Espai de Dissidència

El passat Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per comprendre en perspectiva, el conflicte que pot suposar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país, i que probablement suposarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya. Tot i que en els darrers anys s’ha publicat molt sobre el tema (amb alguns volums més reeixits que altres) i els opinadors hem comès molts excessos articulístics, no hi ha res com mirar-nos qualsevol conflicte des d’una òptica més global, i des d’una mirada més de “Longué Durée” com ens aconsellava Fernand Braudel. De Riquer, que ja fa dues dècades va sacsejar el panorama intel•lectual amb la proposta interpretativa de la “feble nacionalització espanyola” al XIX com a explicació de l’absència de consens sobre la identitat a l’estat (i que per cert, fou rebut amb grans dosis d’hostilitat entre els historiadors acadèmics espanyols), sofistica i aprofundeix els seus arguments en el retrat del reiterat desencontre entre una Catalunya que cerca desesperadament un encaix en un estat que no és altra cosa que el residu persistent d’un antic imperi en decadència que només la neutralitat a les guerres mundials, i el seu alineament occidental durant la guerra freda va evitar una definitiva descomposició. 

Aquells qui hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca en l’etapa de la Transició constatem, primer amb intuïcions, i a mesura que més dades són revelades, en la certesa, que el procés polític seguí la lògica de consolidar el resultat de 1939, i que la democràcia vigent té el límit de no discutir l’ordre sorgit pel resultat de la guerra civil. En els acords no escrits (i també els escrits, com queda clar en el testament del general Franco), s’estableix la norma que l’ordre franquista no s’altera en l’essencial, que els dogmes polítics (unitat, símbols, monarquia, hegemonia econòmica de la Llotja del Reial Madrid) no es toquen, i que les llibertats són sotmeses a la vigilància permanent (i suspeses quan hi ha alguna amenaça que aquesta lògica es qüestioni).

La societat catalana que sorgeix del final del franquisme era ingènua, poruga, tímida, amb baixa autoestima, profundament traumatitzada, alhora que esdevenia també un focus de rebelió permanent. Barcelona era (i és) la capital de la dissidència global (a tots els nivells, social, polític, nacional). Es va arribar a un pacte mal entès: restabliment de la Generalitat a canvi de monarquia, (segons revela el darrer treball d’Enric Pujol sobre Tarradellas), a gaudir de certa visibilitat a canvi de no qüestionar la unitat. La societat catalana es va creure la propaganda d’una democràcia comandada (o esterilitzada) per franquistes, i feia el seu camí. Certament, les institucions catalanes, amb encerts de reconstrucció i renacionalització nacional en base a iniciatives de Jordi Pujol i de bona part d’una societat civil profundament democràtica, permet crear un ecosistema de mitjans en català, una escola amb immersió lingüística, una cultura que es pren seriosament a si mateixa,… i sobretot una cultura política antifranquista que topa creixentment amb el franquisme sociològic adherit en les institucions i l’imaginari espanyol, especialment quan la generació de postfranquisme desacomplexat assalta la Moncloa a partir de 1996.

La resta, més o menys, ja ho coneixem. La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte a l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006 i la trista comprovació de saber que els fantasmes del Valle de los Caídos s’apareixen sovint a les sales del TC el 2010.

Com ja he repetit en altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real amb Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tot el possible (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.

Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com a un igual, sinó com a un element subordinat de manera orgànica. De fet, és en la substància nacional, adobada amb un sentit religiós monoteista (Nació, com Déu, n’hi ha només una, i qui ho nega són heretges als quals cal enviar a la foguera) la que impedeix una relació normal. Bona part de la intel•ligència espanyola, que existeix i que calla per evitar patir una caça de bruixes (preguntem als escassos articulistes de Salamanca que defensaven el retorn dels papers de la Generalitat pel tracte reubut), és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir per una opinió pública a la qual s’ha alimentat a còpia de menyspreus i falsedats sobre la qüestió catalana.

Perquè,… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus impostos i inversions, i encara pitjor, que tingui el seu propi comitè olímpic o selecció de futbol? És possible que a l’aeroport de Sevilla hi hagi indicacions en català? És possible que un de cada quatre festivals d’Eurovisió el representant de l’estat sigui Antònia Font (reunits feliçment per a l’esdeveniment). És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui República? Suposo que algun alt funcionari espanyol mínimament intel·ligent i honest tremoli davant d’aquesta hipòtesi tenint en compte que el partit majoritari va fer un campanya per signar “contra los catalanes” i que el PSOE va patir un cop d’estat intern per evitar aquest famós diàleg. Per la nostra banda, si més no al principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de “cada uno en su casa, y Dios en la de todos”.

No cal ser historiador per mirar enrere. L’experiència compartida en aquestes darreres dècades ens indiquen que el diàleg pot estar bé com a principi filosòfic, encara que improbable a la pràctica. Quan una nació (o un individu, o un col•lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, en cap cas es pot oblidar. Per la banda hispànica, a l’altra banda, a l’estat, no hi ha ningú amb capacitat de reconèixer el mal causat, perquè el preu a pagar els sembla terribles: aparèixer com a culpables d’un trauma nacional històric, com els almiralls Cervera i Montojo, que el 1898 van aparèixer com a culpables de la derrota davant els Estats Units, quan en realitat eren els caps de turc d’un conjunt d’errors polítics i de pressió mediàtica.

Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual). No hi pot haver cap confiança en mantenir una relació que només ha servit per alimentar el ressentiment mutu.