Espai de Dissidència

Quotidianament, veig molts mestres i parlo amb ells. Des del trist consol que els meus trenta anys d’experiència docent en tots els nivells educatius m’ofereixen certa perspectiva històrica, es pot dir que he assistit a una llarga evolució de les institucions educatives, des de la precària construcció de la democràcia a la seva –en termes de la innovació gastronòmica- deconstrucció, contemporània. Com tot sentiment complex i contradictori, m’és cada vegada més difícil fer balanços i anàlisis més o menys realistes, comprendre què és allò que està passant a les aules i a les sales de professors, als claustres i als despatxos. Llegeixo, pràcticament cada dia, textos normatius, informes, comentaris de suposats experts i articles acadèmics sobre la matèria, a banda d’escriure’n alguns. I tanmateix, tinc la sensació que els meus coneixements literaris em resulten més útils per tractar d’entendre la malaise que percebo en el col·lectiu docent, i més enllà, que qualsevol tractat, ponència o comunicació congressual sobre educació.

La malaise és una expressió francesa que, un traductor mandrós podria definir com a “malestar”. Tanmateix, el terme és quelcom més profund, i aplicat als veïns del nord té a veure amb certa insatisfacció existencial sobre com les il·lusions del passat s’esvaeixen com els vaixells es perden horitzó enllà. Més enllà del recurs fàcil a atribuir els mals a les retallades o l’endèmica desinversió (fet estadísticament comprovable) veig més aviat un procés de subversió en continguts i objectius, i que des d’unes formes d’aparent modernitat, determina un procés involutiu i fins i tot reaccionari.

Anem a pams. L’escola mai no ha estat un estany plàcid, i sovint és mereixedor de crítiques per les rigideses del sistema i aquest incombustible component d’enginyeria social sempre anhelat per estats i elits dominants. Tanmateix, i per aquells que vam tastar, ni que fos en dosis homeopàtiques, la droga meritocràtica d’uns temps en què l’espai escolar esdevenia un pilar dels estats del benestar, una construcció de futur on la societat havia d’aspirar a convergir, la realitat actual comença a ser depriment. Certament, una part substantiva de la societat va fer un veritable salt endavant pel que fa a capital cultura i educatiu. Per sort, alguns hem pogut participar en la formació de la generació, malgrat tot, més culta i informada de la història –si més no, estadísticament-. I tanmateix, les relacions subtils de poder, en un país on un bon cognom resulta més útil que un parell de doctorats, les habilitats i coneixements adquirits no sempre s’han traduït en millores tangibles, ni individuals ni globals. Malgrat totes les crítiques al sistema, la societat catalana, i l’occidental, ha fet passes endavant, sense que això hagi servit per aturar una involució generalitzada, que es va iniciar fa més de quaranta anys, i que s’ha accelerat darrerament.

En una societat desigual, polaritzada, on ni tan sols un concepte geomètric com la piràmide serveix per comprendre la progressiva degradació sociològica del país, l’educació ja no sembla servir com a espai d’ordenació social. Zygmunt Bauman, a Wasted lifes, Modernity and its Outcasts,  considerava que la globalització eliminava el concepte de classe social per diferenciar entre els que vivien integrats en xarxes socials i econòmiques i la creixent legió d’exclosos del sistema, els “residus humans”, que sobraven en una societat cada vegada més polaritzada. Ulrich Beck, a la seva “Societat del Risc”, per la seva banda, alertava d’una progressiva “brasilerització d’occident”, és a dir, que el món europeu i nord-americà cada vegada s’assemblava més al convuls mapa social i geogràfic de les ciutats del gegant llatinoamericà: unes urbanitzacions protegides per tanques electrificades, guàrdies de seguretat i un ampli confort interior, on existia un ordre i normes clares, i un exterior caòtic i marginal de favelesinacabables de caos i violència, fonamentat en la llei del més fort. Les similituds històriques d’aquest pensador alemany les completava amb aquella imatge dual de l’era medieval entre les ciutats emmurallades que tractaven de protegir-se enfront la barbàrie feudal que l’envoltava. El cert és que el capitalisme neoliberal és una factoria de desordre, de fracàs i d’incertesa per a la majoria, i una precària seguretat fonamentada en la por per als de dins. Les imatges de caravanes d’immigrants d’Hondures i El Salvador, països fallits a partir del col·lapse de les seves institucions, davant dels passos fronterers dels Estats Units representen una imatge colpidora, i alhora, alliçonadora d’aquest model social i econòmic que actua com a una plaga de llagostes.

