Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 de desembre de 2017
8 comentaris

Les Termòpiles de la CUP

Malgrat que aquesta història fou tacada per un recent subproducte cinematogràfic, l’episodi de Leònides i els 300 espartans que es van enfrontar a l’exèrcit persa al pas de les Termòpiles ha estat una metàfora històrica de com un grup disciplinat, temerari i determinat és capaç de sacrificar-se col·lectivament per una causa superior, i convertir una derrota tàctica en una victòria estratègica.

Per a aquells no gaire avesats a la història antiga, l’Imperi Persa, la superpotència del món antic al voltant del segle VIè a. c., pretenia venjar-se de la seva derrota, deu anys abans, en la primera guerra mèdica que l’enfrontà a les ciutats estat gregues. Fou així com planificà una invasió de Grècia amb un exèrcit i recursos militars d’una gran desproporció en relació a les forces gregues. Els grecs, amb una estructura políticament descentralitzada, inferiors en nombre, i amb dificultats per poder aplegar els seus recursos van decidir enviar una força expedicionària de 300 espartans que, amb uns pocs milers d’aliats fins al punt que l’historiador grec Herodot considera que devien ser de l’ordre de 5.000. Davant seu, l’exèrcit de l’imperi persa, que l’historiador grec comptabilitza en un milió d’homes  (probablement devien ser desenes de milers o potser per damunt dels 100.000) que havien desembarcat i que venien del nord, encetaven la seva invasió terrestre. Tanmateix, per arribar a les principals ciutats gregues, abans havien de passar per l’estrat pas de les Termòpiles, on els espartans els esperaven. La batalla durà tres dies, i els perses van acabar desgastats (es parla que van tenir entre 10.000 i 30.000 baixes) i això va donar un temps preciós a la resta de polis gregues per organitzar la defensa. Finalment, enfront l’aclaparadora desproporció numèrica, tots els espartans i bona part dels seus aliats van morir, en el que es va considera un sacrifici per la llibertat dels grecs. Poques setmanes després, els perses van ser derrotats de nou a Salamina i Platea i van haver de tornar amb la cua entre les cames. Les Termòpiles i els 300 espartans són considerats, aleshores, com a exemple de la determinació dels grecs a l’hora de defensar la seva independència i la seva llibertat, el triomf de la democràcia enfront el despotisme oriental.

Malgrat que les comparacions històriques les carrega el diable i que el mite de les Termòpiles està molt vinculat al romanticisme, el que ha fet la CUP aquestes darreres setmanes pot recordar al sacrifici dels espartans per aconseguir mantenir viva l’esperança de victòria respecte al despotisme monàrquic. Enric Juliana, per definir aquest espai polític els va definir, no sense cert ànim a mitges entre el menyspreu públic i la secreta admiració, com a fraticelli, aquells predicadors puritans de l’època medieval que es revoltaven contra la riquesa i ostentació de l’església catòlica i proposaven un model de cristianisme fonamentat en l’exemplaritat moral i la frugalitat. Qui això escriu, que tampoc no és exempt de pecat, en ple procés de #pressingCUP els va definir com a “la secta dels pardals”, en referència a un grup polític i religiós que apareix en algunes de les temporades de Joc de Trons. Vist el que hem viscut en els darrers temps, reincideixo i proclamo les seves semblances amb els espartans de Leònides. Es miri com es miri, la CUP representa un espai superdisciplinat, hiperactiu, determinat en aquests dies difícils que ens ha tocat viure. No han parat de fer accions, de mostrar fermesa, de mantenir una presència continuada al carrer en temps perillosos i de desànim, d’haver protagonitzat una campanya brillant, que ha comptat amb un exèrcit de voluntaris i d’apoderats. No ha dubtat a fer front a la por que grups de paramilitars sembraven a còpia de violència, amenaces i exhibicionisme del que proposo anomenar “orgullo garrulo”. Això ha implicat posar en moltes dificultats el frau electoral organitzat per l’IBEX 35, la junta electoral central, els diversos tribunals de la inquisició i els mitjans hispànics orwellians que els han tractat de dibuixar com el mal absolut. En plena batalla de les Termòpiles, els perses els van amenaçar amb una pluja de fletxes tan intensa que enfosquirien el sol. Els espartans-cupaires van respondre que aleshores “lluitarem en la foscor”.

