Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de setembre de 2019
5 comentaris

L’art de la guerra: la burocràcia a l’escola

“Cansa als teus enemics mantenint-los ocupats i no deixant-los respirar”

Sunzi. L’art de la guerra

La frase que encapçala aquest article és un aforisme recollit a L’art de la guerra, una obra literària de la Xina antiga, redactat pels volts de l’any 500 abans de Crist pel pensador Sunzi i que, com el títol exposa, conté consells i indicacions d’estratègia militar, especialment útils en una era de conflictes permanents. Més enllà de l’interès erudit, el text manté bones dosis d’actualitat i repercussions en el present perquè es tracta d’un llibre de culte entre bona part dels economistes i els acadèmics neoliberals. Es va posar molt de moda entre els professors d’escoles de negoci durant les dècades dels vuitanta i noranta, i ha influït de manera significativa en la gestió de recursos humans. En altres paraules, els futurs directius eren formats per tal que els seus treballadors estiguessin aclaparats per una sobrecàrrega de treball que no poguessin tenir capacitat de disposar d’espai per a la reflexió, o per a l’organització entre iguals, o per a l’acció col·lectiva. Combinat amb certa precarietat i un poder cada vegada més concentrat en els vértexs de cada organització, aquesta nova gestió del treball, malgrat que improductiva, semblava assegurar l’obediència dels empleats.

El neoliberalisme, instal·lat en l’administració pública, i que considera els treballadors com a enemics als quals cal tenir controlats, ha inspirat bona part de les polítiques laborals, i d’ençà uns quants anys, també en l’àmbit de l’escola. De fet, qualsevol docent amb un mínim de perspectiva històrica percebrà que es troba cada vegada més cansat, que el Departament els té ocupats amb activitats poc rellevants o escàs interès, i, sobretot, que no els deixa respirar en base a exigències absurdes que bé podrien haver sorgit de la imaginació de Franz Kafka.

Les diverses reformes educatives han anat incorporant noves obligacions en les funcions docents, cada vegada més allunyades de l’atenció directa dels alumnes i de les seves famílies, o de la necessària planificació, preparació i avaluació de l’activitat educativa. Els esforços per disposar de programacions amb criteris canviants, individualitzades en funció de les caracterísitiques específiques de cada alumne, amb revisió constant d’objectius, redacció de críptics criteris d’avaluació,… han anat anat creixent de manera exponencial. Per contra, el nombre d’hores lectives i reunions no ha disminuït, ans al contrari. Per a un mestre de primària, amb 24 hores lectives, 6 de permanència amb reunions de cicles, claustres, comissions diverses, reunions amb famílies o altres agents de la comunitat escolar, i 7,5 hores setmanals de preparació de classes i correcció de proves, és obvi que les noves exigències en base a omplir aplicatius, a avaluar en base a dimensions o a tractar de programar per competències no resulten raonables. Encara pitjor, que si qualsevol mestre tractés d’exercir amb rigor totes les tasques encomanades, no tindria prou temps d’estar amb els seus estudiants. En una situació similar es troba el professorat de secundària i formació professional, especialment quan hi ha entremig auditories externes, processos ISO, o participació en projectes determinats. En altres paraules, una pila de paperassa -o aplicatius- que han de demostrar encara la seva utilitat (i que probablement, al final no es mira ningú), estan actuant com el devorador del temps i l’esforç dels docents.

Per què? És difícil respondre a aquesta pregunta. És raonable que existeixin protocols mínimament rigorosos que ens permetin comprovar que l’activitat educativa d’un centre o un equip docent és adequada. Fins i tot, el terme accountability, aquest anglicisme que s’ha traduït aquí amb el concepte “retre comptes” té certa lògica. Ara bé, qualsevol tasca consistent a contestar correus, omplir aplicatius, elaborar informes, adequar programacions, inventar expressions eufemístiques als processos d’avaluació, omplir documents per a determinats projectes, a banda de la immensa paperassa quotidiana a la qual han de fer front els professionals implica reduir esforços en la responsabilitat central de mestres i professors (ensenyar), a autoexplotar-se, anant més enllà de l’horari laboral i de la capacitat de resistència dels treballadors, o ambdues coses alhora. Tanmateix, hi ha altres conseqüències potser més significatives. Omplir el temps de treball en tasques poc útils té com a conseqüència privar el professional de dues activitats fonamentals: la reflexió personal la i la reflexió col·lectiva sobre la pròpia tasca.

