Espai de Dissidència

Benvolguts, benvolgudes.
Dimarts i dimecres passat vaig tenir l’honor de ser convidat pel Dr. Miquel Izard, professor emèrit de la UB, i pel Museu d’Història de Barcelona, a participar en un seminari sobre L’Inversemblant estiu del 36. En la primera sessió vaig tenir una hora per impartir la conferència “Les arrels de la tragèdia. Les raons profundes de la violència revolucionària l’estiu de 1936”. Posteriorment, el Dr. Izard va fer la seva anàlisi de la situació peculiar desfermada a la ciutat amb la revolució del 19 de juliol. El seminari fou completat, l’endemà, per una taula rodona sobre la qüestió amb els meus col·legues Josep Maymí, Dolors Marín i Eduard Masjuan. Us passo aquí part de la meva llarga intervenció:

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

La conquesta del cos

Una nit d’octubre de 1934. Al número 44 del carrer Premià, al barri de
Sants, un grup pertanyent a la catòlica Acció
Ciutadana, acompanyat de Guàrdies Civils irromp als baixos. Es tracta de la
seu de la revista Iniciales, que des
cinc anys abans va publicant un número mensual. No es tracta d’un òrgan de
premsa anarquista qualsevol. De fet, és una revista minoritària, del no gaire
nombrós corrent d’anarquistes individualistes que surten de l’Escola del
Treball, les fàbriques barcelonines o sobreviuen en la precarietat i
inestabilitat del sector serveis amb un llibre d’Stirner o Nietzsche sota el
braç, que potser assisteixen als congressos de naturisme o teosofia celebrats a
la ciutat i que comparteixen local amb la secció espanyola de la Lliga per a la
Reforma Sexual. La revista, tot i emmarcar-se en l’anarquisme, tampoc no és ben
bé com les altres. Les portades representen tota una declaració de principis.
Des de l’època republicana, cossos de joves despullats que practiquen el
naturisme capten l’atenció a quioscos, ateneus i biblioteques. El seu discurs
trascendeix les previsibles discussions entre anarcosindicalistes i partidaris
de la gimnàstica revolucionària que divideix els afiliats a la CNT. Es tracta
d’una radical exaltació de la llibertat individual, que pren la sexualitat com
el terreny metafòric des del qual es pretén acabar amb els convencionalismes de
la societat que volen destruir, per bastir-ne una altra fonamentada en la
sinceritat, en la transparència, en la subversió dels valors d’autoritat, domini
i poder que representa l’íntim àmbit de la sexualitat. Els editors de la
revista, protagonistes ells mateixos d’algunes de les portades que
escandalitzen el barri, no es conformen amb l’exhibicionisme físic, ni tampoc
amb l’oberta propaganda d’un amor lliure que cerca noves fórmules de relació
intersexual. Consideren que la llibertat sexual és una condició necessària per
alliberar l’individu de prejudicis arrelats a les tenebres del seu cor. A tal
efecte, estableixen les bases per separar sexe de reproducció, del dret a
gaudir-ne del propi cos, i per tant a informar dels millors sistemes anticonceptius.
No només això. El seu local subministra dispositius intrauterins patentats a la
pròpia ciutat i preservatius. Algunes persones els compren directament a la
redacció, altres són expedits per correu.