Les il·legítimes eleccions del 21 de desembre han suposat una reculada en vots (al voltant d’un 40%, que s’ha traduït en la pèrdua del 60% dels escons. Imagino que al llarg dels propers dies alguns analistes polítics els consideraran víctimes de cert “vot útil” o el retorn de cert vot prestat en les eleccions de 2015. Ara bé, això són conclusions de baixa volada. En realitat, la CUP ha assolit un fracàs tàctic que en realitat és una victòria estratègica. Ha aconseguit que bona part dels seus valors crítics amb el capitalisme han impregnat bona part del sobiranisme, inclòs (fins i tot diria que en major mesura) el de l’espai de Junts per Catalunya. La seva millor obra, sens dubte, ha estat el president Puigdemont, el qual va poder exercir de nexe d’unió entre espais tan aparentment incompatibles com el postconvergent amb l’anticapitalisme. El sacrifici d’Artur Mas va permetre que algú com Carles Puigdemont, un outsider de les famílies conservadores barcelnines ja va donar mostres de tenir una relació propera, fins i tot cordial, amb la CUP de Girona. El mateix Mas va acceptar parlar al Parlament sobre globalitarisme amb David Fernández: el somni de Salvador Seguí, assolir certa complicitat respecte als objectius d’una economia moral entre els sectors mitjans i professionals, sembla que es podia dibuixar en aquest moment políticament tan estrany i tan incomprensible per a l’esquerra espanyola. En altres paraules, la CUP ha fet allò per al qual està destinada des de la seva irrupció fa més temps del que acostumem a pensar: a inspirar la ciutadania a l’hora de repensar-se, a mantenir la moral en temps de depressió i d’eufòria.

En un independentisme que pot acabar morint de sobredosi d’autocrítica, als cupaires se’ls pretén responsabilitzar de no fer prou feina als barris, a les àrees metropolitanes que s’han tenyit de color taronja. No hi estic d’acord. Han fet molta (i bona) feina a Santa Coloma de Gramenet, a Ripollet, a Sabadell, a Badalona, a Salt, als barris de Tarragona,… i podríem continuar. Tenen l’estigma de ser els llestos de la classe (un 61% d’universitaris entre els seus votants ho corrobora). La gent que ha fet costat al partit de l’IBEX 35, a diferència del que pensa la paternalista esquerra, no és tonta ni està mal informada. Sap perfectament el que fa, que és posar per davant els sentiments ètnics i nacionals per damunt dels drets humans; que prefereixen la bandera a la democràcia. Servidor, que és de Nou Barris, que prové de la classe obrera de llibre, que bona part de les seves amistats provenen d’aquests espais, i que ha exercit de docent a llocs on ha guanyat el partit taronja, sap perfectament que ser de classe treballadora no et fa ni millor ni pitjor persona. Que la malparidesa és proporcional entre els qui fan d’amos dels negocis, i entre els seus empleats. I que hi ha gent a la qual li és ben igual els valors il·lustrats, i prefereix mantenir els comportaments hooligans que també són molt preocupants, per posar un exemple, entre els “Chavs” dels barris treballadors britànics, tal com es queixa el sociòleg Owen Jones. La CUP, com en el seu moment la CNT viu obsessionada per millorar la formació intel·lectual i moral de la classe treballadora, perquè tota revolució alliberadora no és possible sense l’alliberament dels prejudicis i una ascensió moral i espiritual. I tanmateix (i els propis anarquistes dels inicis del segle passat tristament ho constataven) no tothom està a l’alçada. La diferència és que algú ha manipulat els seus baixos instints i els seus ressentiments profunds. No respecte a una classe social, sinó respecte a una actitud vital. Per això els destructors odien els constructors.

