Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
And there is not future / in England’s dreaming /No future /No future for you/ No future for me
Sex Pistols
A principis de 1977 la banda de punk-rock Sex Pistols enregistraren God Save The Queen, la que seria la seva cançó més emblemàtica. També, segons el crític musical Alexis Petridis, la més censurada del pop britànic. El grup liderat per Johnny Rotten aconseguí una atenció en base a l’escàndol d’una provocativa lletra que atacava una monarquia, encara símbol de l’orgull de la Gran Bretanya, i a l’habilitat per convertir els seus concerts en batalles campals. Malgrat que les emissores de ràdio i cadenes de venda de discos boicotejaren el single, aquest assolí el número dos de la llista d’èxits. Al cap i a la fi, més enllà d’una estètica trencadora i una tècnica musical lamentable, aquest grup d’adolescents suburbials de classe treballadora havien aconseguit posar lletra a la depriment música que s’anava estenent al creixentment desmoralitzat Regne Unit de la dècada dels setanta. Unes paraules que van acabar essent profètiques de les dècades posteriors, que anticipa el final del consens keynesià i l’inici d’un conjunt de transformacions en la dinàmica d’un present neoliberal i hiperindividualista: no future.
El mateix any, el sindicalista Roger Chater, titulava un informe comptable sobre la situació econòmica del moment Winter on Discontent, tot fent referència a una de les frases del drama de Shakespeare, Ricard III; Now is a Winter of Our Discontent. Uns quants mesos després, en una onada de vagues i aldarulls sense precedents arreu, en el context d’unes condicions meteorològiques especialment crues, l’editorialista del The Sun, Larry Lamb féu servir aquesta expressió per descriure aquest període de conflictivitat comprès entre octubre de 1978 i març de 1979. Un període en què les vagues de transportistes, infermeres, escombriaires, ferroviaris, miners o treballadors industrials amenaçaven amb el col·lapse del que encara, es considerava una gran potència. Com a macabre símptoma d’aquesta crisi, fins i tot els enterramorts d’algunes regions angleses s’havien negat a donar sepultura als difunts tot propiciant l’acumulació de cadàvers al dipòsit fins al punt fins al punt que les autoritats havien considerat llençar-los al mar.
La gestació d’una revolució conservadora
Afirmava Tony Judt que totes les revolucions polítiques de rellevància vénen precedides d’una transformació del panorama intel·lectual. I, encara que la conjuntura econòmica de finals de la dècada dels setanta es caracteritzava per la crisi energètica de 1973 i una inflació desbocada, el malestar era preexistent. La victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no podia amagar la ruïna econòmica i material d’Europa ni podia fer oblidar que, bona part del conflicte venia motivat per l’ensulsiada del model capitalista liberal, responsable de la llarga depressió de la dècada de 1930. Així, els britànics decidiren prescindir del món vell i aristocràtic representat per Winston Churchill i establiren allò que els historiadors hem vingut anomenant com a “consens keynesià” o socialdemòcrata, amb la reducció de les desigualtats socials i la intervenció de l’estat com a regulador de l’economia. El context de guerra freda, amb l’amenaça (i per a molts esperança) comunista també resultava ser un estímul per proveir de serveis públics gratuïts (especialment sanitat i educació), sistemes de pensions públiques, habitatges de lloguer municipal assequibles, i increments salarials notables, amb lleis i regulacions que atorgaven un poder considerable als sindicats.
Tanmateix, algunes coses estaven canviant. En primer lloc, la pompa, circumstància i autoestima britànica no podia ocultar el desmantellament del seu antic imperi. Més enllà de les independències de les antigues colònies, dissimulades rere l’aparença d’una Commenwealth, la pèrdua dels territoris d’ultramar implicaven la desaparició d’una de les seves principals fonts d’ingressos. El sistema de wellfare instaurat a la fi de la guerra havia universalitzat serveis, encara que sovint subfinançats, deficitaris i mal administrats. Els habitatges públics, d’estètica casernària i segregats dels centres de les ciutats, havien acabat esdevenint guetos; malgrat una certa convergència salarial i d’ingressos, les desigualtats ocultes es mantenien tan sòlides com sempre en una societat britànica caracteritzada per rigideses i classismes. Tot plegat, es mantenia un malestar social subjacent, sovint expressat en cultures juvenils rupturistes, confrontacions generacionals i una certa desesperança existencial com la descrita a les obres teatrals de John Osborne, o com les lletres explosives i acords desafinats dels Sex Pistols.
