Espai de Dissidència

Octubre de 1975. Després de la condemna de les Nacions Unides a Espanya per l’execució d’oponents al franquisme, després que es produïssin incidents arreu d’Europa contra les ambaixades espanyoles, el Caudillo convoca una manifestació de suport a la Plaza de Oriente. És multitudinària, organitzada a partir de l’àmplia xarxa del Movimiento i els seus braços corporatius. El clima és absolutament crispat. Victoria Prego, aleshores una jove reportera de Televisión Espanyola va ser allà i, vint anys després, en la sèrie documental sobre la Transició inicia el primer capítol amb alguna de les imatges censurades aleshores. Entre centenars de veus que criden exasperades per glorificar a un dictador terminal en el que seria la seva darrera intervenció pública, un home amb jaqueta de pana i amb el rostre desencaixat crida “Viva España, coño. Muera Europa, hijos de puta!”.

Aquesta poc edificant imatge, que Youtube ens permet de recuperar des del sofà de casa, mostra clarament una actitud que avui ens resultaria familiar. La censura del món respecte a l’autoritarisme de la cultura política espanyola havia convertit Espanya en un pària internacional. Parlem d’un país acomplexat i violent, dirigit per una elit tan inútil com violenta i atemorida, que no sap mesurar les forces. L’any anterior s’havia ofert a envair Portugal per estroncar la revolució dels clavells, i de pas complir amb una annexió llargament anhelada. Pocs dies després, per contra, havia de sortir, cames ajudeu-me, del Sàhara Occidental, sense disparar un tret, i abandonat de manera indigna centenars de milers de saharahuis que passarien a ser una colònia del Marroc.

Era evident que els revessos judicials europeus, la desautorització creixent del món respecte la deriva d’erdoganització provocaria reaccions violentes i exasperades. Arcadi Espada, el mateix vespre que alliberaven el president Puigdemont d’una presó alemanya, comparava el Procés amb un nou 1898 en què Espanya tornava a ser la incompresa humiliada pel món. Cert sentiment de decadència i instint aïllacionista s’estén aquests dies com una plaga. Els talibans habituals començaven a amenaçar els alemanys, de la mateixa manera que la premsa espanyola de 1898 estava convençuda que el gloriós exèrcit espanyol prendria Nova York en la seva guerra contra els Estats Units.

El capteniment de certa opinió pública espanyola, i per descomptat, la publicada, així com els puntals de l’estat, estan tenint unes reaccions histèriques que estan arrossegant l’estat vers el pou de l’autoritarisme. Sembla com si, en nom de la unitat, estiguin incinerant ritualment la democràcia, i persegueixin de manera obsessiva la recuperació del seu estatus de pària internacional. Tanmateix, i malgrat la temptadora opció de repetir la història, això no té perquè passar. Cada generació té les seves circumstàncies i oportunitats. Jo em pregunto… realment els espanyols estan disposats a dilapidar en pocs mesos el crèdit internacional i la respectabilitat que havia costat dècades guanyar? La meva pregunta no és retòrica, sinó interpel·lativa. La democràcia té un preu, que és la possibilitat que una majoria d’un subjecte polític, en base al principi internacionalment reconegut d’autodeterminació, canviï l’statu quo. I que els conflictes es pugui resoldre de manera política.

És per això que el que passa a l’altra banda del Cinca es podria entendre com a un Akelarre patriòtic en què s’està sacrificant la democràcia. La brutalitat repressiva, que respon a l’ànim de revenja, ens remet que, en realitat, qui persegueix CDR’s, qui persegueix urnes, qui persegueix democràcia, qui defensa poder disposar de màster exercint el dret a no estudiar, no està defensant Espanya en absolut. Encara menys defensa una Constitució redactada a punta de pistola. Ras i curt, ens trobem davant la defensa del règim del 39, en què tots aquells senyors i senyores que bramaven com a energúmens defensant els afusellaments del 75 i la repressió dels dissidents al règim, es dedicaven a tractar de mantenir desesperadament l’ordre fonamentat en la sang de 800.000 espanyols i els crims de quaranta anys de dictadura, seguits d’altres quaranta anys d’impunitat. Avui, bona part d’Espanya viu en una mena de síndrome Plaza de Oriente. Per mantenir una unitat incerta s’estan fent mal. Fins quan?

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!