inicialment que un dels punts d’interès, potser el més destacat, és que el llibre és una narració en primera persona del singular, tot i formar part d’un ampli plural que, fins al moment, no disposava d’una veu pròpia, d’un relat que succeeix a l’altra banda de la cortina. Tanmateix, aquesta veu no és etnogràfica, ni periodística, ni documental. És una veu literària de primer ordre. I les referències no ens són amagades. És gràcies a El Hachmi que podem ser conscients del valor de disposar d’una tradició literària de primera divisió. Des del primer moment, malgrat que l’ús de l’oralitat ens despisti amb ressonàncies a Naguib Mahfuz, de seguida descobrim la presència potent d’una Mercè Rodorera i una Caterina Albert. L’autora no té cap recança a reivindicar-les insistentment, fins a poder-ne respirar l’essència d’aquestes escriptores sense manies. I precisament, una de les coses que més podem apreciar de El Hachmi és d’escriure sense complexos. Ja ens recordava la desapareguda prematurament Maria Mercè Marçal que és dura la vida si s’és dona, de classe baixa i d’un país oprimit. I encara pitjor si es té la pell una mica més fosca del que marquen els estàdars, podria afegir l’escriptora ososnenca. La cruesa de situacions i personatges, els monòlegs interiors, alguns punts a mitges entre el melodrama i el realisme surrealista són pura Rodorera. La solitud, el desconsol, i el desig de supervivència, malgrat tot, en un entorn hostil, es remeten a la força narrativa d’Albert. Sens dubte, ambdues autores, lectures obligatòries de l’antiga secundària han estat ben aprofitades per El Hachmi, la qual amb aquesta obra ens presenta la seva candidatura a ocupar un espai entre els referents de la literatura escrita des del fons de l’ànima, i des del cor de les tenebres dels individus.

Resultat d'imatges de najat el hachmi

A l’hora d’enfrontar-se amb aquesta novel·la –per cert, de lectura més fàcil que Rodorera i Albert- seria fàcil utilitzar el manit recurs de què abusem els ressenyadors- que LÚltim Patriarca podria ser una bona radiografia de l’univers retratat. Aquí no hi ha hagut cap intervenció de l’aparell de raigs-X, sinó que s’ha fet una biòpsia. I els resultats són descoratjadors. La societat multicultural, com es veu al món anglosaxó, evidencien que determinades creences dinamiten els valors fonamentals de la convivència. I la tolerància vers determinades pràctiques –entre elles el culte a la virginitat femenina o l’endogàmia grupal- no resulta altra cosa que col·laboracionisme amb la infàmia. I que en situacions com l’actual, si no hi ha prou fermesa a l’hora de defensar els valors de la llibertat, la igualtat, la solidaritat, haurem d’acabar fent cas al nucli de Ni putes ni soumises, i crear dins del propi territori espais de refugi en el qual funcionin les lleis i llibertats que l’estat és incapaç de fer complir al carrer, ja sigui per hipocresia o impotència.

Un dels pocs aventatges que comporta ser una societat receptora d’immigració és que, de tant en tant, aquesta circumstància ens permet abduir talent. Precisament per això les societats emissores solen ser les que més acaben perdent amb el fenomen, atès que exporten persones, coneixements i afectes a canvi, només, de diners. Amb Najat El Hachmi ens ha tocat la loteria. Amb vuit anys, el nostre sistema educatiu, i probablement la xarxa de sociabilitat i afectes que comporta –excel·lents referències a mestres i professors- vam absorbir les seves qualitats, i ara, precisament en un país on no és fàcil iniciar una carrera literària, ens trobem amb una veu potent amb històries interessants a explicar. No d’aquestes superficialitats de Diagonal cap amunt amb què ens obsequien alguns autors consagrats, sinó d’aquelles que transcendeixen la immediatesa del present i ens permeten explicar allò que succeeix ben endins del nostre entorn, sota una de les millors fórmules, la narrativa. No es tracta només del talent, sinó sobretot, del coratge. Es percep en la novel·la que la seva escriptura no ha estat fàcil. I, malgrat que Najat devia ser alumna de notables i excel·lents, es pot copsar en el seu treball massa setembres personals, amb recuperació de nombroses assignatures pendents.

L’aspecte èpic d’aquesta història és que –i ja es veu venir des del principi- que freudianament, l’antagonista mata el pare, com Nietzsche elimina Déu per tal que l’individu assumeixi la responsabilitat que la natura li atorga.

En aquest sentit, des d’un primer moment, es percep que L’Últim Patriarca és literatura de l’experiència. De l’experiència crua i dura, i que ens remet a altres d’equivalents adobades o embellides literàriament de l’estil de Frank McCourt, J. M. Coetzee o Orham Pamuk. No necesàriament ha d’ésser una experiència personal de l’autora, sinó la suma de moltes altres no tan llunyanes en el temps, en l’espai, o en la (pretesa) civilització. Els arguments que utilitza el patriarca per controlar la sexualitat de la dona / filla / familiar / membre femení de la umma, i per tant, assolir el domini incondicional de l’individu; “va vestida com una puta /es comporta com una fulana” no és aliè als nostres codis recents, i sense haver estat mai musulmà ni haver anat a missa, era fàcil sentir-ho no fa pas massa. I diríem, ens remet als clàssics. Al cap I a la fi, un dels temes tranversals de la novel·la és la destrucció integral de l’individu mitjançant l’ús i abús de l’autoritat. La virtut del llibre, o en tot cas l’element singularitzador, és que l’acció passa al Marroc proper i en la Catalunya actual. I no només a la llar dels Driouch, sinó a Salt, Badalona, Tona, Tortosa o Perpinyà. I que situacions similiars s’observen a escoles, instituts, centres d’assistència social o hospitals. Parlen de problemes candents de difícil solució. O pitjor encara, de solucions doloroses, on sempre hi ha algú que perd (habitualment el més feble). L’aspecte èpic d’aquesta història és que –i ja es veu venir des del principi- que freudianament, l’antagonista mata el pare, com Nietzsche elimina Déu per tal que l’individu assumeixi la responsabilitat que la natura li atorga.

No és infreqüent sentir lamentar-se del baix nivell dels nostres estudiants, tant de secundària com universitaris. Aquí El Hachmi ens ofereix, de nou, una altra lliçó de com algunes generacions han pogut aprofitar les antigues lectures obligatòries del COU. Les referències a Albert, Rodorera i Espriu són un bon exemple. Per a l’actualitat, tenint en compte el pinso editorial que molts docents ofereixen a uns alumnes que bé es podrien considerar ofesos en la seva intel·ligència, l’estrany és que encara es llegeixi. La superficialitat inunda sovint un subgènere per a adolescents, on els seus pressumptes problemes exclusius són tractats amb abrumadora superficialitat per guionistes de culebrón. Si hi ha una novel·la que pugui ser ben entesa per joves i adolescents a banda i banda de la cortina (hijab, en àrab clàssic) és aquesta. Si hi ha prou dessacralització i elements literaris disruptius i inconformistes, no busqueu més. Interès social, actualitat, universalitat i una gran qualitat literària. Sexe i violència. Sang sense fetge. No ho dubteu. Professors de literatura catalana del país, féu de L’Últim Patriarca lectura obligatòria!

Mont-Tremblant, agost, 2008

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!