De fet, el maig parisenc de 1968 pot entendre’s com una revolta contra aquest món esclerotitzat de postguerra, com a una protesta individual enfront a les rigideses del sistema i com a un dissentiment provocador respecte a un ordre asfixiant. Tanmateix, com assenyalen alguns analistes posteriors com Francesc Marc Álvaro, també com del triomf de l’hedonisme egocèntric per damunt de l’esperit comunitari, com a indici de ruptura respecte els nexes socials que cohesionen una societat. I això presagia, en certa manera, el que s’esdevindrà a partir de la dècada de 1980, i que a la Gran Bretanya prendrà el nom propi de Margaret Thatcher, en el fons l’encarnació d’aquest fantasma difús d’aquesta revolució política que, com assenyalava Tony Judt, catalitzava aquesta transformació del panorama intel·lectual gestada al llarg dels setanta.
L’hivern
El context econòmic dels anys setanta havia estroncat les tres dècades de creixement i prosperitat de postguera. El primer clau al taüt del consens keynesià el va donar el president Richard Nixon el 1971, en acabar amb la convertibilitat del dòlar. Les despeses sense fi de la guerra del Vietnam va empènyer el president nord-americà a dissociar la moneda del patró or per fer servir la màquina d’imprimir diners a fi de poder continuar omplint el pou sense fons del conflicte asiàtic. Dos anys després, i arran d’un nova confrontació bèl·lica a Pròxim Orient, la guerra del Yom Kippur, implicà la restricció de la producció de petroli per part dels països exportadors de petroli organitzats al voltant de l’OPEP, tot multiplicant el preu del barril en una societat absolutament dependent d’aquest combustible. La conseqüència fou una crisi fonamentada en el que els economistes han denominat com a “estanflació”, un fenomen en què es combina un estancament econòmic amb una inflació elevada. Això genera tensions internes dins de cada país. En el cas britànic, l’absència de creixement i l’esclat inflacionari comença a tenir els seus efectes tòxics dins d’una societat amb antagonismes larvats. Explica Tolstoi que les famílies felices s’assemblen. Les infelices ho són cadascuna a la seva manera. La pèrdua de valor de la lliura britànica, que arriba al 26,9% el 1975 implica un empobriment generalitzat de les classes mitjanes, i desferma un seguit de vagues entre els treballadors industrials per mantenir un poder adquisitiu erosionat. Uns sindicats forts i ben organitzats en les grans empreses desfermen un seguit de conflictes per aquest període. Tant el govern conservador d’Edward Heath (1970-1974) com els laboristes de Harold Wilson (1974-1976) i James Callaghan (1976-1979) fracassen a l’hora de fer front a la situació. No només això, sinó que demostren una gran incapacitat a l’hora d’establir estratègies coherents i d’assolir un mínim d’autoritat entre l’expansió exponencial dels conflictes.
De fet, la intervenció política, més que solucionar problemes, sembla atiar-los. Uns sindicats decidits i segurs de sí mateixos fan servir tàctiques de negociació i confrontació directa amb la patronal. Contravenint els consells i ordres del govern, que pretén fixar uns increments salarials molt per sota de la inflació per evitar que aquesta es dispari, els empresaris prefereixen arribar a acords particulars amb els líders sindicals al marge de les directives governamentals. Aquesta acció deixa en evidència el propi govern, ultrapassat pels esdeveniments. L’èxit en alguns conflictes laborals empeny a un sector públic (en especial el sector sanitari, empleats municipals, personal administratiu) amb uns salaris molt inferiors al sector privat, i que comença a protagonitzar vagues i mobilitzacions que escenifiquen un caos de ressons prerevolucionaris. Als hospitals només s’atenen les urgències. Les escombraries s’amunteguen a diversos barris. El transport deixa de funcionar. Als serveis de llum, gas i aigua sovintegen talls de subministrament. Els morts no són enterrats… Davant aquesta pressió, alguns municipis, tot imitant les patronals, prescindeixen de les ordres taxatives de Callaghan i el seu implacable Canceller de l’Exchequer (ministre d’Hisenda) Denis Healey de no apujar salaris per damunt del 5%, i negocien alces clarament superiors a fi que els treballadors públics deixin de perdre poder adquisitiu de dos dígits anuals de percentatge. Per a assumir la despesa, ajuntaments i regidors tiren de dèficit, o apugen unilateralment impostos. Les classes mitjanes, petits botiguers, rendistes, estalviadors (i base electoral tradicional de l’oposició Tory) observen entre espantats i indignats aquests desordres públics, l’alteració constant de la vida quotidiana, la creixent càrrega impositiva i l’imparable disminució del valor del seu capital.