Perquè, efectivament, sense temps per pensar, sense temps per escoltar als alumnes o interaccionar amb els companys, l’educació es banalitza i es degrada, es buida de sentit. Desapareix tota possibilitat de pensament crític. Tota possibilitat de pensament, i prou. I això enllaça amb el que Christian Laval i Pierre Dardot anomenen La nova raó del món neoliberal,  és a dir, esterilitzar l’escola com a espai de construcció de la identitat i convertir-la en un espai de modelatge del nou individu neoliberal: que treballi sense fer-se preguntes, que obeeixi sense qüestionar l’autoritat, que pateixi sense ésser capaços de comprendre la raó. En altres paraules, per crear una escola sense la preposició perquè.

I aquí arribem a una darrera i inquietant conclusió. Com explicàvem, aquesta màxima de no deixar respirar l’enemic, tan posada de moda entre els directors de recursos humans de la nova gestió neoliberal, té un objectiu pervers: la desmoralització. Qualsevol que parli amb mestres i professors confessaran que bona part d’aquestes tasques burocràtiques els comporta un cert sentiment d’insatisfacció profunda i frustració. No entenen el sentit (perquè no en té), i són conscients del punt d’absurd que té dedicar-hi temps quan hi ha qüestions més essencials a les quals atendre. Un professorat desmoralitzat no sembla capaç d’inocular el virus del pensament crític a les noves generacions. No és cap secret que aquest és un dels objectius principals d’aquestes polítiques tan raonables. Al cap i a la fi, i totes les reformes recents, com ara els nomenaments a dit del professorat així ho constaten, es busca un professorat dòcil, amb capacitat de dissimul i simulació, que no qüestioni ni l’absurd, ni la injustícia.

Per contra, és obvi que aquestes planes haurien de servir per subvertir els esperits, aparcar la resignació, i a conscienciar sobre la importància de centrar-nos en allò que és important. I, com ens demanava Stéphan Hessel, a rebel·lar-nos!

 

Nota: Article publicat al núm. 42 de la revista Docència, en el monogràfic sobre Competències Bàsiques

 

  1. M’encanta l’article. Fantàstic
    Però com a mare de dos nois ja grans, he pugut comprovar (per experiència) que hi han dos tipus de professors: els de vocació i els que no han trobat la seva feina i s’hi han posat.
    Amb els primers es com una seda tot. L’alumne es veu respectat. Cal estar atent quan te truca i anar parlant amb el professor, quan t’ho demana, i estar pel fill.
    Amb els segons……sense comentaris…..

  2. Al mateix passa amb els metges.
    Ja ningú recorda que la base de l’art de la medicina són la inspecció, la percussió, la palpació, l’auscultació i l’anamnesi. Després cal demostrar les hipòtesis amb les proves complementàries.
    Ara, el metge està esclavitzat per l’ordinador, perquè té que donar- li material continuament, dades, estadístiques, etc que fan que la feina administrativa, de fet, sigui prioritària sobre la mèdica. El metge en 10 minuts, ni la inspecció del malalt pot fer, doncs no pot aixecar els ulls del seu ordinador. Supleix la mancança demanant proves i proves, enviant a especialistes, a ucies
    El resultat és una mala i deshumanitzada medicina, i a més cara
    Però encara pitjor és el resultat d’un mal ensenyament.
    Tan difícil és que els gestors prioritzin el primordial sobre l’accesori?

  3. Tot i que estic d’acord amb el contingut de l’article, caldria que ens preguntéssim també si quan no patíem el pes de la burocràcia, la secundària servia adequadament a la finalitat de formar ciutadans crítics. S’obliden fàcilment les mancances del sistema del qual provenim. En aquest sentit, crec que la crítica a la burocratització hauria d’anar acompanyada d’una revisió profunda dels fonaments del sistema educatiu i alguna proposta de canvi.
    Per altra banda, penso que aquesta creixent burocratització, que va acompanyada d’un major control sobre les tasques i les responsabilitats dels docents, és la resposta a una disminució prèvia de l’autoritat moral dels ensenyants i, en aquest sentit, el professorat hauria de fer autocrítica i veure quina part de responsabilitat ha tingut en el desprestigi de la professió. Els que portem molts anys a l’ensenyament recordem els tumultuosos claustres on el professorat, contraposant interessos corporativistes a les necessitats de canvi pedagògic que demanava la societat, s’oposava a tota reforma educativa de calat.

Respon a Eloi Biosca Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!