Espai de Dissidència

S’acosten nous comicis. Alguns analistes, al meu entendre sense massa perspectiva, tractaran d’interpretar-les com a una segona volta de les generals. No és el meu cas. Ambdues convocatòries -locals i europees- tenen lògica pròpia. Ho és clarament en el cas de les municipals, on sovint la persona de l’alcalde i els èxits i fracassos tangibles dels anys pròxims pesen més que la situació general (tot i que aquesta és rellevant, també). Ho és també les europees, en què l’electorat, intuïtivament conscient de la irrellevància del Parlament Europeu en els tripijocs bruts de Brussel·les, tendeix a exercir un vot de protesta, majoritàriament en clau nacional. És per això que aquestes darreres, innòcues per a la política europea, solen tenir conseqüències explosives en la dimensió més propera.

Les previsions, en aquesta època de volatilitat, són incertes. A nivell català, caldrà veure si l’ofensiva de l’establishment, via mitjans de comunicació, amb la inestimable col·laboració de la inconsistència política, permetran sobreviure a uns comuns que prometien un canvi de rumb, sense els vots ni els instruments (i potser, tampoc, la força moral) per aconseguir-ho. Caldrà veure on aterra el paracaigudista Valls, i si caurà víctima del foc enemic, o com és més probable, del foc amic. Caldrà estimar el temps que ERC triga a penedir-se d’haver triat un candidat tan simbòlica com problemàtic com l’exconseller d’educació Maragall, poc amic de consensos i de tracte difícil. Caldrà esbrinar si Junts per Catalunya aguanta l’ofensiva a dreta i esquerra (i sobretot, la més preocupant, la de dalt, que no suporta un Puigdemonisme que va trencar amb les capelletes convergents de la banda alta de la Diagonal). Caldrà comprovar fins a quin punt es recupera un PSC amb voluntat suïcida, si la CUP sobreviu a les pròpies contradiccions i si PP esdevé, potser definitivament, extraparlamentari. Per descomptat, caldrà veure com queda el mapa municipal, fet que hauria de comportar anàlisis més que detallades.

Ara bé, en tant que vot protesta, expressió de descontentament, voluntat rupturista, caldrà vigilar què passa amb les europees. Probablement la ultradreta posi l’ai al cor al sistema (i a la voluntat de convivència) i Podem aturi la seva sagnia possibilista. Caldrà esbrinar què passarà a Catalunya. Aconseguirà l’independentisme arribar al 50%? Fins a quin punt el president Puigdemont pot acabar colpejant l’orgull ferit d’un nacionalisme espanyol cada vegada més anacrònic? Es pot entendre aquests comicis com una enquesta? Com un desig? Com un plebiscit?

El context actual el podríem definir de calma tensa. Les humiliacions a diari del Suprem, les mentides per sobre de les possibilitats de les institucions de l’estat, les ànsies autodestructives de l’espanyolisme recalcitrant no fan sinó reforçar la determinació independentista. Ara per ara es veu com a una utopia una possibilitat d’entesa que es pugui ventilar en una reforma. Han passat massa coses, s’ha insultat massa, s’han ferit massa orgulls, i hi ha hagut massa silencis i complicitats entre aquells que haurien d’haver sortit a defensar la democràcia. És per això que caldria una victòria contundent de l’independentisme, i que això pogués servir per activar, ja sigui a l’exili, ja sigui a la clandestinitat, ja sigui a plena llum del dia desobedient, la República, les seves accions i institucions. Viure al marge d’Espanya. Fer que cap jutge, policia, administratiu o carter tingui cap autoritat entre la ciutadania d’una República que, emocionalment ja ha desconnectat.

Com no pot ser d’altra manera, el dia 26 de maig cal anar amb el vot entre les dents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!