En aquesta situació límit, el Regne Unit ha de passar per la humiliació de sol·licitar ajut financer al Fons Monetari Internacional. No era l’FMI sorgit de Bretton Woods, abocat al suport de la reconstrucció ordenada de la postguerra. Es tractava d’una institució ja colonitzada pels Chicago Boys que, tot just feia pocs anys, havien imposat una teràpia de xoc, manu militari al Xile de Pinochet. Així que, a canvi de 2.300 milions de lliures, el govern imposa un seguit de reformes d’orientació neoliberal, amb un programa de reestructuració econòmica que comporta incrementar el nombre d’aturats (ja el 1977, aquest se situava cap als dos milions en un país on feia dècades hi havia plena ocupació), reduïa subsidis, retirava fons de finançament als serveis socials i instaurava un seguit de reformes laborals que implicava la creació d’una nova perifèria de treballadors a temps parcial, amb desprotecció social, sense aixopluc sindical. La conseqüència és doble: la primera, econòmica, en comportar una reducció del creixement, empitjorament de la situació social i increment de desigualtats; la segona política, les classes treballadores viuen com a una amarga traïció del partit laborista, el seu punt de referència, el partit que sempre ha estat expressió de les seves inquietuds i anhels.
En tot aquest cúmul de despropòsits, l’hivern del descontentament s’esdevé una mena d’esclat furiós per part de tots i cadascun dels sectors de la societat britànica. Tothom és infeliç a la seva manera, i la quotidianitat és alterada a tots els nivells, entre el ressentiment d’uns treballadors abandonats a la seva dissort, i unes classes mitjanes horroritzades per l’alteració de l’ordre, tot plegat en uns mesos, especialment a principis de 1979, en què es registren les temperatures més baixes des de 1962.
Crisis, what crisis?
El 1975 el refinat grup de pop britànic Supertramp publicava el seu àlbum Crisis, what crisis. En plena depressió arran de l’increment desmesurat del preu del petroli de 1973, a la portada, sota un para-sol taronja s’exhibia un personatge còmodament assegut en una gandula de platja disposat a gaudir d’un dia de plaer. Al fons, i en blanc i negre un inquietant panorama de xemeneies i runa suburbial s’exhibia com a contrapunt d’una felicitat impossible en la paradoxa dels elements contradictoris. Probablement aquest cèlebre fotomuntatge devia inspirar un periodista del sensacionalista i conservador The Sun, quan el gener de 1979, de retorn d’un viatge per l’illa caribenya de Guadalupe, i en el moment d’una inacabable vaga de transportistes, Callaghan va minimitzar la situació d’esclat social a la Gran Bretanya féu servir aquest titular per resumir l’actitud del primer ministre.
La crisi política seguí a la inestabilitat social. En una Anglaterra fatigada, enfrontada i desmoralitzada, i després de perdre una moció de confiança el mes de març, es convocaren noves eleccions. El Partit Conservador, liderat per una enèrgica Margaret Thatcher, que havia sabut catalitzar la indignació de les classes mitjanes en aquesta dinàmica de vagues, conflictes, aldarulls al carrer, irrupció de piquets als hospitals i alteració del funcionament de les institucions, obtingué una contundent victòria electoral. Thatcher va saber mobilitzar el seu electorat a partir de la seva reiterada insistència en la necessitat d’aplicar mesures radicals, de voluntat de fer servir les institucions per esclafar els sindicats i posar fi amb contundència a vagues i manifestacions. La líder conservadora també es va beneficiar de la desmoralització de les bases laboristes, abandonades per un partit que començava a assumir, silenciosament, els principis rectors del Consens de Washington, i que precisament per això, esdevenia un partit creixentment dividit, enfrontat i ideològicament derrotat. Les revolucions polítiques de rellevància vénen precedides d’una transformació del panorama intel·lectual. I la batalla de les idees l’havien començat a perdre. La travessa del desert tot just l’havien iniciat.
Com una metàfora, el baixista dels Sex Pistols, Sid Vicious, tot just acabava de morir d’una sobredosi a Nova York. En certa mesura, el malestar social britànic, expressat en l’himne apòcrif God Save the Queen, havia viscut una intensa agitació fins al punt que les classes populars, més que una revolta, havien experimentat les convulsions pròpies de l’heroïna, prèvia a la seva, qui sap si definitiva defunció. Al cap i a la fi, tot un món, el somni anglès de les classes treballadores s’havia quedat sense futur…
Respon a Joan Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En un país extramadament pobre no hi ha una persona que té tota la riquesa i només s’ha de redistribuir. Si instauresis un sistema igualitari seguirien sent pobres.
La diferència és bona, la igualtat i la uniformitat és dolenta perquè potser comences amb el tema economic però després passes a la igualtat de pensament i de moral. A part que si la la igualtat és la prioritat i no la pobresa també pot ser la igualtat en la misèria.
Per altra banda perquè no es parla ja de la plusvàlua ni de conquerir les eïnes de producció? Actualment el que es proposa es treure diners d’uns i donar-los a uns altres en espècies. Enlloc de que les persones fagin els diners per elles mateixes eliminat la plusvàlua.