Això, per descomptat, té la seva repercussió a les escoles. Amb unes funcions cada vegada més desdibuixades, les escoles i els mestres no acaben de entendre la seva utilitat i funció. I els alumnes, a la seva manera, ho perceben. Quan amb vint-i-pocs anys sortia de l’escola normal aspirava –i, malgrat tot, encara ho faig- a què els meus alumnes acabessin amb els instruments necessaris per comprendre el món, i a la manera marxista –en el meu cas, més aviat llibertària-, transformar-lo d’acord amb uns valors humanístics a la recerca d’un món més just que necessàriament havia de traduir-se en els principis republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que, a més, comportés un cert repartiment equitatiu del treball i la riquesa. Ja tenia constància de la fúria dels elements contra els quals calia lluitar. Tanmateix, començo a témer que potser deixarem l’escola pitjor de com la vam trobar, en tant que espai estratègic d’una societat cada vegada més degradada i desigual.

I tanmateix, si ens mirem els edificis, si ens mirem els alumnes, si ens mirem la institució sembla que no passi res. Tanmateix, el virus del canvi, certa dèria per una “innovació” despolititzada (i precisament, carregada de política involucionista), sembla que va conquerint espais a partir del que Christian Laval considera la “nova raó del món”, l’home neoliberal, emprenedor destinat al fracàs, darrera baula de la cadena d’externalitzacions, d’un optimisme ingenu i impostat, d’acord amb una barreja de nova gestió d’empresa amb “pensament positiu” i filosofia low costestil Paulo Coelho. Bona part dels numerats que ens empenyen a fer a l’aula tenen a veure amb aquest circ: fer protagonistes del seu aprenentatge a nois i noies,… perquè es vagin acostumant a fer-se responsables dels seus fracassos en una societat on l’èxit serà reservat als de sempre; a què vegin com arrabassen la seva autoritat acadèmica a fi de devaluar els continguts humanístics; a deixar-se contaminar per les tècniques del management o a dissimular un profund i autoimposat autoritarisme en base a abusar dels “lideratges”.

Les competències bàsiques, recomanació de la reaccionària Unió Europea i prostituïda UNESCO, esdevenen “allò bàsic per competir”. La creixent burocràcia a les escoles recorda aquell manament de Sun Tzu, segons el qual els subordinats havien d’estar ocupats permanentment en activitats inútils per tal que no poguessin pensar, el nepotisme i el dit, s’imposen en una visió gerencial de l’escola. La democràcia dels claustres desapareix a partir d’una certa mística de l’autonomia de centre –que en realitat és la capacitat de manar de les direccions-, la pedagogia esdevé pensament màgic mentre que es tracta de ressuscitar velles metodologies enterrades per la seva ineficàcia. En altres paraules, el món està empitjorant, i sembla que l’escola té assignat el paper de contribuir a aquesta societat cada vegada més desigual i desesperançada, més indiferent a la injustícia, més sotmesa a la ideologia del mercat en què tothom sembla obligat a esdevenir un empresari de sí mateix, a un clima orwellià on els dissidents són titllats de reaccionaris.

La malaise s’estén. L’escola que volíem, avui és cada vegada més lluny Potser havíem estat massa ambiciosos en els nostres plantejaments. Potser encara no ho som prou.

Nota: article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!