Espai de Dissidència

Sóc d’aquest estrany col·lectiu a qui va deixar d’interessar el futbol a partir del moment en què les televisions de pagament van transformar-ho tot. Per a mi, a més, va ser traumàtic quan el Barça va tacar la seva samarreta amb el nom d’una monarquia petrollera a la recerca de respectabilitat. En aquest sentit, sóc molt fan de Tony Judt, que al seu llibre Postwar va explicar com les lligues nacionals de futbol (ell pensava en la lliga anglesa), compostes per equips arrelats a determinades localitats, amb jugadors de la regió, havien exercit com a eines de cohesió nacional.
Evidentment, tampoc crec que un retorn al passat sigui la millor manera de tirar cap endavant. Ara bé, la idea d’una superlliga no tindria per què ser tan dolenta. No ho veig tant com a un club de rics, sinó com a un intent d’emancipar-se de les tòxiques i corruptes federacions de futbol (un cau de reaccionaris, crec recordar que va dir una vegada Borja de Riquer en una de les seves classes). El model nord-americà de lligues professionals, fet amb esperit purament comercial i empresarial, té algunes coses bones. A tall d’exemple, els topalls salarials; les fórmules de reclutar les figures emergents, o fins i tot cert igualitarisme entre jugadors a l’hora de repartir-se els beneficis.
Certament, la cobdícia de clubs, el diner fàcil de les televisions i les apostes, el que ha fet és arruïnar els propis equips a partir de salaris immorals. A més, en el cas de lligues com l’espanyola, les interferències polítiques també juguen negativament en el camp de la competició. Finalment, l’arribada de diners de procedència tèrbola als clubs de futbol i les pròpies federacions (amb clubs en mans de mafiosos russos o prínceps del Golf) han acabat per afegir massa foscor en un esport que resulta cada vegada més un circ.
Efectivament, m’agradava el futbol, amb el seu component dramàtic, estratègic, operístic i vital, com podria agradar a Albert Camus. I en aquest sentit, una nova entitat que escapés del control de les federacions, podria no estar del tot malament. De la mateixa manera que un Barça en una lliga europea, i un futbol català on els clubs creessin una lliga professional separada de l’espanyola tindria moltíssim més interès que la disputa de partits amb equips mediocres.
Sembla que l’experiència avortada d’aquesta superlliga té a veure amb pressions més polítiques que per viabilitat econòmica. No crec que sigui una bona notícia. Com tampoc és una bona notícia un futbol desnaturalitzat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!