Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de juliol de 2018
0 comentaris

L’obsessió contra Rússia

El campionat mundial de futbol ha funcionat, tal com és habitual en aquesta mena d’esdeveniments, perquè el país amfitrió projecti una imatge pública d’eficiència i modernitat, i solen funcionar com a esdeveniment diplomàtic de primer ordre. En aquest sentit, i com era d’esperar, Rússia ha complert amb les expectatives. Els organitzadors han demostrat grans habilitats pel que fa a ordre i control, i han permès exhibir al món un missatge diplomàtic, tractant d’obrir-se a un món globalitzat i trencant amb certa tradició d’hermetisme. En certa mesura, l’esdeveniment ha funcionat com els Jocs Olímpics de Pekín de 2008, en què les autoritats xineses volien entrar al món globalitzat per la porta gran i, tot desfent els prejudicis anteriors, mostrar certa sofisticació tecnològica i obertura política i social.

L’operació d’imatge sembla haver funcionat. Ara bé, Rússia continua al punt de mira dels mitjans occidentals. En els darrers anys, especialment a partir del moment en què, amb el nou segle, Vladimir Putin ha liderat una transformació radical de la dinàmica decadent que va prosseguir a la caiguda del mur de Berlín, Estats Units, i sobretot, una Unió Europea segrestada per l’ordoliberalisme (i l’agenda geopolítica) alemany, ha estat diana de tots els atacs diplomàtics haguts i per haver. No sense cert fonament, Moscou ha estat acusat d’ingerències diplomàtiques dins la UE, de tenir un règim autoritari, o de mantenir una política neoimperial en les seves àrees d’influència heretades del període de la guerra freda. Putin ha estat blanc de totes les crítiques, i les seves maniobres polítiques per mantenir-se en el poder han estat obertament criticades (mentre els seus índexs de popularitat al seu país es mantenen molt elevats. Això s’ha traduït en diverses sancions (amb l’excusa de la seva intervenció al conflicte ucraïnès o en l’annexió de Crimea) que sovint han anat més enllà de la dimensió purament política i s’ha portat al terreny de l’esport, amb amplis boicots esportius a partir d’acusacions de dopatge. Caldria ser molt innocents per no reconèixer que aquestes acusacions no van mancades de fonament real. Ara bé, cal ser molt hipòcriques per deixar de pensar que Moscou no actua de manera similar amb què ho fa Berlín, Brussel·les o Washington, i que la persecució a les trampes esportives té un biaix molt subjectiu. En el fons, les coses no han canviat tant respecte l’època de la Guerra Freda, i anteriorment, respecte a certa por irracional respecte a l’amenaça que ve de l’est. Per posar un exemple més o menys estudiat, ja a l’època tsarista, era habitual atribuir als atemptats nihilistes de finals del XIX a les societats secretes de matriu russa. O les reticències de Napoleó al veí oriental. O les batalles inacabables dels reis prussians del XVIII respecte a l’amenaça russa.

El cert és que molts pensaven que amb l’enfonsament del comunisme, les tensions entre est i oest s’apaivagarien. Els fets ho desmenteixen. En la història oficial, és a dir, al relat falsificat dels “nostres”, el cert és que la victòria del capitalisme respecte del comunisme, futbolísticament s’acosta més a un partit guanyat a la pròrroga i als penals que a una victòria per golejada. A la dècada dels seixanta, els soviètics anaven guanyant, i només les febleses internes i alguns errors estratègics van marcar l’ensulsiada del projecte leninista. El gran pes de la victòria aliada contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial es deu a la potència i els milions de víctimes de l’exèrcit roig.

A tot això hi ha l’agenda de Berlín. El centre i l’est d’Europa han estat habitualment un espai de disputa entre interessos russos i germànics. Potser no hi ha territori que ho exemplifiqui millor que una Ucraïna dividida entre la matriu occidental i l’oriental. Les sancions a Moscou pel suport als ucraïnesos del Donbass, o l’annexió de Crimea (previ referèndum, i tenint en compte que la península fou una cessió territorial de l’era Khrutxev) ha estat l’excusa per fer alinear la UE respecte als interessos de Berlín, malgrat els prejudicis a la indústria italiana o uns productors agraris de les terres de Lleida cada vegada més emprenyats respecte a una mesura poc lògica.

Hi ha, a més, la possibilitat de Moscou d’establir aliances amb Pequín, Iran, o les regions de l’antiga ruta de la seda, que en uns moments d’alteració de l’antic ordre mundial, representen una amenaça de la preeminença d’una Europa que ha comès errors estratègics de gruix al llarg de la darrera dècada (com les intervencions al nord d’Àfrica o al Pròxim Orient), i en un moment en què els Estats Units de Donald Trump semblen replantejar-se el globalitarisme dels tractats de lliure comerç. Aquí hi ha la clau de bona part d’un conflicte disfressat de bones paraules com democràcia, on precisament Europa passa per sotmetre a un càstig brutal a la societat grega o tolera una involució brutal de la democràcia a Espanya. En aquest sentit, sembla que tornem a l’estúpid prejudici de “Rússia és culpable”. Només ha faltat l’eliminació de “la roja” a mans dels russos.

 

Nota: Article publicat a la Revista Mirall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!