Espai de Dissidència

Fa alguns dies, el meu bon amic Eduard Cid em recuperava d’un reportatge de TV3 sobre moviments socials, una imatge meva en què sortia en una manifestació. Si no em falla la memòria, devia ser als primers mesos de 1986 o 1987, quan aleshores era un jove estudiant de magisteri, i es va produir una llarga vaga amb una plataforma reivindicativa d’allò més pràctic i raonable. D’aquestes, recordo especialment una essencial: reclamàvem la universitat gratuïta, com passava (i passa) a la majoria dels països europeus.

És evident que no ens en vam sortir aleshores, i encara pitjor, no ho hem aconseguit per als nostres fills. D’aquella llarga llista de peticions, em penso que l’única va ser prosperar fou la de cadires per esquerrans (les de fusta, i les metafòriques). Repassant algunes estadístiques, descobreixo que les matrícules universitàries s’han multiplicat per 10 en trenta anys, mentre que el salari dels mestres s’ha multiplicat per 2,5. No cal ser un gran matemàtic per entendre que el preu de la universitat s’ha multiplicat per quatre en capacitat adquisitiva, i que Catalunya és medalla de bronze en el campionat europeu de preus abusius, per darrera dels països anglosaxons. Mentrestant, la majoria de països del nostre entorn, mantenen la gratuïtat o els preus simbòlics. És més, les taxes catalanes dupliquen la majoria de comunitats autònomes de l’estat.

Per anticipar-se a un debat prou escamotejat, alguns intel·lectuals orgànics i lacais del neoliberalisme més descarnat, polemitzen fa algunes setmanes sobre la necessitat de les taxes estratosfèriques. Es fonamenten en tres arguments: primer, que els estudiants paguen una petita part (parlen d’entre el 15 i el 30%) del que costen els estudis; segon, que hi ha una política de beques que compensen els inconvenients d’aquesta política; tercer, que la gratuïtat només beneficiaria les classes altes.

Difícilment es pot ser més cínic. Dir que les famílies sufraguen una petita part és un acte de comptabilitat creativa, perquè per calcular-ho inclouen conceptes que no tenen res a veure amb l’educació oferta. Les famílies han de pagar els acceleradors de partícules? La recerca bàsica i científica de la qual se’n beneficien les grans empreses? La infraestructura político-burocràtica que sovint serveix com a oficina de col·locació dels excedents dels partits? No és més lògic, per exemple, finançar-se a còpia de drets de patents (al cap i a la fi, gairebé cap innovació tècnica o científica seria possible sense els laboratoris o centres de recerca públics). Les beques són més una excusa que una realitat: escasses, d’import ridícul, tardanes i discriminatòries. A la pràctica, el sistema està dissenya perquè els rics mediocres tinguin més accés que els pobres brillants. I en un país tan endogàmic com el nostre, acaba passant allò del “val més un bon cognom que un parell de doctorats”. A més, se suposa que als 18 anys un és major d’edat, i pot ser que la seva família no vulgui que estudiï. Això ho he vist amb els meus propis ulls, i ningú no en parla. Finalment, la discriminació ja existeix, i els preus dissuassoris no fan més que fossilitzar-la.  A la pràctica, el 80% dels fills amb pares universitaris són a les facultats, mentre que només un 10% dels fills amb famílies amb només estudis primaris hi accedeixen a la formació superior. Al llarg de la meva vida he vist desenes de casos de joves brillants que s’han quedat sense estudiar, de talents malaguanyats, de carreres estroncades. I tot per la cobdícia dels uns, i la mediocritat política dels altres.

En resum, el sistema està dissenyat per evitar la promoció social de les classes treballadores, i alhora, per munyir les classes mitjanes, que han de fer terribles sacrificis econòmics. De fet, les taxes cares són una estratègia que ja està funcionant als sistemes universitaris anglosaxons: alimentar la nova bombolla: la bombolla educativa. Amb preus inabastables, es commina a les famílies a endeutar-se, de la mateixa manera que les famílies es van arruïnar amb unes hipoteques que sufragaven l’especulació immobiliària.

Ara bé: no perdem de vista el veritable objectiu en la nostra pròpia realitat. En la nova divisió europea del treball, sembla que als països mediterranis ens correspon una economia de serveis de baix valor afegit. Això implica la voluntat deliberada, recolllida als informes de l’OCDE i a alguns articles acadèmics de la Fundació EduCaixa, de fer baixar el 40% de joves que van, a hores d’ara a la universitat, al 15%, per exemple, de portuguesos. En una deriva en què es reforcen les diferències de classe, tot, fins i tot les mentides publicades, serveix per oferir sacrificis humans en aquesta religió neoliberal.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!