Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

3 de febrer de 2007
0 comentaris

L’escena del futur

Dissabte passat vaig poder assistir, a Vilanova, a la presentació oficial del llibre L’escena del futur, sisè volum de la col·lecció Argumenta, publicat per El Cep i la Nansa, a Vilanova, el passat novembre.
El llibre, coordinat per Francesc Foguet i Pep Martorell aplega diverses veus agosarades per dibuixar una panoràmica àmplia, que surt del políticament correcte, sobre la situació del teatre en l’actualitat i l’evolució de l’escena catalana de les darreres dècades.
Atès que sóc un dels membres de l’equip Argumenta, les meves valoracions, molt favorables, resulten poc objectives, així que per comentar el llibre (una mena de pseudoressenya) utilitzaré una tècnica poc utilitzada per tal d’incitar a la lectura a tots aquells que es prenguin seriosament la cultura d’aquest país.
Us passo el mail que vaig passar a un dels seus coordinadors quan aquest va tenir l’amabilitat de presentar-me el guió de treball i les intervencions. Perquè, no us penseu que aquest és un llibre d’articles a l’ús. Es tracta d’una obra amb una arquitectura perfecta, amb un rigorós càlcul d’estructures, i amb una visió de conjunt encomiable.

Girona, 11 de març de 2005

Benvolgut Francesc

Malauradament, per problemes urgents, em serà pràcticament
impossible assistir demà a la discussió del guió Argumenta 8. De tota manera,
crec important fer la meva contribució al debat.

A un nivell general, la impressió que em queda del guió que
m?heu passat, i que coordineu en Pep Martorell i tu mateix, em transmeten
solidesa i equilibri. Veig que hi ha un triple objectiu (declaració
d?intencions als propòsits generals de la monografia) absolutament lògic;
valoració del passat immediat, crítica constructiva sobre el present i
prospecció de futur.

A l?hora de
concretar les contribucions, es percep clarament que es vol respondre a aquest
triple objectiu. Així, segons el que veig, Santamaria es preocupa de fer la
crònica de l?evolució històrica (una veu força autoritzada, per cert) tot fent
la introducció que ens situa i centra el tema (tot responent a aquest primer
objectiu); Molins (amb qui, per cert, acabo de compartir mitja hora de
conversa); amb la idea de les AAEE com a compromís cultural/social; Batlle-Simó
com a anàlisi dels corrents estètiques; Ramon, Raubert i Jané com a anàlisi de
les perifèries geogràfiques i artístiques [que personalment són les
intervencions que més interes em susciten] i Sansamo el paper de la crítica
teatral. Tot plegat, s?esdeve el cos central que tracta de fer un repàs agut i
transversal, tangent i secant [d?aquí l?interès per les perifèries] d?aquesta
gran àrea de la cultura, que tan bé coneixes. Finalment es repassa ambdós
objectius i es tracta de respondre al tercer (prospectiva) a partir del diàleg.

Cap, o poques objeccions al plantejament general. Quan parlo
d?anàlisis transversals, és obvi que m?estic referint d?aquelles intervencions
previsiblement més clàssiques; repàs històric, la dialèctica de compromís i
art, i l?anàlisi dels corrents estètics dels darrers anys. Quan em refereixo a
les anàlisis secants, m?estic referint a aquells que no són ben bé centrals
dins del món de l?art, encara que no per això menys interessant. De fet, el seu
coneixement ens permet disposar d?una perspectiva més profunda i global
respecte de la superficialitat dels qui, com jo mateix, tot i tenir provades
inquietuds culturals, no posseïm el detall i la complexitat d?un món que, tot i
ser-ne usuaris, no acabem de conèixer del tot. És a dir, permet una major
definició cromàtica del que resulten el conjunt d?arts escèniques. En aquesta
categoria podrien inscriure?s les intervencions sobre les poètiques de la
direcció i les perifèries geogràfiques i estètiques (quan parlo de perifèries
estètiques, també parlo de la dansa). Finalment, entrem en la tercera
categoria, la de les tangents, que tot i pertànyer, en principi, a un àmbit
geomètric extern al cercle, contacta i ajuda a configurar (i fins i tot a
centrar) el món de les AAEE. I quan dic centrar, també m?estic referint a la
funció de ?fixar? des de la imposició, voluntària o no, d?un cànon estètic.
Precisament aquesta darrera intervenció m?obre grans expectatives. Es tractarà
la qüestió de l?arbitrarietat del cànon? de la dictadura o no de la crítica?
del paper de la crítica a l?hora de generar discursos estètics dominants? de
l?excessiu paper de la premsa ( i dels canals mediàtics) a l?hora de magnificar
o ningunejar una determinada obra?

Sé que és absolutament complicat muntar una monografia que
tracti absolutament tots els àmbits, i que les meves preocupacions, fruit
sobretot d?una subjectivitat i heterodòxia provada, no són sempre les de la
majoria. Tanmateix, jo trobo a faltar un seguit de punts a tractar en aquesta
monografia. Sóc conscient que a) aquestes coses que diré venen massa
condicionades per les meves pròpies obsessions; b) constato la impossibilitat
que una monografia pugui satisfer absolutament a tothom (tret que tingui 1.000
planes); c) Malgrat tot, crec que, tangencialment (més metàfores de la
geometria), es podrien tractar en algunes de les intervencions (més feina de
coodinadors). Es tracta d?aquests:

AAEE i sociologia; quins canvis sociològics es poden
constatar al llarg dels darrers anys en el món del teatre, la dansa,?; d?on
vénen els actors, els tècnics, els directors, crítics, els autors? De quines
classes socials i a quins grups (socials, culturals,?) Les dificultats (o
impossibilitats) de professionalitzar-se. Les temàtiques tractades (i les
omitides). Per posar un exemple, la pràctica desaparició del contingut social
de bona part de les obres de teatre.

AAEE i mercat; la generació d?una indústria basada en; accés
a mitjans de comunicació (la culebrondependència), el recurs a figures
mediàtiques per atreure públic, el món de les capelles i capelletes a l?hora de
fer les programacions. En fi, el joc brut i les punyalades al darrere ? del
teló!

AAEE i públic. Transformació social del públic? El seu paper
dins l?obra? La dependència de les escoles enfront a la crua realitat d?allò
que diuen mercat? Què és allò que espera el públic? Qualitat i quantitat,
vulgarització i elitisme, en fi, aquesta mena de coses tan provocadores, debats
mai acabats, encara que també necessaris.

En fi, si he de fer una crítica al guió, és que potser em
sembla massa políticament correcte.

De tota manera, reitero, en general, el veig molt bé, clar,
diàfan, equilibrat, i més que probablement rigorós i elaborat. Factoria Foguet,
vaja!

En fi, molta sort !(o hauríem de dir una altra cosa,
tractant-se de teatre)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!