Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 de juliol de 2017
2 comentaris

L’esquerra inconsistent

Una de les aparents paradoxes de la nostra història és el de la pròpia creació del PSUC. Organitzat a corre-cuita el juliol de 1936, quan encara hi havia aixecades les barricades de la revolució llibertària encetada pels anarquistes catalans, va assumir la voluntat de desmantellar les col·lectivitzacions espontànies que sorgien arreu. La seva aliança amb la Generalitat, el fet que sorgís entre bona part de les classes mitjanes professionals i quadres marxistes, i que actués al dictat de Moscou va marcar una actuació que, fonamentalment anava dirigida a acabar amb la Revolució… en nom de la Revolució, fet que van començar a assolir després del cop intern del maig de 1937. El PSUC, que sens dubte al llarg de la seva extensa història ha tingut moments tant de misèria com de glòria (va ser l’oposició més organitzada a la fi del franquisme), va tractar tothora d’exercir un cert control sobre la societat i, com a mínim, establir certa ortodòxia marxista entre el món polític.

Les contradiccions entre retòrica revolucionària i vocació autoritària va prosseguir al llarg de la Transició. Cert que la capacitat d’organitzar bona part de l’oposició li va conferir un gran prestigi públic,… i tanmateix els seus quadres no van dubtar a desmobilitzar bona part dels ciutadans i treballadors que havien posat contra les cordes al franquisme i es van integrar còmodament en els sistema, generant un sentiment important de frustració. La renúncia a la República, l’acceptació de la monarquia, el silenciament de la dissidència interna van ser episodis que van tenir com a efectes una profunda frustració i certa resignació entre bona part de la gent. En certa mesura, la “traïció dels líders”, en descriptiu enunciat de Lluís Maria Xirinachs, establia la falsa oposició que resulta un episodi interessant de 1984, l’excel·lent obra d’Orwell que parla de com els sistemes totalitaris esclafen les llibertats de l’individu, a partir de l’enaltiment de la impotència (i creieu-me, Orwell, després de la seva experiència catalana, sabia de què parlava!)

El PSUC, tal com fou creat i desenvolupat, ja no hi és. Tanmateix, bona part de l’herència i les formes han sobreviscut, primer mitjançant ICV, i posteriorment, vers el món dels Comuns, que van surfejar en l’onada del 15-M, i semblen haver topat amb l’escull del Referèndum (pobre Procés Constituent, van estar a punt de menjar-se el món, i van ser devorats per les restes del naufragi comunista). Els Comuns, que van assolir uns èxits inicials, tanmateix van començar a defallir a partir del moment en què el fracàs de Syriza (de la qual ja no en parlen mai) va actuar com a frustrador de milions d’europeus.

El referèndum de l’1-O sembla que pot ser l’acte més rupturista que protagonitzi la societat catalana des de la revolució del 19 de juliol de 1936. I, tot ressuscitant els fantasmes, en nom de la “revolució”, una part de l’esquerra que parla amb l’altivesa intel·lectual d’en Solé Tura, volen sabotejar la revolució. Busquen excuses amb les mateixes idees (i la mateixa mala llet) amb què es volien carregar les col·lectivitzacions per tornar les empreses als seus amos (potser, perquè en el fons, representaven els amos emboscats)

Les excuses d’aquests dies són, objectivament delirants. No és el referèndum que voldrien (tothom hi estaria d’acord, l’ideal seria que fos acordat, i cal ser molt curt o tenir molta mala fe que sense la unilateralitat, l’estat sempre bloquejarà qualsevol solució negociada). Afirmen que representa als antics convergents, la burgesia, i no sé qui més (com si ells fossin el veritable proletariat disposat a sacrificar-se en nom d’una surrealista realpolitik ), que les classes treballadores necessiten altres coses (no especifiquen quines), i que ells sí són revolucionaris (imagino que sense revolucions). En resum, que tot parafrassejant un conegut proverbi espanyol, entre “República Catalana en mano” i “Federalisme fraternal volando”, prefereixen la segona opció: o el que és el mateix, mantenir-se sota el jou de la monarquia postfranquista i ajornar la ruptura sine die.

Jo em pregunto què passaria si una iniciativa popular potent fos capaç d’organitzar un referèndum a Barcelona sobre la idea de limitar, per llei, el preu de l’habitatge. Evidentment això aniria contra la llei, generaria molts problemes, seria una idea molt rupturista,… i tanmateix, raportaria beneficis extraordinaris per a la majoria de la població, a costa de perjudicar especuladors, inversors immobiliaris, i alguns estalviadors de classe mitjana que van heretar pisos i que tenen com a font d’ingressos el sobrepreu. Probablement ens trobaríem un 70% de beneficiaris respecte (essent generosos, un 30 % de perjudicats). L’Ada Colau, que va catapultar la seva carrera política a partir de la qüestió, estaria en contra d’un referèndum com aquest? D’una mobilització d’aquestes característiques? No és una pregunta retòrica. Li ho hauríem de preguntar. Tanmateix, ara per ara, no tindria cap credibilitat una mobilització com aquesta, perquè el moviment dels Comuns es nega a plantejar en quin règim volem viure els catalans.

Això són coses d’una esquerra inconsistent, i una inconsistència que perjudica precisament les esquerres.

  1. Molt encertat Xavier. L’esquerra d’ordre no és una cosa d’ara sinó que ja ve de lluny, i el tuf soleturista de tot plegat és insuportable.

Respon a Jordi navarro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!