La CUP, probablement, seguirà endavant, amb una trajectòria futura tan complicada i contradictòria com la passada. Tanmateix, han ofert una gran lliçó històrica, que ni tan sols els altres grecs, normalment enfrontats a ells, no poden deixar de reconèixer.

  1. “La CUP, com en el seu moment la CNT viu obsessionada per millorar la formació intel·lectual i moral de la classe treballadora”.
    La CUP, al meu parer, faria bé primer millorar la formació Intel·lectual dels cadells d’Arran, que segons sembla no saben ni diferenciar un temple baptista d’una església católica. I ja posats (si la CUP vol semblar en quelcom a la CNT i al moviment llibertari de la primera meitat del segle XX), també haurien d’ensenyar humilitat i respectar als altres. I la CUP poques lliçons morals pot donar a la clase treballadora (començant per les mentides que diuen respecte al salari que cobren de les institucions estatals de tota mena).
    La CNT, com a organització anarcosindicalista, no ha cercat mai el poder, cosa que la CUP sí que fa.

    Atentament

    1. Pots explicar-nos per favor les mentides respecte el salari dels cupaires? I també el perquè d’això que dius de la cerca de poder?

    2. Molts càrrecs públics de la CUP diuen que el seu salari és menor al dels altres càrrecs públics, quan en realitat el salari és el mateix per a tots els càrrecs públics segons les seves responsabilitats (sense distinció de la candidatura a la qual pertanyen). Si després de cobrar el salari, part d’aquest el destinen a entitats o moviments de caire social, al partit al qual pertanyen, o retornen el delme a Déu el nostre Creador, aquest fet és independent al salari que hom reb.

      Pel que fa a la cerca del poder, l’anarquisme en general i l’anarcosindicalisme en particular, mai han pretés tenir el poder estatal (volen la destrucció de l’Estat -i totes les seves institucions, Ajuntaments inclossos- pas el seu poder). La CUP, al contrari, pretén fer-se amb el poder estatal (sinó ja hem diràn què fan presentant-se a unes eleccions…).

      Espero haver-me explicat més o menys bé. Atentament

    3. Pep Rojo:

      Podria dir-me en què estic equivocat?
      No nego que el poder de les CUP estigui en les seves assemblees. Però deixim dir-li una cosa: quin dret -i poder- puc tenir jo pel sol fet de presentar-me a una assemblea? I si sóc un demagog amb bona oràtoria que faig canviar el vot i les conclussions de la majoria dels assistents? Honestament, crec que qualsevol organització que s’estimi un mínim de seguretat i sanitat haurià de tenir un filtre, abans de deixar el poder en mans de no-sé-qui.
      I no es pot negar que les CUP volen tenir poder local i estatal (per això es presenten a les eleccions, o no?). El moviment llibertari (i amb aquest, els sindicats anarcosindicalistes) no volen pas aquests poders. Volen destruir l’Estat i les seves institucions (Ajuntaments inclosos) per eliminar els seus poders, pas per prendre’ls (això és un desig marxista, pas llibertari).

      Atentament

    4. Em sembla que coneixes molt poquet la CUP, segons es desprèn del teu comentari. Ho sento, relacionar CUP i poder en el sentit que esgrimeixes és del tot desafortunat, al meu parer. I pel que fa al tema salaris, sense comentari!

  2. Gran anàlisi comparant la batalla de les Termopiles amb la CUP! El seu sacrifici ha estat honorable! L’estratègia d ERC d’anar sols ha fet perdre força a la CUP… al meu entendre una llista unica els hagues beneficiat! La CUP ha fet una gran feina en els CDR dels barris i la seguira fent! Ens ha ensenyat a lluitar, a organitzar-nos a pendre decissions, a no tenir por! Un sacrifici q no serà esteril!
    Felicitats per l’article!!!

Respon a Joaquim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!