Espai de Dissidència

He evitat, tant com he pogut aquesta estranya campanya, aquestes eleccions que haríem pogut evitar si el senyor Sánchez hagués pactat, com esperava la immensa majoria, amb l’esquerra. He evitat tant com puc aquesta campanya perquè les meves previsions s’han acomplert. Un concurs a veure qui la deia més grossa, qui tenia més llarga la bandera, i qui prometia reprimir més als heretges catalans. 

No sé si valdria la pena batejar això que passarà demà com a “les eleccions suïcides”. És obvi que l’establishment espanyol, amenaçat des de diversos fronts, ha intentat buscar una nova oportunitat per provar sort amb aquest somni humit feixista. Potser per això, clarament han jugat a desdibuixar Rivera i emportar-se un electorat feixista (conscientment o no) envers a la marca original: VOX i de les JONS, mentre que el PP, increïblement supervivent, sota una marca blanca de l’Aznarisme sembla tenir les mateixes intencions que una vegada va confessar Franco “som davant l’abisme, i hem decidit de fer una passa endavant”.

Ara bé, si hem de destacar el premi Darwin de l’any, li haurien d’atorgar a Pedro Sánchez, l’home que no va voler regnar, perquè obeïa reis posseïts. Ha muntat unes eleccions en el pitjor moment. Unes eleccions on, fora de parlar sobre un genocidi contra la dissidència, no hi ha una sola proposta que entri en el terreny de la política ni la realitat, amb una degradació del sistema que fa feredat, amb una situació en què em costa entendre com no hem proclamat ja la independència, perquè potser és millor una mort ràpida que una lenta, millor la incertesa de la revolució que la certesa de la repressió.

Demà, com no pot ser d’altra manera, aniré a votar. No salvaré el món, no serà un acte heroic, tanmateix, votar republicà és millor que altres votin els hereus de Franco, per acció o omissió. I aquesta tarda, faré sociabilitat en algun acte de l’extensa agenda del Tsunami.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!