Els catòlics d’Acción Ciudadana i
els guàrdies civils, en plena ressaca de l’octubre negre, saben perfectament on
colpegen. Destrueixen la redacció i cremen les revistes, els llibres i
fulletons. Es tracta d’eliminar allò que conscientment ha estat subversiu. La
subversió social mitjançant la subversió sexual. La conquesta del propi cos
arrabassat al poder civil i al diví. No és la primera vegada. Tres dècades
abans, el grup de neomalthusians al voltant de Salud y Fuerza, encapçalat pel primer president de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular i autor d’un arxipublicat Huelga de vientres, Luis Bulffi, és víctima d’un setge judicial
atiat pel clergat de la ciutat. La seva clínica, Salud y Fuerza, on s’assessorava els barcelonins sobre salut
reproductiva i les maneres d’evitar embarassos no desitjats havia estat
inaugurada el 1906 al carrer Urgell, 92. Amb aquesta iniciativa, Barcelona era
la segona ciutat europea, després d’Amsterdam, que comptava amb un centre de
planificació familiar (fita històrica obviada pels nostres memorialistes
oficials). L’èxit del consultori, i segons afirma Eduard Masjuan, els seus
efectes sobre la minvant taxa de natalitat barcelonina posen Bulffi i el seu
entorn en el punt de mira de la burgesia pronatalista i l’església que
considera el cos aliè com a propietat divina fan ploure les primeres denúncies
el 1908, fins que en l’onada repressiva de la Setmana Tràgica 1909 permet
tancar la clínica i empresonar el seu inspirador, fet que es repetirà al llarg
de la dècada posterior en diverses ocasions, fins que cansat, Bulffi acaba
abandonant tot activisme i es perd en l’anonimat de la història. Allò que no es
perd, que resta tatuat a la memòria col·lectiva són aquests joves catòlics
d’Acción Ciudadana que, amb la pira incendiària de llibres d’educació sexual,
deixen ben clar que la llibertat no pot arribar ni tan sols en els àmbits més
íntims de la pròpia individualitat. O que l’església i l’estat es reserven el
dret a utilitzar el cos aliè.

La caravana

Diumenge, 6 de maig de 1934. Davant la seu del diari barceloní Solidaridad Obrera, al carrer Consell de
Cent, es concentra més d’un centenar centenars de famílies cenetistes, amb
dones, nens, avis i pares. No es tracta de cap acte reivindicatiu, ans al
contrari. Ja fa setmanes Saragossa manté una vaga general. L’organització
confederal de la ciutat, amb la intenció de mantenir la moral de resistència
demana a la regional catalana que els nens dels vaguistes puguin passar una
temporada a casa dels seus companys de sindicat, a Catalunya. La solidaritat
dels anarcosindicalistes catalans, liderada per la Soli desborda les previsions, i a banda de recaptar nombrosos fons,
hi ha moltes més peticions d’acollida que fills de vaguistes. Són les sis de la
tarda, hora prevista de l’arribada dels autobusos amb un total de 105 nens. Les
famílies als quals se’ls ha assignat un maño,
amb qui han de conviure fins que el conflicte de la ciutat de l’Ebre es
resolgui, s’esperen pacientment. Passen les hores. Res. Es fa de nit. A les
deu, apareix la policia muntada a cavall. Els nens dels cenetistes s’espanten i
en un espai no massa ample, la possibilitat d’una allau humana podria desfermar
una tragèdia. Arriba la guàrdia d’assalt i comencen les primeres càrregues.
Abel Paz, que aleshores té dotze anys, i que ho va viure en primera persona,
ens ofereix el següent testimoni:

A la caballería vinieron a unirse
fuerzas de guardias de asalto que habían llegado en varias camionetas, que
entraron en combate porra en mano, aporreando a diestro y siniestro. Incluso se
oyeron disparos de pistola y hubo heridos. Aquello era dantesco. Mi tío, que me
había apoyado contra una pared, me protegía recibiendo él sobre sus espaldas
los golpes de porra de la guardia de asalto, y logró sacarme de allí como pudo.
Él, con sus espaldas doloridas, y yo, llorando de rabia, así como otros amigos
que nos rodeaban, nos fuimos alejando de allí, camino de nuestra casa, sin
saber por qué un acto tan pacífico y solidario como el que habíamos organizado
era disuelto de tal manera por las fuerzas de Orden Público al servicio de la
Generalitat de Cataluña.

Segons sembla, la Generalitat havia detingut la caravana a Molins de Rei.
La seva intenció, era apropiar-se del prestigi que oferia una operació
solidària d’aquestes característiques. La dissolució de la concentració de
rebuda era la conseqüència natural d’aquella decisió. Aquell mateix vespre, la
CNT  de Molins de Rei alertà el Comitè
Regional, que va enviar Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, els quals
després de discussions i amenaces, van aconseguir fer arribar els autobusos al
Centre Aragonès de Barcelona, des d’on foren distribuïts a les famílies que
tenien assignades. Poc després, Solidaridad
Obrera fou clausurat per la campanya. Molts dels germans adoptius que
passaren per l’experiència de veure’s colpejats ells, els seus pares o les
seves mares, com el mateix Diego Camacho (Abel Paz) participarien, dos anys
després, a la revolució, amb unes imatges gravades a la memòria que difícilment
oblidarien.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!