Espai de Dissidència

Som un país amb una autoestima força malmesa, fruit de múltiples complexos i un estret marge de moviment. Som una nació, que veu qüestionada la seva existència dia sí, dia també, de manera que les injeccions de moral sempre són benvigudes i necessàries, per almenys anar tirant i fent allò tan català del qui dia passa, any empeny.
Una d’aquestes darreres injeccions ha arribat en format televisiu. Tot i que hi ha aspectes millorables i que el poder montillesc ha fet esforços per erosionar-la, la Televisió de Catalunya té un gran nivell, del millor que es pot veure en analògic, digital terrestre o satèl·lit. És una cadena generalista força equilibrada, amb rigor i capacitat de risc. Tot i que els diktats polítics actuals fan el possible per desdibuixar aquesta televisió nacional, els professionals que hi treballen fan tot el possible per resistir. Més o menys com passa a l’escola. Davant la religió neoliberal dels nostres dirigents, a l’aula encara molts s’hi encaparren a mantenir el sentit comú per davant la conveniència política.
Les veus del Panamo és un d’aquests productes fets amb ofici, amb què ens han sorprès gratament els programadors …

Basada en un dels èxits recents d’una literatura catalana puixant, amb una qualitat positivament desproporcionada respecte a la dimensió demogràfica de la llengua, Les veus han parlat alt i clar, tant en qualitat com en audiència. A més, el format, híbrid entre la pel·lícula de televisió i la sèrie ha estat prou equilibrada per permetre un bon joc de diàlegs i ambientació, de manera que s’ha sabut mantenir la tensió narrativa des del principi fins al final.
Ben segur, com tot producte televisiu, té els seus punts forts i febles. Presència d’algunes llacunes en el guió, un excés d’esterotips, i potser alguns personatges secundaris excessivament plans, als quals se’ls hauria pogut treure suc. Tanmateix, el conjunt és notable, amb un joc d’actors solvents i amb ofici (per cert, amb un immens Francesc Orella fent de repulsiu falangista). És clar, que la fórmula seguida pels productors és fàcil i difícil alhora. Agafar una bona història, muntar una bona escenografia, emprar actors sòlids, i presentar una acurada ambientació. He de confessar que, sobretot el primer capítol, mentre em trobava al sofà en posició horitzontal disposat a abandonar el món de la consciència, em va despertar del tot, tot pertorbant els somnis nocturns. La segona part, en canvi, va caure lleugerament, i sobretot, la conclusió final estava farcida d’ambigüitats, i no vaig acabar de copsar el final.
Confesso també que no he llegit res d’en Jaume Cabré. I és una llàstima, perquè la història està molt ben narrada. El seu èxit a Alemanya, ben segur, no deu ser cap casualitat. La seva ignorància a Espanya, tampoc. Ja se sap, invisibilitzar la qualitat literària d’un autor equival a tapar la qualitat d’una literatura en el seu conjunt. A més, els temes incòmodes tractats en aquesta obra, tampoc juguen en favor seu.
Com a historiador, en canvi, considero que Les veus es queda curta. El feixisme espanyol fou això i molt més. Un dels règims més genocides de tot Europa, capaç de matar nens, robar-los i prendre’ls l’ànima. En aquest sentit és educatiu. Com també maleducatiu és la política d’invisibilització dels maquis i de desmemòria històrica. Sóc perfectament conscient que en la guerra entre franquisme i maquis no hauria de considerar-se com un antagonismes entre bons i dolents. Més aviat entre dimonis perversos i gent normal que va lluitar, essencialment, per sobreviure o venjar-se. És per això que en més d’una ocasió he demanat una política de visibilització pública que permeti clarament reivindicar la seva trajectòria. A tall d’exemple, fóra bo disposar de places de la resistència, carrers dels maquis, Avingudes de la República, o escoles i instituts amb els noms de “Quico Sabaté”, “Ramon Vila Capdevila”, Josep Lluís Faceries, Ponzán, Marcel·lí Massana, o tants d’altres que van arriscar la vida per enfrontar-se al mal en estat pur. És clar, que com deixa clar la sèrie, els fills de les senyores, encara controlen les estacions d’esquí i les decisions polítiques i econòmiques

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!